Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA

SEGONA PART

BARTOMEU SIMON

III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA^[1]

III.1.- Formació

Recordant Bartomeu Simon, Ismene Auribaldo -que hauríem d'identificar amb un dels seus quatre fills, Mateu Lluís- va escriure:

"Priaché morisse questo primo stipite [Domènec M. Simon], avea di già stradato nella carriera delle cariche luminose della patria l'unico di lui figlio cavaliere Bartolommeo, per anche superstite, mentre dopo averlo fatto laureare in uno ed altro dritto e abilitato successivamente nella pratica del foro in Cagliari, e quindi accasato con una damigella dei più illustri casati della Sardegna, com'è quello di De-Litala, sendo stato per voto del Pubblico di Algheri eletto censore locale al tempo della erezione dei Monti Frumentarj del Regno, a di cui profitto cedette l'onorario di un sessennio in cui servì, fu nel 1767, con regi patenti di Carlo Emmanuelle III di gloriosa rimembranza, nominato intendente di quella città e dicasterio" (AURIBALDO 1800, 9-10).

Bartomeu Simon, com el seu pare Domènec Maria -d'origen genovès, establert a Càller durant el primer quart del segle XVIII-, va dur a terme els seus estudis elementals al col·legi de Sant Miquel de l'Alguer. D'aquest període -o sigui, poc després que el pare aconseguís el títol de cavaller- només sabem que va estudiar filosofia, l'any 1749, sota la direcció del jesuïta Joan Pere Oppo, les "Logicae discertationes" del qual podem encara llegir gràcies precisament a un manuscrit de Bartomeu Simon que s'ha conservat íntegre a l'arxiu Guillot de l'Alguer.

Després del 1750, any en què encara el trobem estudiant física a l'Alguer, Bartomeu Simon va traslladar-se al col·legi Canopolè de Sàsser^[2].

L'any 1612 l'arquebisbe d'Oristany, Antonio Canopolo, havia fundat aquest col·legi a Sàsser i no pas a la ciutat on residia no només per tal d'evitar els problemes que hauria comportat un clima tan nociu com l'oristanès, sinó també perquè els jesuïtes, a Sàsser,

"con lode e frutto tengono gli Studi Generali e Facoltà necessaria ad apprendersi delli destinati a simiglianti seminari, cioè Grammatica, Rettorica, Filosofia, Teologia, Casi de Conscienza e Sagra Scrittura".^[3]

Per voluntat expressa del fundador, per tant, els jesuïtes van dirigir, fins a la supressió de l'orde a Sardenya, l'any 1773, el col·legi Canopolè, alhora lligat estretament a la Universitat sasseresa.

Com el seminari de Càller -el futur Col·legi de nobles-, el col·legi Canopolè era adreçat a un nombre molt reduït d'alumnes (MANNO 1825-1827, III, 95-96). Segons Gavino Cocco, regent de la Reial cancelleria

"los sugettos que en él se mantienen, a más del que se mantiene en Roma, son dies religiosos, dies seminaristas, siette mozos de labranza y algunos años ocho"^[4].
Mai no va ser del tot clar si era legítim que l'ensenyament al col·legi Canopolè s'adrecés també als seglars o bé havia de limitar-se a la formació fonamentalment de religiosos. Allò que ofenia l'arquebisbe oristanès, per exemple, un segle i mig després de la fundació del col·legi, era que "si sente essersi introdotto di farne piuttosto un collegio di secolari che un seminario di chierici".^[5]

"La riuscita de' soggeti mantenuti in questo Seminario [afegia l'arquebisbe] non è uniforme. D'alcuni si continua la carriera ecclesiastica, altri rendonsi religiosi regolari ed altri anche si sono ammogliati"^[6].

Ara bé, cal tenir en compte que el col·legi Canopolè constituïa un cos independent respecte al seminari, tal i com oportunament aclarirà el bisbe de Sàsser al comte Bogino en una carta de l'any 1763:

"In ordine al Seminario Canopoleno mi permetta V.E. di suggerirle, quando mai no le fosse noto, non esser questo un seminario di ecclesiastici, ma bensí un colegio di secolari, li quali soli occupano le piazze delle fondazioni. Questi sono nominati da quelli cavalieri che hanno il patronato di dette piazze, o per figlio o per nipote o per altro, senz'obbligo veruno di essere ecclesiastico"^[7].

Res no impedia, per tant, que Bartomeu Simon, els estudis del qual no eren lògicament adreçats a la religió, freqüentés aquest col·legi. Com que segurament, però, no pogué beneficiar-se de cap de les places gratuïtes que corrien a càrrec dels administradors, la seva família hagué d'encarregar-se de les despeses derivades dels seus estudis, possibilitat que, en efecte, ja havia previst el fundador, que demanava que fossin admesos al col·legi "altri studenti di buone qualità e speranza".^[8]

En efecte, tal com escriu G. Cocco,

"la gente buena de las villas que embían sus hijos a estudiar a esta ciudad, si no tienen alguna casa de parientes donde encomendarlos, para tenerlos seguros y aún para gastar menos, ahorrando servidores y pedago­gos, procuran con todo empeño colocarlos en el semina­rio"^[9].

Abans de complir els vint anys, concretament el 24 de novembre de 1753, Bartomeu Simon es diplomava en Lleis a la Universitat de Sàsser tal com consta al diploma estès a favor seu pel rector del col·legi de la Societat de Jesús, Salvador Langasco.

Són molt poques les notícies que ens han pervingut sobre Bartomeu Simon durant aquest període. Les dades que ens en procura, d'altra banda, la bibliografia moderna són confuses i fins i tot, de vegades, contradictòries. Efectivament, diversos autors assenyalen que Bartomeu Simon va llicenciar-se en Lleis a Cà­ller, cosa que es contradiu amb les dades d'arxiu que hem assenyalat més amunt. És ben possible, però, que pocs anys després de diplomar-se a Sàsser es llicenciés a la Universitat de la capital del Regne, on degué dur a terme a més la seva pràctica forense9.

III.2.- Entroncament amb la família Delitala

L'any 1758 Bartomeu Simon va casar-se amb Magdalena Delitala, de Ploague, cosina del marquès de Sedilo, Giovanni Maria Solinas, i filla de Rosalia Solinas de Sedilo i del famós bandoler Gerolamo Delitala.

Els Delitala constituïen una de les famílies aristocràtiques més prestigioses de Sardenya, els membres de les diverses branques de la qual -que s'havien destacat durant la primera meitat del segle XVIII per llur aferrissada militància antipiemontesa- vivien escampats en un grapat de poblacions al nord de l'illa^[10]. Els membres de la branca de Nulvi, principalment, havien provocat greus problemes als primers virreis continentals, que els consideraven els principals agitadors dins del partit filo-austríac. Un manuscrit d'heràldica que havia pertangut a Bartomeu Simon dedica a la família Delitala les següents paraules:

"De esta familia hay algunos en Bosa, en Bolotana y en Nulvi, entre los quales están don Gerónimo y don Antonio, que biven ausentes del Reyno por estar sentenciados a muerte por trahidores al Rey y a la patria, siendo cabo de bandeados y ladrones del cabo de arriba"^[11].

En efecte Gerolamo Delitala, el sogre de Bartomeu Simon, havia hagut d'exiliar-se a Còrsega amb tota la seva família l'any 1749 quan, perseguit pel virrei Emanuele di Valguarnera, havia trobat impossible de continuar la lluita armada des de les muntanyes de Gal·lura. Ell mateix recordarà aquest episodi en una carta adreçada al virrei comte Ferrero della Marmora l'any 1773, encara des de l'exili, tot prometent-li fidelitat a canvi de clemència envers els seus dos fills, Francesco i Salvatore:

"Per non essersi potuto prontamente presentare [Gerolamo Delitala] in Cagliari, gl'esecutarono la pena di scuti due milla e poi, con dragoni e soldati, assaltarono la casa per far priggione l'esponente e tutta la sua famiglia. E per questo è stato obligato, assieme con la prefata sua famiglia, mettersi in salvo, avendo fatto sette mesi di campagna. Ed in tale staggione sopravenuto il Reale Congresso di Achisgrana, con la reale pace, si è veduto il presentante obligato sortire di Sardegna con tutta la di lui famiglia di uomini e donne"^[12].

La muller de Gerolamo Delitala i les seves quatre filles, així i tot, van beneficiar-se tot seguit d'un indult decretat pel rei Carles Manuel III. Pel que fa a Magdalena, tot i que abans de la desgràcia en què havia de caure la seva família l'havíem trobada domiciliada a l'Alguer, de retorn del seu exili va haver de residir a la capital del Regne, tal i com recordarà el seu pare en una carta de l'any 1758:

"Vuestra Excelencia, como príncipe y amante padre, puede francamente consolar mi parienta y a sus hijas, que las tiene en essa capital de Cáller, permitiéndolas puedan escrivir por cosas de sus interesses de hasienda, pues se van perdiendo ricas herencias por falta de no poder escrivir"^[13]. Sigui com sigui, és a l'Alguer on Magdalena Delitala transcorrerà la resta de la seva vida i on naixeran els seus fills Domènec^[14], Mateu Lluís^[15], Joan Francesc^[16] i Joan Baptista Simon^[17].

El matrimoni amb Magdalena Delitala va representar per a Bartomeu Simon, amb el temps, un pes i alhora una ocasió mancada d'accedir als graus més alts de la noblesa. No només les desavinences familiars, de què haurem de parlar més endavant, van fer d'aquella unió una convivència infeliç, sinó que Bartomeu Simon va haver de patir a més les conseqüències d'un enllaç tan estret amb els Delitala: el record de la tenaç lluita antipiemontesa d'aquesta família representarà un obstacle insuperable dins la seva carrera professional de Bartomeu Simon. A més, les seves aspiracions al marquesat de Sedilo, que pretendrà heretar a través de la seva muller, constituirà alhora una frustració i la ruïna tant econòmica com moral de la seva família.

El marquesat de Sedilo consistia efectivament en un dels feus més cobejats a Sardenya tant per la seva extensió com pel seu rèdit i prestigi. El cosí de Magdalena Delitala, el ja esmentat Giovanni Maria Solinas, l'havia heretat l'any 1737 de l'antic marquès, Francesco Solinas, canonge de la catedral de Càller, que pocs mesos abans l'havia comprat a l'Estat^[18].

En una acta datada a Càller el 5 de juny de 1737, Francesco Solinas havia establert que si Giovanni Maria Solinas moria sense descendència masculina el feu havia de passar als seus parents col·laterals. Com que efectivament el marquès de Sedilo no va tenir fills, tant Magdalena Delitala com els seus germans Francesco i Salvatore, com hem vist exiliats a Còrsega, tenien dret al títol; semblava però que els fills de Gerolamo Delitala -per tal com no podien ser considerats súbdits piemontesos- no haguessin de mantenir encara llurs drets damunt del feu i que aquest hagués d'acabar passant a les mans de Bartomeu Simon. La causa judicial que durant ben bé vint anys va empobrir Bartomeu Simon, però, havia d'acabar -com veurem més endavant- d'una manera per a ell del tot inesperada.

III.3.- Activitat pública

Seguint l'exemple del seu pare, Bartomeu Simon va ingressar ell també, l'any 1760, a la confraria de la Mort de l'Alguer i, abans del 1762, també a la de la Misericòrdia. Interessa d'assenyalar aquest fet perquè més endavant tindrem ocasió de seguir la trajectòria de Bartomeu Simon dins d'aquesta segona confraria -sovint en desacord amb les autoritats municipals-, de la qual l'1 d'agost de 1762 era nomenat sobreintendent i camarlenc^[19].

Abans d'això, però, hom l'havia citat en una "Memoria de los abogados de Alguer", firmada el mes de juliol de 1760, on el funcionari del Real Consiglio informava de la següent manera els seus superiors:

"Dr. Dn. Bartholomé Simón. Natural de Alguer. Su nacimiento muy honesto. Su edad de 28 por 30 años. Su patrimonio razonable. Casó con doña Madalena Delitala, hija del célebre bandido Dn. Gerónimo Delitala, de Ploague. Su talento es mediano. Su prác­tica y su aplicación, ninguna. No patrocina: vive de lo suyo. Quieto y de buenas costumbres. Estuvo algún tiempo practicando en Cáller, pero hazía su práctica por entretenimiento"^[20].

L'any següent, concretament el 12 de juliol de 1761, els consellers de la ciutat de l'Alguer l'escollien censor local, càrrec que havia d'ocupar fins al 1767. Ell mateix recordarà un dels casos que va haver d'afrontar durant aquests anys en una memòria adreçada al cavaller Rossi el 10 de març de 1811:

"[Bartomeu Simon] potrebbe bensì tra le più distinte e delicate commissioni appoggiategli da diversi viceré memorare quella del Balio della Trinità nel 1764, in occorrenza della gran penuria di grano particolarmente nella città d'Alghero, ch'era quasi extremma".
Després d'haver resolt amb èxit el problema (tot requisant una partida de blat amagat a Vilanova Montlleó) Bartomeu Simon va rebre de part de les autoritats aquell reconeixement que tant l'enorgullia:

"Providenza questa che fu non pocco gradita e comendata dall'istesso viceré, tanto più avendo eseguita tale commissione a proprie espese e non senza pericolo della propria vita"^[21].

De manera molt oportuna aquesta mateixa memòria ens ofereix un resum dels càrrecs als quals va accedir Bartomeu Simon durant els anys següents:

"Bartolomeo Simon di Alghero [escriurà ell mateix] fu successivamente nominato amministratore d'esso Monte, a di cui benefizio cedette pure i suoi utili per aumentarlo. Servì in uno ed altro impiego per più di un sessenio, finché l'Intendente Vacha [...] li incaricò dell'esercizio di quella Suddelegazione, ond'era già destinato in sovravvivenza con regie patenti de' 25 luglio 1767, senza percevere verun provento durante la vita del medesimo. Venne pure in quell'epoca incaricato del cambio della vecchia moneta in detta di Alghero dal viceré Conte des Hajes".

La Subdelegació patrimonial de l'Alguer, en efecte, va representar per a Bartomeu Simon aquell càrrec que havia d'ocupar-lo durant tota la seva vida i del qual no fou mai promogut a causa de certes tensions que com veurem van acompanyar-lo fins a la mort. No cal dir que són abundantíssims els documents relatius a aquest càrrec, la major part dels quals ens han pervingut custodiats a l'Arxiu Guillot de l'Alguer^[22]. De tot aquest fons, però, només ens interessa destacar de moment la "Patente di sopravvivenza nell'impiego di Subdelegato dell'Intendenza Generale di Sardegna in Algueri", per tal com ens informa que el 25 de juliol de 1767 Bartomeu Simon començà a fer-se càrrec oficialment de la Subdelegació algueresa tot substituint Nicolau Spano, el nomenament del qual havia confirmat al capdavall l'antic privilegi segons el qual la Subdelegació havia de córrer a càrrec d'un alguerès^[23].

III.4.- Infància i estudis dels seus fills

Tot recordant l'educació dels quatre fills de Bartomeu Simon, Ismene Auribaldo va escriure:

"Sortiti essendo questi fratelli dalla casa paterna a buon ora, e dopo ricevuti li primi semi di religione, di pietà e delle virtú sociali dalli ottimi genitori ed institutori familiari, dovettero in seguito ricevere una piú completa educazione nei collegi di Sassari e poscia di Cagliari per lo spazio di molti anni, finché terminato il corso degli studi in cui si distinsero egregiamente sembrò al genitore conveniente abilitarli sul suo esempio al regio ed al pubblico servizio" (AURIBALDO 1800, 14).

Després d'haver estudiat els primers elements de gramàtica llatina al col·legi de Sant Miquel de l'Alguer (TOLA 1966, III, 188), sabem que al­menys dos dels fills de Bartomeu Simon, Domènec i Mateu Lluís, van freqüentar com el seu pare el col·legi Canopolè de Sàsser.

Tant en aquesta institució com a la Universitat de Sàsser^[24] van ocupar-se de l'educació dels germans Simon Delitala els jesuïtes A. Berlendis, F. Cetti i F. Gemelli. A més d'aquests prestigiosos mestres italians, però, cal tenir encara en compte l'alguerès Ll. Soffí, mestre a l'Alguer de Mateu Lluís Simon, a qui va dedicar el seu recull d'Orazioni Sacre (1782), a l'endreça del qual podem llegir:

"Figlio degnissimo voi comparite di un padre illustre felicitato dal cielo, siccome in più altri doni, così nella bontà della prole con siè rara particolarità, che a ragion può vantarsi del ti­tolo, che non pochi gi fanno, di padre invidiabile".

III.5.- Darrers anys a l'Alguer

Tot i que Bartomeu Simon havia jurat el nou càrrec de subdelegat patrimonial l'any 1767, no va prendre'n possessió efectiva fins a la mort de l'antic titular, esdevinguda l'any 1771, motiu pel qual, tal com recordarà ell mateix vint anys més tard^[25], s'hagué de traslladar a la capital del Regne. Preveient precisament aquest viatge, hom va procurar a Francesc Lavagna la "Patente di Suddelegato patrimoniale della città d'Alghero", segons la qual havia de substituir el seu cunyat Bartomeu Simon durant totes les absències que hagués de dur a terme en el futur. És precisament per aquest motiu que encara l'any 1787 trobarem el vice-subdelegat Lavagna al capdavant de la Subdelegació.

Un cop incorporat al seu nou càrrec Bartomeu Simon serà en freqüent contacte epistolar amb els funcionaris i intel·lectuals més prestigiosos de Sardenya. L'any 1773, per exemple, una sol·licitud seva al virrei va originar una apassionada defensa de les seves capacitats per part de l'intendent general Giuseppe Giaime -amb qui Bartomeu Simon va haver de col·laborar durant molts anys- que presentava el seu subaltern amb les següents paraules:

"Trattasi d'un soggetto di conosciuta capacità e destrezza, in cui il Governo può anche contare per appoggiargli delle commissioni anche importanti e delicate con sicurezza che se ne disimpegnerà a piena soddisfazione [...]; un soggetto che ha una grossa contabilità e ha tuttavia sempre resi i suoi conti in regola senza che mai siavi stato il menomo imbroglio"^[26].

El mateix intendent general Giaime elogiarà Bartomeu Simon l'any 1777, quan decidirà de traslladar-se a Càller. Tement que el canvi de residència pogués posar en perill el seu càrrec, G. Giaime escriurà:

"Il signore cavaliere e dottore don Bartolommeo Simon [...] avrà appena adesso 42 anni. Egli è robusto e sano, attivo, zelante e d'una capacità certamente superiore a quella di qualunque altro Suddelegato patrimoniale, di modo che venendo egli a mancare sarà difficile il rimpiazzarlo con altro soggetto. Il giubilare però il signor don Bartolomeo Simon quando esercisce lodevolmente l'impiego di Suddelegato patrimoniale d'Alghero [...] per darlo ad altro soggetto, sarebbe per lui egualmente disgrazioso che d'aggravio alle Reali finanze"^[27].

També les relacions de Bartomeu Simon amb el pare Soffí van intensificar-se durant aquests anys. Un document de l'any 1776 ens informa precisament sobre una estranya actitud de l'ex-jesuïta que va motivar la intervenció del subdelegat patrimonial. Segons aquest document, després de responsabilitzar-se de les despeses necessàries per a reconstruir la casa que el consell cívic de l'Alguer havia destinat als exercicis espirituals -on residia Ll. Soffí, llavors director dels exercicis, des de la supressió del seu orde-, Bartomeu Simon va reaccionar de la següent manera davant la negativa de l'ex-jesuïta a cedir els locals als exercitants seguidors del pare M. Pugioni:

"Rispose quel cavaliere [Bartomeu Simon] che, non essendo il Soffì in questo particolare dell'accettazione della città, non avendo giammai alcuno degli ecclesiastici né de' secolari voluto far con lui gli esercizi, poteva il signor vicario pensare a colocarlo in qualche altro impiego e singolarmente nella direzione delle scuole [...], e destinare agli esercizi l'ex-gesuita Pugioni, pratico assai in quel mestiese per esservisi eserci­tato la parte maggiore della sua vita ed esser l'unico allievo che vi resta dell'appostolico P. Vassallo"^[28].

El càrrec que hom proposava per a Lluís Soffí -la prefectura de l'escola reial de l'Alguer- havia de procurar, però, encara més maldecaps no només a Bartomeu Simon sinó a tot el consell cívic alguerès.

També F. Cetti, a la seva Storia naturale della Sardegna (1774-1777), va elogiar calorosament Bartomeu Simon per les innovacions que s'esforçava a introduir als seus terrenys de Càlvia, que el seu pare havia comprat el 1766 -i que li havia lliurat, encara en vida, amb la vinya de Buranya, comprada el 1730-, on endegà el perillós cultiu del cotó, que les autoritats piemonteses fomentaven, i una tan profitosa millora de certes races equines que li va valdre el reconeixement general^[29]. Aquesta intensa activitat va augmentar encara després de la mort del seu pare, que al seu testament, de l'any 1774, el nomenà hereu universal dels seus béns^[30].

El mateix Bartomeu Simon s'enorgullirà de la seva inicia­tiva en una memòria adreçada al cavaller Rossi el 10 de març de 1811:

"[Bartolommeo Simon] potrebbe dimostrare le sue proficue operazioni sia nel procurar in Alghero al di lui esempio un considerabile aumento di cavalle per facilitare il tritolamento delle granaglie, come così ne fu incaricato al Governo; sia nel migliorne la razza con aver comperato per le sue proprie due stalloni barberi de' 12 che portò da Tunis il fu conte Porcile; sia nell'intraprendere diverse piantaggioni di gelsi, cottone ed ulivi. E questa, benché negletta e sprezzata in quei tempi, riuscì più felicemente al rappresentante, di modocché tiene al giorno d'oggi la consolazione di contarne ne' propri podere non meno di sei milla, colla soddisfazione altresì di veder una tal piantaggione ampiamente prosperata nella massima parte de' tenimenti de' suoi concit­tadini, che l'imitarono dopo conosciuta l'utilità e vantaggio"^[31].

Cal assenyalar que Bartomeu Simon va introduir efectivament a l'Alguer el cultiu de l'olivera -l'única de les seves iniciatives que amb els anys es demostrarà eficaç i que arrelarà profundament en els costums agrícoles locals-, del qual es considerava "l'autor" tot reconeixent, l'any 1791, que "[gli olivetti] oggi sono accresciuti, e non si fa altro che piantar olive nelle vigne"^[32].

Pel que fa a la nova raça de bens que Bartomeu Simon contribuïa a introduir a Sardenya, F. Cetti va escriure:

"Sonosi alcuni di questi oppositori [a la introducció de la raça merina] fortunatamente spiegati alla presenza d'un gentiluomo il quale, attivo, facol­toso e di ottime idee ch'egli è, s'era messo in istato di redarguirli colla esperienza propria. Questo gentiluomo [...] ha pensato a formare un util fondo ove oltre alle terre si coltiva il be­stiame, e fra esso vi sono le pecore, ma pecore in fiore. [...] A Calvia può ognun vedere di che pe­core è capace la Sardegna" (CETTI 1774-1777, III, 44-45).

Aquests mateixos elogis ens han arribat també gràcies a A. Purqueddu, que al seu Tesoro della Sardegna afegeix encara:

"Vi sono pure i semenzai di gelsi, che quest'anno ha ordinato di fare in vicinanza di Alghero il si­gnore D. Bartolommeo Simon. Dico ordinato di fare poiché per affari pressanti egli risiede a Cagliari dall'anno 1777. Questa assenza ha disturbato in parte le deliziose sue non men che utili idee della sua industria ed attività non ordinaria" (PURQUEDDU 1779, cant 3, n. 34).
No hi ha dubte que en aquesta activitat reformadora al camp agrícola i ramader fou decisiva la influència d'un prestigiós funcionari sard que havia entrat en estret contacte amb la família Simon. Ens referim a Giuseppe Cossu, censor general de l'illa, amb qui tant Bartomeu Simon com el seu fill Domènec van col·laborar en virtud de llurs càrrecs públics.

G. Cossu va fomentar l'esperit reformador a l'illa a través d'una abundant obra escrita. Cal destacar, per exemple, la filosofia continguda al Discorso georgico (1787) i a les encara més prestigioses La coltivazione de' gelsi (1788-1789) i Istruzione olearia (1789), que responien a la mateixa in­quietud innovadora que havia decidit Bartomeu Simon a experi­mentar als seus terrenys de Càlvia la cria de moltons de raça espanyola i a introduir el cultiu de l'olivera, de la morera i del cotó a l'Alguer.

III.6.- Establiment a Càller

Després que el seu fill Domènec, diplomat en Lleis a Sàsser, hagués decidit de continuar els estudis a la Universitat de Càller -al col·legi d'Arts Li­berals de la qual havia d'ingressar, un cop llicenciat, l'any 1779-, Bartomeu Simon va traslladar-se amb els seus fills a la capital del Regne per tal de seguir de més a prop llurs estudis^[33]. Magdalena Delitala, del tot inexperta en aquests afers, quedava men­trestant a càrrec del patrimoni familiar.

El Col·legi de nobles de Càller va acollir els tres fills més joves de Bartomeu Simon, el qual, a partir del 10 de gener de 1779, va sol·licitar i aconseguir per a Joan Francesc una de les dues places gratuïtes de què podien gaudir en aquella institució els ciuta­dans algueresos^[34]. A la comissió que considerà idoni per a aquella plaça Joan Francesc Simon -del qual sabem que el 1778 havia estudiat sota la direcció de l'ex-jesuïta Michele Angelo Porro- figuraven G.A. Cossu, llavors prefecte del col·legi, A. Berlendis i A. Purqueddu.

Des de Càller Bartomeu Simon va continuar en estret contacte amb els consellers algueresos, a qui el 28 de març de 1778, per exemple, va trametre la "Nota delle misure e peso" uniformades amb les de la capital^[35]. Pocs mesos més tard, concretament el 8 de gener de 1779, s'adreçarà encara als membres del consell cívic per tal d'agrair-los que hagin confirmat el seu cosí Agustí Simon com a "amostassen" de l'Alguer, càrrec per al qual ell mateix l'havia recomanat^[36]. El 2 de febrer de 1779, finalment, substituí els representants algueresos de l'estament reial davant els consellers de la ciutat de Càller, amb qui calia establir l'import del donatiu amb què els estaments havien de finançar la pau amb el rei del Marroc.^[37]

Després de tot això un breu viatge a Torí va allunyar Bartomeu Simon, a partir del mes de juny de 1779, dels seus interessos a l'illa. En efecte, per tal de resoldre personalment alguns problemes relatius al futur professional del seu fill Domènec, que no havia pogut beneficiar-se d'una de les places destinades als estudiants sards al Reial col·legi de les Províncies de Torí, Bartomeu Simon va traslladar-se a la capital piemontesa, d'on no tornarà fins al 15 de gener de l'any següent.

III.7.- Correspondència amb el fill Domènec

A partir d'aquest moment serà molt freqüent la relació epistolar entre Bartomeu Simon -que, de retorn de Torí, trobem encara instal·lat a Càller i no a l'Alguer- i el seu fill Domènec, que fins a l'any 1791 va haver de romandre a Torí, tant per exercitar-se en la jurisprudència al despatx del prestigiós advocat Filippo Tonso com per accelerar les causes jurídiques que interessaven el seu pare, entre les quals convé destacar la que contra ell va promoure l'Hospital de Sant Antoni i, sobre­tot, la relativa al marquesat de Sedilo.

Es tracta d'un conjunt considerable de cartes^[38] que conté una interessantíssima informació sobre els progressos acadèmics dels germans Simon Delitala, tot i que hi predominen, però, notícies de caràcter econòmic i professional per tal com pare i fill hi descriuen detalladament l'estat de les causes que els ocupaven i totes les relacions, tant professionals com socials, sovint polèmiques, que els interessava de fomentar per tal s'assegurar el futur de la família.
Encetarem l'estudi d'aquesta correspondència -de la qual lògicament ens allunyarem de tant en tant per tal de confirmar o completar, a través d'altres fonts, les dades que ens aporta- tenint en compte les qüestions de tipus familiar que s'hi tracten, de manera més o menys intensa durant els primers anys i cada cop més indirectament a la fi de la dècada.

L'aspecte que ens ofereix un major interès és sens dubte el relatiu al mal concepte que els fills de Bartomeu Simon van anar-se formant del seu pare durant aquest període. Els motius són diversos i tots colpiren l'arrel més profunda de llurs relacions.

En primer lloc, el luxe aparent en què vivia Bartomeu Simon contrastava de manera sens dubte excessiva amb la indigència de què es lamentaven els seus fills. Per tal d'interessar-se, per exemple, per la vida austera de Mateu Lluís i per altres qüestions d'àmbit familiar, Domènec Simon va escriure per primer cop al seu pare sense contenció tot criticant el sistema econòmic familiar.^[39] Bartomeu Simon, que no permetia ingerències d'aquest tipus, va reprimir durament aquesta actitud, de manera que va néixer una pregona desavinença entre ell i el seu primogènit.

Un altre aspecte que va allunyar de manera irremeiable els germans Simon del seu pare fou la indiferència amb què aquest darrer tractava Magdalena Delitala. No només el seu matrimoni havia fracassat sinó que Bartomeu Simon, fonamentalment per tal de no haver de conviure amb la seva muller -tal com s'endevina a les cartes de Domènec^[40]- va fixar la seva residència a Càller durant un període molt més llarg del que hauria estat estrictament necessari per als interessos de la família.

Un altre aspecte que va enfrontar els germans Simon amb el seu pare foren les contínues ingerències tant personals com professionals que hagueren de patir. L'elecció de llur estat, sobretot, provocà diverses polèmiques que no sempre els fills aconseguiren de superar: Domènec Simon, per exemple, hauria volgut fer-se religiós, però el seu pare l'empenyé a la carrera jurídica; Joan Baptista, desil·lusionat perquè, segons els seus germans, mai no havia d'aconseguir de llicenciar-se, va voler ingressar a l'exèrcit, cosa que el seu pare va evitar tot adreçant, en canvi, el jove al sacerdoci. La desavinença més intensa, però, fou la que nasqué entre Bartomeu i Mateu Lluís Simon, a qui el pare mai no perdonà que decidís d'abandonar la carrera religiosa per tal d'interessar-se per la jurisprudència^[41].
Voldríem acabar aquest apartat tot assenyalant, finalment, les desavinences també entre els germans Simon Delitala. Parlant de les relacions entre Mateu Lluís, Joan Francesc i Joan Baptista, Bartomeu Simon escriurà a Domènec:

"Sembra che tra di loro vogliano imitare ad Abele e Caino. Epperò scrisse bene vostra madre che li tenessi tutti separati perché l'indole è diversa" (4 d'octubre de 1782).

Per concloure, ens sembla oportú citar una altra advertència de Bartomeu Simon al seu fill Domènec, a qui des de Càller recordava el següent:

"Vi ho prevenuto che voi se volete vivere tranquillo vivete solo senza campagnia di fratelli, se non se con Gian Francesco ch'è d'un'indole simoniana e molto assomigliante al vostro temperamento" (1 de novembre de 1782).

III.8.- Trajectòria professional dels seus fills

A partir de l'any 1780 Domènec Simon, convençut que no existia la possibilitat d'aconseguir a Sardenya cap altre càrrec tan decorós, va interessar-se pel Vice-censorat general que G. Cossu volia erigir a l'illa i que efectivament li fou confiat dos anys més tard. Precedentment, però, ja havia deixat l'advocat Tonso per tal d'entrar al despatx de l'advocat fiscal del Suprem consell de Sardenya, sota la direcció del cavaller Cappa (TOLA 1966, III, 189), des d'on podia interessar-se més directament per les causes jurídiques que en aquell període ocupaven el seu pare, que el va constrènyer a continuar a Torí, tot mantenient el seu càrrec a Càller, fins a l'any 1791, en què semblà al capdavall necessari el seu retorn.

El seu germà Mateu Lluís, mentrestant, que l'any 1781 s'havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Càller -al col·legi teològic de la qual fou admès aquell mateix any-, va abandonar la carrera eclesiàstica per tal de dedicar-se a l'estudi de la jurisprudència, disciplina en què va llicenciar-se també a la Universitat ca­lleresa l'any 1784, canviant tot seguit la seva col·legiatura per la que li corresponia al col·legi d'Arts Liberals. L'any següent el trobarem duent a terme la pràctica forense al

despatx de l'advocat dels pobres, d'on va passar el 1786 a la In­tendència general de Sardenya, sota la direcció de G. Giaime. D'aquí serà promogut el 1789 a substitut de l'Advocat fiscal de Sardenya, càrrec que li serà plenament confiat l'any 1795 (AURIBALDO 1800, 21).

És molt més complexa i interessant la trajectòria professional de Joan Francesc Simon, de qui ens ha arribat una abundantíssima informació que ell mateix volgué llegar entre els seus papers. Llicenciat en Teologia per la Universitat de Càller, va ser agregat en aquest col·legi el juliol del 1784, moment a partir del qual començà la seva carrera de predicador. És així com als vint-i-dos anys, concretament el 30 d'octubre de 1784, el trobem discutint amb els pares Ll. Soffí i A. Ber­lendis el text del que havia de ser el seu primer sermó pú­blic a Càller. De la capital del Regne, tot seguit, va passar a l'Alguer, on el seu pare -en una breu visita a la seva ciutat- va encarregar-se d'organitzar el panegíric que hi havia de pronunciar.^[42] El 1787, finalment, Joan Francesc Simon es va beneficiar d'una de les tres abadies de Sardenya, la de San Michele di Salvenero i de Santa Maria di Cea. Dos anys més tard fou nomenat protonotari apostòlic, ocasió que aprofità per dur a terme el primer dels seus quatre llargs viatges per la península italiana: havent-se embarcat a l'Alguer l'1 d'abril de 1789, va viatjar per Livorno, Siena, Vi­terbo, Roma, Savona i Torí, on romangué fins al 5 de juny de 1794, tres mesos abans del seu retorn a Càller durant el qual acompanyà el nou virrei Vivalda i el marquès de la Planarja.

Són gairebé del tot inexistents, en canvi, les notícies relatives al fill petit de Bartomeu Simon, Joan Baptista, que els estudis biogràfics que hem tingut en compte sovint ni tan sols esmenten. Gràcies al ric epistolari que hem analitzat, però, és possible de reconstruir sumàriament la seva biografia, de la qual no podem més que destacar la seva poca inclinació envers l'estudi i la literatura, fenomen que el distingeix clarament dels seus germans i justifica l'absència d'interès que la seva figura ha desvetllat. A causa del seu fracàs en l'estudi del llatí, Bartomeu Simon encarregà la seva educació, fora del Col·legi de nobles, a un escolapi gràcies al mestratge del qual Joan Baptista aconseguí el Magisteri el mes de desembre del 1782. Ha­vent esdevingut sacerdot, es retirà a Sedilo -de la parròquia de la qual fou rector fins a l'any 1786- i posteriorment a l'Alguer, on havia de transcórrer la resta de la seva vida gairebé en l'anonimat.

III.9.- Davallada econòmica

Gràcies a l'epistolari de la família Simon és possible de reconstruir també la davallada econòmica que a partir de l'any 1780, sobretot, va patir Bartomeu, a qui les innovacions introduïdes als terrenys de Càlvia i de Buranya, les freqüents despeses per a la compra de cavalls i, encara, tot un seguit de festes i regals amb què va voler-se esforçar a aconseguir una imatge d'opulència havien gairebé arruïnat.^[43]

Ens sembla fonamental d'assenyalar que totes les despeses amb què Bartomeu Simon va voler ostentar una riquesa que a poc a poc li fugia de les mans no eren més que una manera de rescatar-se del seu desafortunat matrimoni, que l'havia lligat a la filla d'un enemic del rei que les autoritats recordaven amb un cert enuig:

"Le apparenze col mio matrimonio [escrivia Bartomeu Simon al seu fill] vi erano tutte per restar sempre in mezzo al fango" (13 de desembre de 1782).

L'absència de l'Alguer, alhora, privava Bartomeu Simon dels seus ingressos com a subdelegat patrimonial, que beneficiaven el seu substitut F. Lavagna. D'altra banda, però, Bartomeu Simon no podia estalviar-se de continuar a Càller per tal com el seu futur econòmic depenia de l'herència que pretenia rebre del marquès de Sedilo, G.M. Solinas.

L'estat de salut del marquès era molt delicat i hom temia que pogués morir-se sense haver fet testament. Per tal de provar de fer-l'hi fer secretament i, alhora, per tal que els Delitala Solinas, germans de Magdalena, no l'influïssin a favor de llurs interessos, Bartomeu Simon va voler continuar al costat del cosí. Així i tot, però, després de la seva mort, esdevinguda l'any 1780, i havent estat nomenat hereu universal Bartomeu Simon, tant la família Delitala Solinas com l'Hospital de Sant Antoni de Càller van endegar sengles causes contra l'hereu, cosa que li aconsellà de perllongar encara la seva permanència a la capital del Regne.

Les minucioses descripcions que fa al fill Domènec de la seva situació econòmica són, per tant, molt negatives: Bartomeu Simon era ben conscient, com escrivia ell mateix, de la "indigència" en què vivien tant els seus fills com ell, fins al punt que arribà a afirmar que "posso dire che vivo per miracolo in un mare di guai e di pene"^[44].
El 18 d'abril de 1783, al capdavall, Bartomeu Simon notificava a Domènec que la Reial audiència havia acabat reconeixent l'Hospital de Sant Antoni com a hereu universal del marquès, per la qual cosa es va trobar no només havent de tornar tot allò que li havia estat deixat en herència sinó també els beneficis percebuts durant l'administració d'aquells béns.

III.10.- Els anys precedents a l'expulsió de Càller

La poc dissimulada ambició de Bartomeu Simon -que no només va recórrer contra la sentència que havia legitimat les aspiracions de l'Hospital de Càller sinó que va continuar encara l'altra contra els germans Delitala Solinas, tot reclamant el títol de marquès- va desvetllar les crítiques d'un poderós sector de la noblesa sarda que, sobretot, envejava l'òptima posició que gràcies a la seva influència havien aconseguit els seus quatre fills. Aquests atacs tendiren a malinterpretar les gestions de Bartomeu Simon enfront dels funcionaris més pretigio­sos sobretot a partir del 1788, any en què el seu fill Domènec fou víctima de la maldicència de certs funcionaris piemonte­sos. Tot seguit, una sèrie d'incidents van anar allunyant Bartomeu Simon del favor de les autoritats. Entre d'altres de menor importància, destaca sobretot la forta polèmica que l'any 1790 va esclatar a l'Alguer, entorn de la direcció de l'escola reial. És molt abundant la documentació relativa a aquesta qüestió^[45], que tot seguit resumirem per tal de compren­dre l'abast de la polèmica que va originar.

Tal com Bartomeu Simon havia insinuat l'any 1776, el 24 d'agost de 1786 l'arquebisbe de Sàsser, Filippo Giacinto, va proposar el pare Soffí com a prefecte i professor de Filosofia de l'escola reial de l'Alguer, tot substituint el també ex-jesuïta Sogos. Quatre anys més tard, però, Ll. Soffí va dimitir del càrrec de prefecte a causa de certes calúmnies de què l'havien acusat -escrivia ell mateix- "pochi scolari malcontenti". Aquests parlars malignes, de fet, li atribuïen la responsabilitat de la mort del fill d'una rica dona de la família Capuano, que volia recórrer davant del virrei tot assegurant que la mort del jove havia estat causada per "la paura conce­pita d'alcune staffilate". Ningú no discutia, això és cert, la rigidesa dels mètodes pedagògics de Soffí.

El pare Bersani, nou prefecte de l'escola, no va acceptar que Ll. Soffí hi continués com a professor de Filosofia i va insistir davant l'arquebisbe fins a aconseguir la seva completa expulsió,

maniobra que motivà l'enèrgica protesta dels ciutadans algueresos, descontents en veure que un estranger aconseguia uns càrrecs que havien de correspondre a un conciutadà.

És a partir d'aquest moment que Bartomeu Simon intervé de manera activa en la qüestió. El 9 de novembre de 1790, fent-se cap del partit que defensava Ll. Soffí, va convocar la ciutadania i els consellers cívics per tal d'acusar el pare Bersani, tot adreçant-se al virrei, d'haver aconseguit la càtedra "con qualche mal tessuto ruggiro"^[46].

La protesta dels ciutadans algueresos va enutjar el virrei fins al punt que els adreçà uns qualificatius que mai més no se separaran de la figura de Bartomeu Simon: segons ell, amb aquella reacció no havien fet més que defensar una posició que responia a "lo spirito di partito fomentato da persone torbide ed inquiete"^[47]. L'actitud del virrei, lògicament, no va fer més que empitjorar les coses. El 23 de novembre del mateix any Bartomeu Simon, indignat, se li adreçava tot lamentant

"venir da Sua Eccelenza qualificati cogli odiosi titoli di persone torbide ed inquiete [...], come si è voluto fare di tutto questo misero paese, che mai per l'addietro si è meritata una simile infamia".

El virrei, davant la tenacitat dels ciutadans, no va poder fer més que rectificar, tot assegurant que aquella expressió no era adreçada a la població en general sinó "a particolari individui"^[48], entre els quals hem de suposar que es referia també a Bartomeu Simon que mai més no serà promogut del seu càrrec. És cert que el 23 de novembre de 1792 li fou encomanada la direc­ció econòmica de l'escorxador de l'Alguer; però aquesta nova responsabilitat era ben lluny de satisfer les seves ambicions, darrerament adreçades a l'obtenció de prestigiosíssims càrrecs públics a Sardenya, entre els quals la Tresoreria general -de la qual fins llavors s'havia encarregat G. Deidda, recentment jubilat- o bé el Censorat general de Sardenya, que durant tants anys havia corregut a càrrec de G. Cossu^[49].

Convençut que mai no havien de ser-li confiats aquests càrrecs, Bartomeu Simon va retirar-se decebut a l'Alguer, on va provar encara de rescatar la seva desprestigiada imatge tot col·laborant generosament en el donatiu amb què l'estament militar va voler contribuir a les despeses derivades de la guerra contra França, l'any 1793 (OBBLAZIONI 1793). No tornarà a Càller fins dos anys més tard, altre cop per tal d'interessar-se per les causes contra els germans Delitala Solinas i l'Hospital de Sant Antoni.

III.11.- Disgregació de la família

Tot i l'anonimat amb què va transcórrer els anys que seguiren la polèmica relativa a l'escola reial de l'Alguer, Bartomeu Simon va prendre una part ben activa, dins l'ambient familiar, en un afer relacionat amb un importantíssim encàrrec que el 1793 l'estament militar va confiar al seu fill Domènec ^[50].

Domènec Simon, efectivament, havia tornat a Càller l'any 1791 i de seguida va destacar a l'estament militar (ANGIUS 1833), del qual esdevingué secretari, durant el temptatiu d'invasió francesa i, més tard, durant les sessions en què es discutiren les cinc propostes que hom havia de presentar al rei (CATARDI 1964, 9-10). Escollit diputat de l'estament davant la cort de Torí, va vèncer el seu recel inicial gràcies a la tenacitat del seu pare que, convençut que el futur professional de la família s'havia de resoldre definitivament si hom acceptava de reservar als ciutadans sards tots els càrrecs públics de l'illa, l'encoratjà amb les següents paraules:

"Lodo la vostra risoluzione di partire per Torino affin di secondare le brame dello stamento, sepur avranno accoglienza, che lo dubito; per altro, o sarete incolpati tutt'i sei deputati, in qual caso "mal de muchos consuelo de todos", o lodati. Convengo essere nell'epoca vegliante un sacrifizio, ma giusto e doveroso, "dicant quid volunt" i maligni, di qual razza ne abbonda la nazione. Dobbiamo nulla di meno servire la Patria quantunque ingrata nel particolare" (4 de juny de 1793).

Després del fracàs de la missió a Torí i enemistat amb els principals cabdills de les aspiracions autonomístiques, Domènec Simon decidirà de no tornar mai més a l'illa. Retirat en un pobre ambient a Torí, conduint una vida irregular i rebutjant sistemàticament l'ajut tant econòmic com moral de familiars i amics, morirà en la misèria el 10 de gener de 1829, trenta-cinc anys després del seu voluntari exili. Com que durant aquests anys no va intervir en els afers familiars ni polítics de Sardenya, no tindrem ocasió de tornar-ne a parlar fins a encetar l'estudi de la seva obra.

Mentrestant, l'activitat política de Mateu Lluís Simon, membre ell també de l'estament militar, havia posat en perill la seguretat de la família (CATARDI 1964, 127-128). En efecte, obeint un encàrrec de l'estament, l'any 1796 Mateu Lluís Simon va requisar certs documents del marquès de la Planarja, que fou executat com a conseqüència de llur lectura pública. Tot seguit els estaments sards, oposant-se sobtadament a Mateu Lluís Simon, el consideraren responsable de l'execució sumària del marquès i l'acusaren de simpatitzar amb el polèmic Vincenzo Sulis ^[51] i Giovanni Maria Angioy ^[52], l'activitat del qual al capdavant d'una revolta antifeudal al nord de l'illa acabava de fracassar. Per petició dels estaments, per tant, el virrei ordenà l'expulsió de Càller de Mateu Lluís Simon i tota la seva família. Només el delicat estat de salut de Bartomeu Simon va estalviar-li l'enutjós confinament a Vilanova Montlleó ^[53], que fou substituït per una molt més còmoda reclusió a l'Alguer.

La ciutat de l'Alguer, però, era ben lluny de travessar el període de tranquil•litat que les autoritats haurien desitjat per a la família Simon. Efectivament, els germans Simon Delitala van entrar de seguida en contacte amb els "jacobins algueresos" ^[54], entre els quals destaquen els poetes M. Pugioni i J.A. Màssala, defensors locals de la revolta angioiana. El mateix any de l'arribada de la família Simon, segons la versió difosa per la facció reialista -o sigui, pels membres fidels a l'autoritat que representava el virrei- la ciutat va ser a punt de caure en les mans dels sequaços de G.M. Angioy. Només recentment, però, ha estat observat que aquest episodi fou falsejat pels enemics dels "jacobins" algueresos, que volien d'aquesta manera tacar-ne el prestigi^[55].

Mateu Lluís Simon no va poder-se beneficiar del simple confinament a l'Alguer perquè la junta presidida per G.M. Corongiu va considerar-lo lligat a aquest pretès intent d'invasió de la ciutat. El seu immediat exili a Torí no fou més que un assaig del llarguíssim itinerari que havia d'allunyar-lo definitivament de l'Alguer: tot i que l'any 1797 una comissió presidida pel marquès de Clavesana va exculpar la família Simon de les traïcions de què G.M. Corongiu l'havia considerada responsable, Mateu Lluís Simon mai més no pogué recuperar el seu antic càrrec a Càller. Voluntàriament exiliat a França a partir de l'1 de gener del 1800, encetà en aquest país una nova carrera que amb els anys havia de dur-lo a ocupar càrrecs de tant de prestigi com el de President de la cort especial de Parma, que aconseguí gràcies a la intercessió del cavaller Jacob, amb la neboda del qual, Giulia Elena, s'havia casat el 8 de gener de 1808. Vidu a partir del 1814, Mateu Lluís Simon només sobreviurà dos anys a la seva muller, de qui havia tingut les filles Eugenie i Victorine que, en qualitat de parentes úniques de Joan Baptista Simon, després de la seva mort, esdevinguda a l'Alguer el 1827, van heretar l'antic patrimoni de Bartomeu Simon.

No foren gaire més tranquils per a Joan Francesc Simon els anys que seguiren el seu nomenament, el 1793, com a prefecte del Col•legi de nobles de Càller, que dirigí i reformà des de Torí. Un cop establert a Sardenya, l'any 1794, va destacar a l'estament religiós per les seves idees democràtiques, que inicialment aconseguiren el favor popular. Acusat posteriorment de jacobinisme com la resta de la seva família, l'any 1797 va haver d'exiliar-se a Florència, on efectivament va freqüentar els ambients més sospitosos de defensar les idees revolucionàries d'origen francès. Fins a l'any 1799, quan el trasllat de la cort sabauda a Sardenya va tornar la pau a l'illa, no va poder-se establir novament a l'Alguer, on havia de morir després de vint anys -dedicats a l'estudi i a la redacció de la seva abundant obra-, el 28 de desembre de 1819, pocs mesos després de ser nomenat ardiaca del capítol de la catedral.

Per acabar aquest apartat només ens cal referir-nos breument al darrer fill de Bartomeu Simon, Joan Baptista. Canonge de la catedral de l'Alguer des del mes de novembre de 1786, tan sols van destorbar la tranquil•litat de la seva vida l'exili a Florència amb el seu germà Joan Francesc i, després del seu retorn, un cop pacificada l'illa, un seguit de causes i recursos contra el capítol de la catedral. El 1821 esdevingué canonge penitencier, càrrec que originà una disputa amb el capítol alguerès que encara no s'havia resolt el 1727, any de la seva mort.

III.12.- Darrers anys i mort

L'acusació adreçada envers la família Simon d'haver col·laborat, l'any 1796, amb la revolta angioinana, i encara la greu responsabilitat del cosí Agustí, claver cívic, en les irregularitats de la distribució del blat que dugueren a la revolta algueresa de l'any 1793^[56], van fer que poc abans d'arribar a la seva ciutat, després de l'expulsió de Càller, Bartomeu Simon fos atès amb una hostilitat que aconsellà al virrei Vivalda de preparar el seu possible exili a Castell Aragonès en el cas que la població no li hagués permès de desembarcar a l'Alguer. Custodiat per les tropes del governador Carroz, així i tot, Bartomeu Simon aconseguí d'instal·lar-se altre cop a la seva residència, des d'on hagué d'assistir a les diverses mostres d'odi general que culminaren amb la difusió de certs poemes difamatoris que hom fixà a les parets de la ciutat.

Les crítiques adreçades a la seva família van arribar a ser tan intenses que el seu fill Domènec, des de Torí, li va arribar a aconsellar que es preparés per a l'expatriació^[57]. La resolució de la comissió presidida pel mar­quès de Clavesana, així tot, va obligar la població algueresa, a partir de l'any 1797, a acceptar la innocència de Bartomeu Simon, que pogué reprendre al capdavall la seva activitat adreçada a resoldre els antics problemes lagals relacionats amb l'herència de G.M. Delitala.

Durant tots aquells anys d'absència de l'Alguer la seva situació econòmica havia empitjorat fins al punt que totes les innovacions que trenta anys abans havia introduït als terrenys de Càlvia i de Buranya hagueren de ser abandonades. La raça de merinos que havia importat d'Espanya ja s'havia extingit, per malcurança, l'any 1786. Tot i que quatre anys més tard encara s'interessava pel cultiu del cotó, al capdavall el de les oliveres fou l'únic que aconseguí d'arrelar realment no només en els costums agrícoles de la família sinó de la sencera zona.

L'any 1799 una altra desgràcia se sumarà a les que els darrers anys havien anat disgregant l'antiga unitat dels Simon: la mort de Magdalena Delitala, únic lligam de Domènec i Mateu Lluís Simon amb la família. Sis mesos més tard, Bartomeu Simon contraurà matrimoni amb Antíoca Màssala (AURIBALDO 1800, 123), parenta estreta del poeta J.A. Màssala.

Fins a la fi de l'any 1806 trobem Bartomeu Simon, que els documents contemporanis qualifiquen de funcionari "di età quasi decrepita"^[58], instal·lat a la seva casa de l'Alguer tot ocupant-se de certes innovacions que encara volia introduir als seus terrenys de Càlvia i de les tasques pròpies del seu càrrec de subdelegat patrimonial. Aquell mateix any el jove alguerès Francesc Maria Ballero -la família del qual, d'altra banda, travessava un període de relacions molt tenses amb Bartomeu Simon- fou nomenat vice-subdelegat patrimonial, càrrec que malgrat tot no pogué ocupar durant la primera llarga absència de Bartomeu Simon de l'Alguer^[59].

Efectivament, entre el 1806 i el 1813 Bartomeu Simon va haver de tornar a residir a Càller a causa d'un nou recurs que contra ell i contra el capítol de la catedral calleresa havien interposat, abans del 21 d'octubre del 1806, els germans Pietro Francesco i Rita Pozzo. Es tracta d'una complexíssima causa relacionada amb l'herència del marquesat de Sedilo sobre la qual, d'altra banda, ens han arribat poquíssimes dades. Ens convé anticipar, però, l'any 1811 Bartomeu Simon va haver de tornar als germans Pozzo els beneficis percebuts gràcies a l'administració dels béns dels difunt marquès de Sedilo, que no li corresponien. Creditor alhora envers al capítol de la catedral calleresa, sempre a causa de l'herència del marquesat de Sedilo, Bartomeu Simon no va poder tornar a l'Alguer fins al 13 de juny de 1813, tot esperant un acord amistós amb el capítol callerès^[60].

Mentrestant havia estat nomenat inspector de la duana cívica, càrrec que ocupà formalment el 22 de desembre de 1811, tot i que llavors encara residia a Càller. El 26 d'abril de 1814 fou confirmada la seva jubilació, sol·licitada el 20 d'abril del mateix any, justificada no només per la seva edat sinó també per les inestables condicions de salut, que l'obligaven de feia temps a negligir les responsabilitats inherents als seus càrrecs^[61].

Fora d'això, no ens han pervingut altres dades relatives als seus darrers anys de vida, que va transcórrer en companyia de la seva muller Maria Antíoca Màssala i del fill canonge, Joan Baptista Simon.

Va morir a l'Alguer el 13 d'abril de 1817, als vuitanta-quatre anys d'edat, i fou enterrat com el seu pare a l'església de la Misericòrdia^[62].

---

1. Per a la preparació d'aquest capítol ens hem hagut de valdre fonamentalment de dades d'arxiu, la major part de les quals procedeixen de l'Archivio Comunale de l'Alguer i de l'Archivio di Stato de Càller -pel que fa als aspectes professionals- i de l'Arxiu Guillot de l'Alguer -pel que fa als aspectes familiars (en aquest darrer cas, per tal d'agilitzar la lectura, tendim a no consignar en nota la col·locació dels documents a l'intern de l'arxiu. També hem tingut en compte, naturalment, l'escassa bibliografia moderna on es recorda la família (principalment SECHI 1987, 228-238; el treball inèdit de M. GUILLOT, Matteo Luigi Simon; i un full sense numerar in­clòs dins LODDO 1954a. Aquesta bibliografia segueix molt fidelment TOLA 1966, III, 188-203, que alhora segueix sobretot l'Omaggio alla verità (AURIBALDO 1800). Finalment, cal assenyalar que si bé la figura de Bartomeu Simon ha estat ignorada gairebé sistemàticament pels estudis moderns, la del seu fill Mateu Lluís ha cridat l'atenció sobretot dels historiadors de la jurisprudència a Sardenya (veg. BIROCCHI 1988) i del decenni revolucionari, que normalment introdueixen llurs estudis i edicions modernes de la seva obra amb breus biografies familiars (entre totes aquestes edicions modernes de l'obra de Mateu Lluís Simon destaca sens dubte, pel que fa a l'aspecte bio-bibliogràfic, CATARDI 1964, ps. IX-XXXVII. Veg. també SIMON M. 1974, 7-12, i NEPPI 1967, 1-3).
2. Es tracta del primer col·legi que havien fundat els jesuïtes a Sardenya, tal com ens recorda Gavino Cocco a la seva "Descrizione del Seminario Canopoleno", del 10 de maig de 1761 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, "Collegio Canopoleno in Sassari. 1763-1825", ff. 1r-2r). Gavino Cocco és l'autor de tot un seguit d'informes adreçats al ministre Bogino, entre els quals destaca l'"Informe sobre el establecimiento del Semi­nario Tridentino della città di Sassari", firmat el 30 de se­tembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, "Seminari tridentini. Di Sassari, 1759-1836"), molt útil a l'hora d'estudiar les reformes que l'any 1742 havia introduït al col·legi Canopolè l'arquebisbe de Sàsser M. Bertolini.
3. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, "Rimostranza di Monsignor Arcivescovo d'Oristano sulla fondazione del Seminario denomi­nato Canopoleno". Existeix una altra còpia d'aquest document a l'AComC, Libreria Ballero, llig. 28/10, "Relazione sulle condi­zioni del Seminario Canopoleno stabilito nella città di Sas­sari".
4. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 8v, "Descrizione del Semina­rio Canopoleno". Segons un altre document de l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 2r, firmat també per Gavino Cocco a Sàsser el 28 d'abril de 1763, Antonio Canopolo havia deixat renda suficient per a cobrir les despeses de vint alumnes, dotze dels quals ha­vien de procedir de la diòcesi d'Arborea. La resta de les pla­ces eren reservades a seminaristes procedents de Bitti (un), de Sàsser (cinc) i de Còrsega (dos).
5. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 8r, "Rimostranza di Monsignor Arcivescovo d'Oristano".
6. Ibid., f. 10r.
7. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, "Lettera dell'Arcivescovo di Sassari a S.E. il Signore Conte Bogino", del 16 de gener de 1763. Gavino Cocco, alhora, creu que cal considerar mixte el col·legi Canopolè, més que no pas d'eclesiàstics o de seglars (veg. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, ff. 5v-6r, carta del 28 d'abril de 1763).
8. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, "Rimostranza di Mon­signor Arcivescovo d'Oristano".
9. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, carta de 28 d'abril del 1763.
10. Cal tenir en compte que trobem membres de la família Delitala inscrits a l'esmentat "Libro de confratelli della Arciconfraternita della Morte" de l'Alguer, on van coincidir per tant amb els Simon. Per a l'estudi de la família, veg. FLORIS-SERRA 1986, 120, i s.v. "Delitala".
11. AG, llig. 3, doc. 1, f. 8v.
12. AG, doc. 726, ff. 1v-2r, carta firmada a Còrsega el 30 de juliol de 1773.
13. ASC, Segreteria di Stato II, 710, "Affari criminali", f. 469, carta datada el 4 d'agost de 1758.
14. Domènec Maria Josep havia nascut el 10 de setembre de 1758 tal com consta a l'ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 28r. Són registrats com a padrins de la cerimònia l'avi Domènec M. i Anna Maria Simon.
15. Nascut el 21 de setembre i batejat el 24 de setembre de 1761 (ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 102r). Entre els anys 1759 i 1760 havia nascut i mort un altre fill de Bartomeu Simon, Francesc Maria.
16. Nascut el 6 d'octubre de 1762 i batejat el 12 d'octubre (ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 131r).
17. Joan Baptista Estanislau va néixer el 24 d'octubre de 1764. No se l'ha de confondre amb el seu cosí, fill de Domènec F. Simon, ni amb Giambattista Simon (amb qui d'altra banda es relacionà sovint), nascut a Sàsser el 27 de maig de 1723, fill d'Angelo Simon i de Maddalena Deliperi, arquebisbe de Sàsser entre els anys 1799 i 1806 (TOLA 1966, III, 186-188).
18. Resumim els orígens de la causa del marquesat de Sedilo a partir de l'opuscle intitulat Allegazioni del Regio Fisco nella causa vertente avanti il S.S.R. Consiglio di Sardegna sul marchesato di Sedilo (SEDILO s.d.).
19. AComA, docs. 788/77-78.
20. Es tracta d'un document inclòs dins una "Memoria de los abogados de Sassari", ASC, Segreteria di Stato II, llig. 707, f. 6v.
21. AG, doc. 234, "Istruzioni all'ispettore di dogana di Alghero", f. 6r.
22. Cal tenir en compte que la Subdelegació patrimonial de l'Alguer, després de la Vice-intendència general de Sàsser, constituïa el cos burocràticament més actiu del Reial patrimoni.
23. Així ho recordava al virrei Emanuele di Valguarnera, el 13 de març de 1750, Ignasi Bernardo de Zéspedes, tot sol·licitant ell també el càrrec (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 698, "Tribunale del Patrimonio").
24. Cal tenir en compte que els alumnes del col·legi Canopolè estu­diaven sota la direcció dels mateixos professors de la Univer­sitat de Sàsser.
25. Així ho escriu al seu fill Domènec en una carta que hem de datar entre els anys 1790 i 1791 (AG, llig. 647bis).
26. AG, doc. 197, f. 2v.
27. AG, doc. 735, "Copia d'articoli di dispaccio del Signor Intendente Generale Giaime", del 14 d'agost de 1778.
28. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 564, "Affari ecclesiastici in genere. Diocesi di Alghero, 1720-1848".
29. Segons LODDO 1954a, s.p., Bartomeu Simon va arribar a enviar dotze cavalls seus a les escuderies de Torí entre els anys 1782 i 1785.
30. No coneixem el valor precís de l'herència de Domènec M. Simon. Es tractava, però, d'una ingent suma de diners gràcies a la qual la família experimentà un canvi de règim que deixà un record ben viu en els fills, tal i com demostren les següents paraules de Mateu Lluís Simon, escrites gairebé mig segle després del fets que tenim en compte: "Nous etions dans une aissance que ne nous laissez rien desiré et celle aissance parut s'augmenter aprés la mort de mon aieul, d'on s'en suivrait que cet aieul avoit laissé beaucoup de fortune" (M.L. SIMON, "Souvenirs en forme de lettres à mes deux enfans Eugenie e Victorine", carta 8, f. 12 (AG, doc. 618).
31. AG, doc. 234.
32. AG, llig. 647bis, carta de Bartomeu a Domènec Simon, del 31 de juliol de 1791.
33. No coneixem amb exactitud la data del trasllat. La primera notícia ens la procura un document firmat a Càller, el 10 d'octubre de 1777, per l'advocat Ignasi Cordiglia, que assegura haver rebut del capellà de Bartomeu Simon la quantitat de vint escuts (AComA, doc. 790/53).
34. Veg. tots els documents relatius a aquesta sol·licitud a l'AComA, docs. 790/79, 790/131 i 790/133. Precedentment també Mateu Lluís Simon s'havia beneficiat d'una d'aquestes dues places gratuïtes (TOLA 1966, III, 192).
35. AComA, doc. 790/114.
36. AComA, doc. 790/120.
37. AComC, Sezione antica, llig. 37, "Lettere del Comune di Alghero alla città di Cagliari" [1622-1794], doc. 56.
38. Totes aquestes cartes són custodiades a l'AG, llig. 647bis i, per tant, d'ara endavant ens limitarem a consignar-ne la data, sense repetir-ne la col·locació. LODDO 1954a, s.p., escriu que es tracta de 74 cartes escrites entre els anys 1782 i 1815, 49 de les quals són firmades a Torí. Així i tot, nosaltres hem aconseguit de consultar també un grup considerable de cartes datades els anys 1780 i 1781. Aquest epistolari ha de ser completat amb les cartes que s'adreçaren entre ells els germans Simon Delitala, custodiades a l'AG, lligs. 644-651bis.
39. Es tracta de la carta datada a Torí el 21 de novembre de 1782 que transcrivim a l'Apèndix 2.
40. Veg. per exemple la carta de Domènec a Bartomeu Simon, de l'11 de juliol de 1782 (que transcrivim a l'Apèndix 1), on el fill Domènec s'esforçava inútilment a desacreditar les excuses que al·legava el seu pare per tal de no haver de tornar a l'Alguer, fins i tot la de contraure malalties contagioses per culpa de la seva muller.
41. Veg. a l'Apèndix 2 la carta de Domènec a Bartomeu Simon, datada a Torí el 21 de novembre de 1782, on el germà gran prova de justificar davant del pare la decisió de Mateu Lluís i encara les relacions socials que aquest darrer cultivava durant certes tertúlies callereses.
42. AG, llig. 550, "Memoria di Gianfrancesco Simon riguardo ai panegirici avuti". A la BComA, mss. 46 i 47, s'han conservat certs panegírics de Joan Francesc Simon corresponents a l'any 1785.
43. En una carta adreçada al seu fill Bartomeu Simon confessava que a Càller no podia confiar a ningú la seva situació econòmica per tal de "conservar la benedetta fama di opulento" (1 de juny de 1781).
44. Així descriu la seva situació en una carta adreçada a Domènec Simon el 19 d'abril de 1782.
45. Les cartes, memòries i altres documents que recorden els fets poden ser consultats a l'AG (lligs. 203, 237 i 238) i a l'AComA (docs. 792/87, 792/90, 792/172, 792/178 i 792/179).
46. Així ho recordarà al seu fill Domènec en una carta firmada el 30 de juny de 1791.
47. AComA, doc. 792/87, carta del virrei Balbiano al consell cí­vic de l'Alguer, del 15 de novembre de 1790.
48. AComA, doc. 792/90, carta del virrei Balbiano als consellers de l'Alguer, del 26 de novembre de 1790.
49. Veg. als Apèndixs 3 i 4 dues cartes de Bartomeu Simon adreçades al seu fill Domènec, firmades respectivament a Càller i l'Alguer el 14 de febrer de 1790 i el 28 de maig de 1793, en què li exposa el seu programa de promoció porfessional.
50. El complexíssim caràcter de l'evolució personal i social dels diversos membres de la família Simon durant aquests anys ens ha aconsellat d'establir-ne només un breu resum. Per a l'estudi dels aspectes relatius a la biografia dels germans Simon Delitala a partir de l'any 1791, per tant, veg. sobretot AURIBALDO 1800 i la bibliografia que hem proposat a la introducció d'aquest capítol.
51. Per a l'estudi de l'activitat política de V. Sulis (Càller 1746 - La Maddalena 1834), de qui Joan Baptista Simon serà confessor durant els seus anys de captivitat a l'Alguer, entre els anys 1799 i 1821, veg. BACAREDDA 1871, ORRU 1965-1966, TOLA 1966, III, 241-246; i sobretot SULIS 1964.
52. La primera dada relativa a les relacions entre G.M. Angioy (Bono 1751 - París 1808) i la família Simon ens ve donada per un comentari contingut en una carta que Bartomeu Simon va escriure al seu fill Domènec, des de Càller, el 13 de desembre de 1782, on era anunciat l'imminent trasllat, en qualitat de llogater, de G.M. Angioy i la seva família a la casa de Sedilo de Càller, propietat de Bartomeu Simon. És molt abundant la bibliografia relativa a G.M. Angioy, que protagonitzà els moments més destacats de les lluites antipiemonteses i antifeudals dels anys 1793-1799; ens limitarem per tant a remetre a la que proposen SOLE 1984, 381-382, i L. NEPPI MODONA, dins SIMON M. 1974, 255-261. Per als aspectes estretament biogràfics, veg. TOLA 1966, I, 77-79.
53. Des de l'any 1786 Bartomeu Simon patia d'uns atacs de gota que sovint recordarà als seus poemes.
54. Pel que fa a aquesta expressió, veg. SOLE 1970, 19, on l'autor cita un passatge de Joan Lavagna en què s'esforça a aclarir el veritable abast del terme "jacobí", que hom reservava a aquells individus que no compartien l'actitud dels "reialistes", sense necessitat que defensessin els ideals sorgits arran de la Revolució francesa; veg. també SOLE 1959, 313-332.
55. No pot ser tinguda en compte, per tant, la versió de G. MANNO ni dels altres historiadors del segle XIX. Són molt més properes als fets, inversemblantment, les "Memorie segrete di Sardegna" degudes a J. Lavagna, que segueixen COSTA 1908, 3-55, i SOLE 1970, 5 i ss, on és publicat el text en qüestió.
56. Pel que fa a aquesta revolta, que ha estat molt poc estudiada, veg. una "Relazione" atribuïda a J. Lavagna publicada dins SOLE 1970, 10-15.
57. AG, llig. 660, carta de Domènec a Bartomeu Simon, firmada a Torí el 20 de setembre de 1797.
58. ASC, Segretria di Stato, II, llig. 698, doc. de l'any 1806, sense numerar.
59. ASC, Segretria di Stato, II, llig. 699, doc. de l'any 1809, s.n.
60. Per tal d'agilitzar aquest afer, rere petició del mateix Bartomeu Simon el 3 de maig de 1812 les autoritats van establir una reial delegació que havia d'ocupar-se de la causa entre el capítol de la catedral de Càller, els hereus Pozzo i Bartomeu Simon, que d'aquesta manera pogué tornar a l'Alguer (ASC, Regie Provvisioni, llig. 36, núm. 72).
61. ASC, Regie Provvisioni, llig. 35, s.p.
62. El canonge A.M. Urgias va firmar la seva defunció al "Liber mortuorum" [1812-1817] de l'ACVA (01/01, M, 6, I, f. 160v). Veg. també al "Libro de confratelli della Arciconfraternita della Morte", de l'arxiu de l'església de Sant Francesc de l'Alguer, els comptes relatius a l'any 1817, on consta el seu traspàs. A l'AG, llig. 604, pot consultar-se finalment l'"Inventario dell'eredità di D. Bartolomeo Simon", firmat pel notari Bernardino Palombella; existeix còpia d'aquest document a l'ASS, Atti Notarili Originali, Tappa di Alghero, Bernardino Palombella, vol. I, strumento 7, ff. 10-31, (vegeu-ne un extens estudi dins TAVERA 1978-1979, 112-149).