Esperansa

I.

  Guayta 'l sol darrera l' auba
ab son mantell rossegant
de llum y 'n sa cara encesa
n' omple 'l mon de claredat.
  Mil colors se reflectexen
dins la boyra, y l' cel apar
la paleta de les tintes
ab que Deu tot ho pintá.
  Puja, redola, devalla
vestint d' esmeragda els camps,
los núbols d' argent y grana,
y la mar de satí blau . . . . . .
  Ve 'l cap-vespre y de les planes
sa claror futx y dels valls,
y del bell cim de les serres
sos vels d' or va arrebossant,
  Diguentne als pins á reveure,
y á las creus dels campanars . . .
y 's pon . . . . y ¿sabeu llavores
tants colors y llum hont van?

ENDREÇA

  Nasquè 'l mon en primavera,
y sempre que complexanys,
d' un mantell se vest la terra
color vert y floretjat.
  Cada fulla de cad' abre
te una flor gentil devall,
vists ran de les soques, semblan
uns cels menuts estrellats.
  Les comes en flors esclatan,
esclatan en flors els prats;
les violes boscanes riuen
ab els lliris muntanyans.
  Las flors dins vases de murtra
pels vergers treuen lo cap,
si 'ls vents passan y les besan
elles també 's van besant.
  Tota flor fins que 's mostiga
son perfum ne dexa anar;
de tantes flors con s' esfullan
¡sabeu les olors hont van?

ENDREÇA.

  Alens de la primavera
carregats d' olors suaus,
puix que fugiu de la terra,
à reveure; á Deu siou!

III.

S' escometen y conversan
les campanes cap al tart;
dels pastors ve la tonada
fosca en la boyra dels valls:
  Dins esbarts de núbols negres
hi cöetjan ferests llamps,
la pluja, 'l trons y l' oratge
los seguexen udolant.
  La lluna riguent s' axeca
per condormí 'l temporal:
de les branques ques sorollan
les fulles van degotant.
  Del monestir s' ou la Salve
que cantan els escolans,
y 'l cap d' un poch les bandoles
dels fadrins enamorats . . . .
  Veus tant triste, ó tan dolces
dels vilatges y dels camps,
quant d' un eco à altre retrunyen
y se perden ¿hont se van?

ENDREÇA

  Remors boscans y armonies
quels cors sabeu sossegar,
los vents lluny vos ne sen duen
á reveure; á Deu siau!

IV

L'home naix y ans qu' els ulls bádia
ja li van llagrimetjant;
dexa 'ls jochs de l' infantesa
quant sen tem quel cor li bat.
  Darrera ombres que l' enlluernan
va corrent fantasiant
cerca amos y cerca gloria,
cerca ardit la veritat.
  Mes si un ídol vuy axeca,
demá enderroca l' altar,
y ab els peus que sanguinetjan
torna ple de desenganys.
  Dins la buydor de la vida
camina, caminarás,
si un jord li sonriu s' estrella
la mort troba 'l sendemá.
  Tant de dol y tantes llágrimes,
tants d' estudis, tants d' afanys
quant la terra ens torna terra,
los esperits ¿hont sen van?

ENDREÇA

  Somnis bells de jovenesa,
cors d' amor aletetjants,
sospirs de fe y d' anyorança,
á reveure, á Deu siau!

ACABAMET Y TORNADA

V

  Los colors ab quel sol daura
l' ayre, la terra y la mar,
desque surt vestit de purpre
fins qu' es pon enmortallat;
  Lo dols aroma quens porta
l' escalfat alé de matx,
l' incenser quel fum axeca
en flochs acaragolats;
  Les armoníes qu' etzalan
los torrentes y comallars,
y 'ls aucells que amagats cantan
entre abres remoretjants;
  L' ull que l' infinit esguarda
lo cor que rebutja ,l mal,
lo seny que per guía cerca
lo ver, lo bell y lo sant.
  Tot lo pur que l' home estima
tot hom pur que be ha obrat,
tot sen va 'l cel á romandre,
tot sen puja allá d' allá.

ENDREÇA

  Cors fels, llums, olors y cántichs,
Deu que us replega allá dalt,
ens deix dir ab esperança:
á reveure, á Deu siau!

Mariano Aguilló