Carmina

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni
trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni
nec prata canis albicant pruinis.

Iam Cytherea choros ducit Venus imminente luna
iunctaeque Nymphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum
Volcanus ardens uisit officinas.

Nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto
aut flore, terrae quem ferunt solutae,
nunc et in umbrosis Fauno decet immolare lucis,
seu poscat agna siue malit haedo.

Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas
regumque turris. O beate Sesti,
uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam
Iam te premet nox fabulaeque Manes

et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,
nec regna uini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus
nunc omnis et mox uirgines tepebunt

El punxent hivern es desfà pel grat retorn de la primavera i del ponent
i les naus duen les quilles eixutes,
i ja el ramat no gaudeix a l'estable o el pagès al foc
ni el prats blanquegen amb les blanques neus.

Després de sortir la lluna, Venus guia la dança
de les Gràcies agafades per les mans,
ara amb un peu, ara amb l'altre, mentre
l'ardent Vulcà esguarda els laboriosos tallers dels Ciclops.

Ara convé guarnir-se el formós cap amb la verda mitra
o amb la flor, la qual la terra desglaçada dóna.
Ara convé en els ombrívols boscos oferir sacrificis a Faune
sigui que demani un anyell, sigui que prefereix un cabrit.

La pàl.lida Mort trepitja amb semblant peu
les tavernes dels pobres i les torres dels reis. Oh feliç Sesti.
La breu durada de la vida ens prohibeix tenir llarga esperança
Aviat la nit t'oprimirà a tu i als Manes de les llegendes.

I a la pobra morada de Plutó, a la qual només s'hi va una vegada
ni et jugaràs als daus el títol del rei del convit
ni podràs contemplar la gràcia de Licida, per a qui ara crema de passió
tota la joventut i aviat les noies s'enamoraran.

Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Vt melius quicquid erit pati!
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum, sapias, uina liques et spatio breui
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit inuida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero

No vulguis, és pecat saber-ho, quina fi a mí, quina a tu
els déus ens donaran, Leuconoe, no cerquis el futur
en els nombres Babilònics. Molt millor serà patir qualsevol cosa!
tant si Júpiter en envia més hiverns com si aquest és el darrer,
el que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades:
tinguis seny, purifica els vins, i en la curta vida,
talla la llarga esperança. Mentre parlem, el temps haurà fugit:
aprofita el moment, i poc confiis en el que vindrà.

Aequam memento rebus in arduis
seruare mentem, non secus in bonis
     ab insolenti temperatam
     laetitia, moriture Delli,

seu maestus omni tempore uixeris
seu te in remoto gramine per dies
     festos reclinatum bearis
     interiore nota Falerni.

Quo pinus ingens albaque populus
umbram hospitalem consociare amant
     ramis? Quid obliquo laborat
     lympha fugax trepidare riuo?

Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
     dum res et aetas et Sororum
     fila trium patiuntur atra.
            
Cedes coemptis saltibus et domo
uillaque, flauus quam Tiberis lauit,
     cedes, et exstructis in altum
     diuitiis potietur heres.
          
Diuesne prisco natus ab Inacho
nil interest an pauper et infima
     de gente sub diuo moreris,
     uictima nil miserantis Orci;

omnes eodem cogimur, omnium
uersatur urna serius ocius
     sors exitura et nos in aeternum
     exilium impositura cumbae.

Recorda de conservar l’ànim impertorbable
en els moments difícils, a l’igual com el conserves
temperat en la joia inesperada,
oh Deli, que has de morir,

Tant si vius afligit tot el temps
com si et rabeges, reclinat en un prat solitari,
durant els dies festius, bevent
el vell vi de Falern.

A quina fi l’ample pi i el blanc pollancre
formen una ombra acollidora
amb les seves branques ? Per què l’aigua fugaç
s’afanya a córrer en el tortuós riu?

Fes-t’hi portar les flors de les belles roses
efímeres i els vins i els perfums,
mentre les circumstàncies, l’edat i els fils
de les tres Germanes cruels no es trenquin.

Deixaràs els boscos que vas comprar, la casa
i la vil.la que el rogenc Tíber rega,
marxaràs, i deixaràs a l’hereu les riqueses
acumulades a pler.

Tant fa si sota el cel et perllongues
rIc, descendent de l’ antic rei Inaco,
o pobre, descendent d’ humil llinatge,
mentre no siguis víctima del misserable Orc.

Tots ens retrovarem, la sort de tots gira
dins una caixa destinada tard o d’hora a sortir,
i ens conduirà cap a la barca
de l’exili etern.

Miserarum est neque amori dare ludum neque dulci
mala uino lauere aut exanimari
    metuentis patruae uerbera linguae.

Tibi qualum Cythereae puer ales, tibi telas
operosaeque Mineruae studium aufert,
   Neobule, Liparaei nitor Hebri,

simul unctos Tiberinis umeros lauit in undis,
eques ipso melior Bellerophonte,
     neque pugno neque segni pede uictus;

catus idem per apertum fugientis agitato
grege ceruos iaculari et celer arto
     latitantem fruticeto excipere aprum.

Malastrucs dels que no poden lliurar-se al joc amoròs
ni poden retar-se les galtes amb dolç vi o tremolen
aterrits amb el crit d’un oncle sever.

El bell Hebrus de Lipari, com l’alat infant de Citerea,
et fa oblidar , Neubola, del cistell , dels teixits,
i de l’afany de l’industriosa Minerva,

alhora que es renta els seus elegants braços
a les ones del Tíber, monta a cavall millor que el mateix Belorofont
i mai no es derrotat ni pel puny ni per l’abaltit peu.

Astut, a camp obert fereix el cèrvol
que fuig del torbat ramat i, veloç, caça
el senglar amagat entre l’espesa bardissa.

Diffugere niues, redeunt iam gramina campis
     arboribus comae;
mutat terra uices et decrescentia ripas
     flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
     ducere nuda chorus.
Inmortalia ne speres, monet annus et almum
     quae rapit hora diem.

Frigora mitescunt Zephyris, uer proterit aestas,
     interitura simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
     bruma recurrit iners.

Damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
     non ubi decidimus
quo pater Aeneas, quo diues Tullus et Ancus,
     puluis et umbra sumus.

Quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
     tempora di superi?
Cuncta manus auidas fugient heredis, amico
     quae dederis animo.
            
Cum semel occideris et de te splendida Minos
     fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
     restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
     liberat Hippolytum,
nec Lethaea ualet Theseus abrumpere caro
     uincula Pirithoo.

La neu ha fugit, han tornat les herbes al camp
i les fulles als arbres;
canvia la fesomia de la terra i els rius minvants
tornen a llurs ribatges;

La Gràcia amb els Nimfes i ses germanes bessones
gosa conduir nua el cor.
No esperis l’eternitat, t’ho diuen l’any i l’hora
que s’enduu el dia.

Els freds calmen el Cèfir, l’estiu ,que també haurà de morir,
rellevarà la primavera
desprès que la generosa tardor lliuri els fruits, ràpidament
torna la boira inerta.

Les faces llunars prestes esmenen els dolors del cel:
i nosaltres quan baixem
on estan el pare Enees, i Anci i el ric Tuli,
serem pols i ombra.

Qui sap si els déus suprems afegiran més dies
als que fins ara hem viscut?
Tot el que hauràs negat al teu plaer
s’ho enduran les cobdicioses mans de l’hereu.

Quan hagis mort i Minos hagi fet de tu
un judici justíssim.
Ni els teus orígens, oh Torquat, ni la teva eloquència
ni la teva religió podran retornar-te a la vida;

Diana no va poder lliurar de les ombres
al púdic Hipòlit,
ni Teseu va trencar les cadenes del Leteu
al seu estimat Piritoo.