Perpetuínes/Sobre una cançó infantil

SOBRE UNA CANÇÓ INFANTIL

C

om tot, ha anat variant amb el temps el concepte de l'historia. Fins fa poc s'omplien volums i més volums amb el pretenciosissim títol d'Historia Universal, en els quals de l'Univers sols s'ocupaven d'un planeta (la Terra); de les espècies zoològiques que sobre d'ella viuen, ne descrivien una sola (l'humana), en una sola de ses varietats (la raça blanca), i encara d'aquesta varietat n'escullien alguns individus extraordinaris (Alexandre, Lleó X, etc); i, per ultim, d'aquests

individus extraordinaris explicaven tant sols alguns fets excepcionals que van realisar o en que van intervenir.
 Avui no tenim tant orgull o el dissimulem millor. Avui comencem a veure que en el món els més no són en César, ni en Plató, ni en Fidies, sinó en Pau, en Pere i en Berenguera, i no es just que per més temps s'exclogui de l'historia aquesta ultima trinitat que simbolisa pera nosaltres la multitut vulgar, a la qual confesso pertanyer i dins la qual reconec com a companys a molts que n reneguen. La nostra historia, l'historia de tot-hom, no pot fer-se encara, i no perquè no abundin els materials: falta sols estudiar-los a fons i donar-los a conèixer, i no es facil l'estudi de lo que n podriem dir arqueologia vivent. El poble no sab de llegir ni sab d'escriure, però sab sentir, sab pensar i sab exteriorisar els seus sentiments i les seves creencies en refrans, en contes i en cançons; ha sabut inventar el ritme, el consonant i la melodia, com a medis mnemonics pera suplir lo de l'escriptura, i així ha conseguit fer dels fruits de sa experiencia i de sa imaginació l llegat que una generació ha anat deixant a l'altra, augmentant-lo cada una am part de sa propria cullita, i respectant escrupulosament l'herencia dels seus avis. Tant escrupulosament que encara avui el cameller de les caravanes del Sahara, com el majoral de les diligències d'Andalusia, deixen anar a l'aire les mateixes tristissimes notes que ls avis d'un i altre cantaven traginant pedres pera construir l'Alhambra; tant escrupulosament que avui la vella, a la vora de la llar, explica als seus néts embadalits els mateixos contes que en sos palaus de Memfis o de Thebes degué escoltar en sa infantesa, gojosa, Cleopatra.
 I no es solament en contes i en cançons i en refrans i en costums aon, gràcies a la llur supervivencia, podem anar cercant la veritable historia antiga dels moderns pobles: en una cosa en apariencia tant espontania i senzilla com els jocs de l'infantesa podem veure trasparentar despulles d'estats socials fa sigles perduts.
 Un dels primers antropòlegs del món, l'inglès E. B. Tylor, en sa notable Primitive culture, consagra a l'estudi dels jocs de l'infantesa en tots els pobles del món algunes eruditissimes pagines^[1], i afirma que «en tals entreteniments devegades se poden veure les primeres pagines de l'historia de lo que sen diu infantesa de l'humanitat».
 Lo mateix creia un savi espanyol del sigle XVII, Rodrigo Caro, que consagrà una obra especial al mentat estudi amb el títol de Dias geniales ó lúdricos, de la qual, desgraciadament, sols se conserven curts extractes en la Biblioteca Colombina^[2] No crec necessari parlar amb extensió d'una extranya i irreverent compilació de jocs que aparegué a Barcelona en 1605^[3], però sí citar amb elogi ls estudis que en Milà i Fontanals, i més extensament en Maspons i Labrós, han publicat a Catalunya sobre l particular.
 A la consideració d'aquests dos últims me permeto avui exposar unes pot-ser tal vegada exagerades conclusions que dedueixo d'una vulgarissima cançó infantil am que l'any passat m'aixordava un aplec de nenes que en el carrer de casa i enfront de la meva s reunia.
 La cançó era la conegudissima:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare la vol.

 Seguia una altra estrofa, apendix cronologicament posterior, ja que en diversos punts de Catalunya sols se canten els quatre versos citats.
 El primer vers, tal com el pronunciaven els infantils llavis, era pera mi un verdader geroglific. En efecte, què té que veure la casta Diana amb el fruit de la prunera? Tant extranya associació no ve explicada en les frases subsegüents:

Vestida de dol,

cosa que sols podia esser aplicable a la lluna a Castella a principis de l'Edat Mitjana, quan era simbol de dol el color blanc.
 Al fi vaig trobar lo que crec la solució del geroglific (tal vegada, repeteixo, exagerada) de la següent manera:
 En el mateix any passat, una nit d'istiu, anava Rambla avall, quan vaig notar que un agrupament de curiosos, en la plaça del Teatre, miraven am fixesa un punt del cel. L'instint d'imitació m'hi féu també alçar els ulls, i vaig compendre la seva curiositat: hi havia eclipsi de lluna.
 Estava ja l'astre de la nit quasi completament dintre l conus d'ombra, i m'apareixia Diana

vestida de dol.

 Vaig recordar, en efecte, aquest vers, pensant que tal vegada seria l'unic escrit en el món que pera llegitimar-se hagués de menester el concurs d'un fenomen astronomic.
 Però, pensant-hi més, m'acudí que la pruna que mai havia pogut digerir, passava també a esser explicable i a tindre relació amb el vers següent, si s'admetia que era una transformació del francès brune, morena.^[4]
 No seria aqueixa, per altra part, l'unica transformació en un joc català de dita paraula francesa. El popular escarabat bum bum, a bon segur que es el francès escargot le brun, un dels 216 jocs a que suposa en Rabelais que s'entregava en sos primers anys Gargantua.^[5]
 Tenim, doncs, que ls dos primers versos són únicament explicables aplicant-los a un eclipsi de lluna, i que ls dos ultims no s'oposen de cap manera an aqueixa aplicació. Considerats simbolicament, el pare i la mare poden ser la llum i les tenebres, qual lluita constitueix un dels primers mites.
 En mon sentir, doncs, dita cançó pot ser una de tantes supervivències dels antiquissims conjurs a que donava lloc l'eclipsi, que encara avui se conserven, en diferentes formes, en quasi tots els pobles de la terra.

1878.

---

1. De la 83 a la 91, en la traducció francesa (Reinwald, 1876).
2. Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos, núm. 1.600.
3. Juegos de Nochebuena á lo divino (Barcelona Cormellas).
4. La paraula bruna també es viva en alguns punts de Catalunya.
5. La vie de Gargantua, llibre I, cap. XXII. L'edició que tinc de les obres de Rabelais es la de Charpentier, 1868. En la publicada baix la direcció d'Esmangart (Paris, 1823), que no he pogut trobar, sé que hi ha un llarg comentari sobre ls jocs de Gargantua.