Discurs de Severn Cullis-Suzuki a la Cimera de la Terra de l'ONU

Hola, sóc Severn Suzuki, representant de l'ECO [Environmental Children’s Organization] , l'Organització Ambiental de la Infantesa.

Som un grup de nens de 12 i 13 anys mirant de fer les coses de manera diferent: Vanessa Suttie, Morgan Geisler, Michelle Quigg i jo.

Nosaltres mateixos vam recaptar tots els diners per viatjar fins aquí, a cinc mil milles, i dir-los a vostès, els adults, que han de canviar la seva manera de fer les coses.

Venint avui aquí, no tinc cap agenda oculta, estic lluitant pel meu futur.

Perdre el meu futur no és com perdre unes eleccions o alguns punts al mercat de valors.

Sóc aquí per parlar en nom de totes les generacions venidores.

Sóc aquí per parlar en defensa dels nens afamats del món, els plors dels quals segueixen sense escoltar-se.

Sóc aquí per parlar pels incomptables animals que moren en aquest planeta perquè no els queda cap altre lloc on anar.

Tinc por de prendre el Sol perquè hi ha un forat a la capa d'ozó.

Tinc por de respirar l'aire perquè no sé quines substàncies químiques hi ha.

Acostumava a anar a pescar a Vancouver, la meva llar, amb el meu pare, fins que fa uns anys vam trobar un peix ple de tumors [càncer].

I ara sentim com animals i plantes s'extingeixen cada dia, desapareixent per sempre.

Durant la meva vida, he somniat amb veure grans ramats d'animals salvatges, i les jungles i boscos plenes d'ocells i papallones, però ara em pregunto si existiran prou perquè els meus fills els puguin veure.

Es van haver d'amoïnar vostès per aquestes coses quan tenien la meva edat?

Tot això passa davant dels nostres ulls i seguim actuant com si tinguéssim tot el temps que voldríem i totes les solucions.

Només sóc una nena i no tinc totes les solucions, però vull que s'adonin: vostès tampoc les tenen!

No saben com arreglar el forat a la nostra capa d'ozó.

No saben com recuperar els salmons de les aigües contaminades.

No saben com ressuscitar un animal actualment extint.

I vostès no poden recuperar els boscos que abans creixien on ara hi ha deserts.

Si no saben com arreglar-ho, si us plau, deixin de trencar-ho.

Aquí, vostès poden ser representants del seu governs, homes de negocis, organitzadors, periodistes o polítics, però en realitat tots vostès són mares i pares, germanes i germans, ties i oncles, i tots vostès són fills d'algú.

Només sóc una nena, però sé que tots som part d'una família formada per cinc mil milions de membres, de fet per trenta milions d'espècies. [tots compartim els mateixos aire, aigua i terra]

Les fronteres i els governs mai canviaran això.

Només sóc una nena, però sé que tots estem junts en això i hem d'actuar com un únic món i amb un únic objectiu.

En la meva ràbia, no estic cega, i en la meva por, no estic espantada per dir al món com em sento.

Al meu país malbaratem tant ... comprem i llencem, comprem i llencem, comprem i llencem, i així els països del Nord no comparteixen amb els necessitats.

Fins i tot tenint més del que necessitem, tenim por de compartir, tenim por de perdre part de les nostres riqueses.

Al Canadà vivim una vida privilegiada, plena de menjar, aigua i protecció. Tenim rellotges, bicicletes, ordinadors i televisió. I així passen els dies.

Fa dos dies, aquí al Brasil, ens vam sorprendre quan vam passar un temps amb uns nens que viuen al carrer. I un d'aquests nens ens va dir: "voldria ser ric, i, si ho fos, donaria a tots els nens del carrer menjar, roba, medecines, protecció, i amor i afecte".

Si un nen del carrer que no té res està desitjós de compartir, per què som nosaltres, els que ho tenim tot, tan cobdiciosos?

No puc deixar de pensar que aquests nens són de la meva mateixa edat, que el lloc on neixes marca una diferència abismal, que jo podria ser un d'aquells nens que viuen a les Favel·les de Rio; que podria ser un nen morint de fam a Somàlia; una víctima de la guerra a l'Orient Mitjà; o una captaire a l'Índia.

Només sóc una nena, però sé que si tot els diners malbaratats en guerres s'empressin en buscar solucions mediambientals, en acabar amb la pobresa, i en la recerca de tractats, quin lloc més meravellós podria ser aquesta Terra!

A l'escola, fins i tot al jardí d'infants, ens ensenyen a comportar-nos al món.

Vostès ens ensenyen: a no barallar-nos amb els altres, a treballar per les coses, a respectar els altres, a esmenar les nostres accions, a no ferir a altres criatures, a compartir i no ser egoistes.

Aleshores... per què vostès van a fora i es dediquen a fer les coses que ens diuen a nosaltres que no fem?

No oblidin per què assisteixen a aquestes conferències, per qui ho estan fent. Nosaltres som els seus propis fills.

Estan decidint el tipus de món en què creixerem.

Els pares haurien de ser capaços de poder confortar als seus fills dient-los: "tot estarà bé", "això no és la fi del món", i "ho estem fent el millor que podem".

Però no crec que vostès ens puguin dir això mai més.

Estem a la seva llista de prioritats, tan sols?

El meu pare sempre diu: "Ets el que fas, no el que dius".

Bé, el que vostès fan em fa plorar per les nits.

Vostès, els adults, diuen que ens estimen, però jo els desafio: si us plau, facin que les seves accions reflecteixin les seves paraules.

Gràcies.