Carta de la primera navegació (Santàngel)

Senyor,

Perquè sé que haureu plaer de la gran victòria que Nostre Senyor m'ha donat en el meu viatge vos escric aquesta, per la qual sabreu com en vint dies vaig passar a les Índies amb l'armada que els il•lustríssims Rei i Reina, nostres senyors, em donaren, on trobí moltes illes poblades amb gent sense nombre, i de elles totes he pres possessió per Ses Alteses amb pregó i bandera reial estesa. I no em fou contradit.

A la primera que jo vaig trobar vaig posar de nom Sant Salvador, en commemoració de s'Alta Majestat, el qual meravellosament tot això ens ha donat; els indis l'anomenen Guanahaní. A la segona vaig posar de nom l'illa de Santa Maria de Concepció; a la tercera, Ferrandina; a la quarta, Illa Bella; a la cinquena, l'Illa Joana, i així a cadascuna un nom nou.

Quan jo vaig arribar a la Joana, vaig seguir-ne la costa cap a ponent i la vaig trobar tant gran que vaig pensar que seria terra ferma: la província de Catai. I com que no vaig trobar viles i llocs a la costa del mar, sinó petites poblacions amb la gent de les quals no vaig poder parlar perquè tots fugien, vaig anar endavant en el camí, pensant que no trobaria grans ciutats ni viles, i al cap de moltes llegües, vist que no hi havia novetat i que la costa em portava al nord, d'on la meva voluntat era contrària -perquè l'hivern arribava i jo tenia el propòsit d'anar en ell a l'austre, i també el vent m'hi portava- decidí no esperar un altre temps i vaig tornar enrere fins un port assenyalat, des d'on vaig enviar dos homes a terra, per saber si hi havia rei o grans ciutats. Anaren tres jornades, i van trobar infinites poblacions petites i gent sense nombre, més no cosa de regiment, per la qual cosa se’n varen tornar.

Jo entenia per altres indis que havia pres com contínuament aquesta terra era illa, i així vaig seguir-ne la costa cap a l'orient cent set llegües fins on acabava. Des d'aquest cap vaig veure una altra illa a l'orient, distant d'aquesta divuit llegües, a la qual després vaig posar de nom la Hispaniola; i allí vaig anar, i vaig seguir-ne la part septentrional, així com de l'illa Joana a l'orient, 188 grans llegües per línia recta, la qual i totes les altres són molt fèrtils en molt grau, i aquesta en extrem.

En ella hi han molts ports a la costa del mar, sense comparança amb d'altres que jo sàpiga en cristians, i molts rius, bons i grans que és meravella; les terres de l'illa són altes i hi han moltes serralades i muntanyes altíssimes, sense comparança amb l'illa de Tenerife, totes formosíssimes, de mil maneres, i totes transitables, i plenes d'arbres de mil maneres i alts que sembla que arribin al cel; i tinc per dit que mai perden la fulla, segons puc comprendre, que els vaig veure tan verds i tan formosos com són al maig a Espanya, i uns florits, uns altres amb fruits, i en altres casos segons la seva qualitat. I cantava el rossinyol i altres ocellets de mil maneres al mes de novembre per allí on jo caminés.

Hi han palmeres de sis o de vuit maneres, que és admiració veure, per la varietat de formes formoses d'elles, així com dels altres arbres i fruits i herbes. En ella hi han pinedes a meravella, campanyes molt grans, i hi ha mel, i moltes classes d'aus, i fruites molt diverses. En les terres hi han moltes mines de metalls, i hi ha gent en estimable nombre. L'Espanyola és meravella: les serres i les muntanyes, i les hortes, i les campanyes, i les terres tan formoses i gruixudes per a plantar i sembrar, per criar ramats de tota mena, per a edificar viles i llocs. Els ports de la mar... aquí no hi hauria creença sense vista, ni dels rius molts i grans i bones aigües, la majoria dels quals porten or. Als arbres i fruits i herbes hi han grans diferències amb els de l'illa Joana. En aquesta hi han moltes especieries, i grans mines d'or i d'altres metalls.

La gent d'aquesta illa i de totes les altres que he trobat o tingut notícia, caminen tots nus, homes i dones, tal i com les seves mares els pariren, encara que algunes dones es tapen un sol lloc amb una fulla d'herba o una còfia de cotó que fan per a això.

No tenen ferro, ni acer, ni armes, ni són per això, no perquè no sigui gent ben disposada i de formosa alçada, llevat que són molt porucs a meravella. No tenen altres armes que les de canya quan estan amb la llavor, a les quals els posen un palet agut; i no en gosen utilitzar, que molts cops m'ha passat enviar a terra dos, tres homes a alguna vila a parlar, i sortir cap a ells un sense nombre d'ells, i després que els veien arribar fugien, a no esperar pare a fill; i això no perquè a cap d'ells se'ls hagi fet mal abans -almenys on jo haja estat i pogut parlar, els he donat tot el que tenia, així teles com altres coses moltes, sense rebre per això cosa alguna- mes són així porucs sense remei.

Veritat és que, després que s'asseguren i perden aquesta por, són tant sense engany i tan liberals del que tenen que no ho creuria pas sinó qui ho veiés. Ells, de cosa que tinguin, demanant-la mai no donen un no; abans conviden la persona amb això i mostren tant d'amor que donarien els cors, i volen ja sigui cosa de valor, ja sigui de poc preu, després per qualsevol cosa, de qualsevol manera que sigui que se li doni, marxen contents.

Jo vaig defensar que no se'ls donessin coses tan vils com trossos d'escudelles trencades i trossos de vidre trencat, i caps d'agulletes; encara perquè això a ells podia agradar, i semblar la major joia del món, que succeí que un mariner per una agulleta d'or de pes de dos castellans i mig, i altres, d'altres coses que valien molt menys, molt més, ja per blanques noves, donaves per elles tot quan tenien, encara que fossin dos o tres castellans d'or, o una arrova o dos de cotó filat. Fins i tot els pedaços d'arc trencats o de les pipes prenien, i donaven el que tenien com bèsties, així que em va semblar malament, i ho vaig defensar, i donava jo mil coses bones, que jo portava, perquè prenguin amor i a partir d’això es facin cristians, i s'inclinin al servei de Ses Alteses i de tota la nació castellana, i procurin de ajuntar i donar-nos de les coses que tenen en abundància i ens són necessàries.

I no coneixien cap secta ni idolatria, malgrat que tots creuen que les forces i el bé són al cel, i creien molt fermament que jo, amb aquests navilis i gent, venia del cel, i en tal concepte ens rebien arreu, després d'haver perdut la por. I això no procedeix perquè siguin ignorants, sinó de molt subtil enginy, i homes que naveguen totes aquelles mars, que és meravella el bon conte que donen de tot, sinó perquè mai van veure gent vestida ni navilis semblants.

I després que vaig arribar a les Índies, a la primera illa que vaig trobar vaig prendre per força alguns d'ells perquè aprenguessin i em donessin notícia del que hi havia en aquelles parts; així va ser com després ens entenien, i nosaltres a ells, quan per llengua o senyes, i aquests han après molt. Avui en dia els porto que encara creuen que vinc del cel, per molta conversa que hagin tingut amb mi, i aquests eren els primers a dir-ho on jo arribava, i els altres anaven corrent de casa en casa, i a les viles properes amb veus altes: "Veniu, veniu, veniu a veure la gent del cel!". Així tots, tant homes com dones, després de tenir el cor segur de nosaltres, venien que no quedava ni gran ni petit, i tots portaven de menjar i de beure, que donaven amb un amor meravellós.

Tenen en totes les illes moltes canoes, a manera de fustes de rem; algunes grans i algunes petites, i algunes són una fusta de divuit bancs; no són tan amples perquè són d'una sola fusta, més una fusta no podria amb elles al rem perquè van tant ràpides que no és pas cosa de creure. I amb aquestes naveguen totes aquelles illes, que són innombrables, i porten les seves mercaderies.

Algunes d'aquestes canoes he vist amb 70 i 80 homes, i cadascun amb el seu rem. En totes aquestes illes no vaig veure molta diversitat en l'estructura de la gent, ni en els costums, ni en la llengua, exceptuant que tots s'entenen, que és cosa molt singular, per la qual cosa espero què determinaran les seves Alteses per a la conversió d'ells a la nostra santa fe, a la qual són molt disposats.

Ja vaig dir com jo havia caminat 107 llegües per la costa de la mar, per la dreta de la línia d'occident a orient, per l'illa Joana, i pel camí fet puc afirmar que aquesta illa és major que la d'Anglaterra i Escòcia juntes, perquè després d'aquestes 107 llegües, en queden de la part de ponent dues províncies on no he anat, l'una de les quals anomenen Avan, on neix la gent amb cua; les quals províncies no poden tenir una longitud de menys de 50 a 80 llegües, segons vaig poder entendre d'aquests indis que jo tinc, els quals saben de totes aquestes illes.

Aquesta altra Espanyola de perímetre en té més que l'Espanya tota, des Cotlliure, per costa de mar, fins a Fuenterabía, a Biscaia, ja que en una vaig navegar 188 grans llegües per recta línia d'occident a orient. Aquesta és per desitjar i vista per mai deixar, a la qual, atès que en totes he pres possessió en nom de ses Alteses, i totes són més grans del que jo puc dir, i totes tinc per de ses Alteses, quines d'elles poden disposar com i tant complidament com dels regnes de Castella, en aquesta Espanyola, en el lloc més convenient i millor comarca per les mines de l'or i de tota classe així de la terra ferma d’aquí com d'aquella d'allà del Gran Ca, on hi haurà gran tracte i guanys, he pres possessió d'una vila gran, a la qual vaig posar de nom la Vila de Nativitat, i a dins hi he fet un fort i fortalesa, que ja a hores d'ara estarà del tot enllestida, i hi he deixat gent suficient per a aquesta fi, amb armes, artilleries i vitualles per a més d'un any, i fusta, i mestre de la mar en totes arts per a fer obres; i gran amistat amb el Rei d'aquella terra, en tant grau que es vantava d'anomenar i tenir-me per germà, i encara que es canviés la voluntat d'ofendre a aquesta gent, ni ell ni els seus no saben què són les armes, i caminen despullats com ja he dit i són els més porucs que hi ha al món, així que la gent que allà queda és suficient per controlar tota aquella terra, i és illa sense perill per a les seves persones, sabent de regir.

En totes aquestes illes em sembla que tots els homes són contents amb una dona, i al seu majoral o rei en donen fins a vint. Les dones em sembla que treballen més que que no pas els homes. Ni he pogut entendre si tenien béns propis, que em va semblar veure que aquell que en tenia un tots en feien part, en especial de les coses de menjar.

En aquestes illes fins ara no he trobat homes mostres com molts pensaven, més aviat és tota la gent de molt bona manera, ni són negres com a Guinea, excepte en els seus cabells eriçats, i no es crien on hi ha massa força dels raigs solars; és veritat que el sol té allà gran força, ja que és distant de la línia equinoccial vint-i-sis graus. En aquestes illes, on hi han grans muntanyes, tenia força el fred aquest hivern, mes el pateixen per costum i amb l'ajut de les viandes que mengen amb moltes espècies i molt calentes en excés. Així que de mostres no n'he trobat, ni notícia, excepte en una illa, Quaris, la segona a la entrada de les Índies, que és poblada per una gent que és tinguda en totes les illes per molt ferotge, perquè mengen carn humana. Aquests tenen moltes canoes, amb les quals corren totes les Illes de l'Índia, i roben i prenen quant poden; no són més disformes que els altres, exceptuat que tenen el costum de portar els cabells llargs com dones, i usen arcs i fletxes de les mateixes armes de canyes, amb un palet a la punta per defecte de ferro. Són ferotges entre aquests altres pobles que són en molt grau covards, mes jo no els tinc per res en mes que els altres. Aquests són aquells que tracten amb les dones de Matinino, que és la primera illa partint de Espanya cap a les Índies que es troba, en la qual no hi ha cap home. Elles no usen exercici femení sinó arcs i fletxes com els abans dits de canyes, i s'armen i s'arreceren amb llaunes d'aram, del que en tenen molt.

Una altra illa hi ha, m’asseguren que major que la Espanyola, en què les persones no tenen cap cabell. En aquesta hi ha or sense compte i d'aquesta i de les altres porto amb mi indis per testimoni.

En conclusió a parlar d'això només s'ha fet aquest viatge, dit així de correguda, poden veure ses Alteses que jo els donaré or quant tingueren menester amb molt poca ajuda que Ses Alteses em donaran ara; especieria i cotó, tant com ses Alteses manin; màstic, tant com manin carregar, del qual fins avui no se n'ha trobat excepte a Grècia la l'illa de Xío, i el senyoriu en ven com vol, i d'àloe el que vulguin carregar, i esclaus els que manin carregar, i seran dels idòlatres, i crec haver trobat ruibarb i canyella, i altres mil coses de substancia trobaré, que hauran trobat la gent que jo enllà vaig deixar, perquè no m'he parat enlloc, en quant el vent m'ha permès navegar, i només a la vila de Nativitat, en quant la vaig deixar assegurat i assentat. I la veritat molt mes faria, si em donessin els navilis com jo vaig demanar.

Això és gran i etern Déu nostre Senyor, el qual dóna a tots aquells que fan el seu camí victòria de coses que semblen impossibles. I aquesta assenyaladament fou la primera, perquè, encara que d'aquestes terres s'hagi parlat o escrit, tot va per conjectures sense haver-les vist, malgrat comprendre-ho els oients que ho escoltaven i jutjaven mes per parlar que per coneixença. Així que dons Nostre Redemptor va donar aquesta victòria als nostres il•lustríssims Rei i Reina, i als seus regnes famosos de tan alta troballa, on tota la cristiandat ha de prendre alegria i fer grans festes, i donar gràcies solemnes a la Santa Trinitat amb moltes oracions solemnes, per tant exalçament que hi hauran, al tornar-se tants pobles a nostra santa fe, i després pels béns temporals que no solament l'Espanya, més tots els cristians tindran aquí refrigeri i guany.

Això segons el fet, així en breu.

Data a la caravel•la, sobre les illes de Canària, a 15 de febrer any 1493.
 
Farà el que manareu

L'Almirant.

Anima que venia dins la carta.

Després d'aquesta escrita i estant en mar de Castella, va sortir tant vent amb mi, sud-sud-oest, que m'ha fet descarregar els vaixells. Però vaig caure aquí en aquest port de Lisboa avui, que fou la major meravella del món, on acordí escriure a seus Alteses. En totes les Índies he trobat sempre els temporals com el maig; on jo vaig anar en 33 dies i vaig tornar en 28, amb l'excepció que aquestes tempestes m'han retingut 13 dies corrent per aquest mar. Diuen aquí tots els homes de la mar que mai va haver-hi tant mal hivern ni tantes pèrdues de naus.

Data a catorze dies de març. Aquesta Carta va enviar Colom a l'Escrivà de ració de les illes trobades a les Índies.

Continguda en una altra a ses Alteses.