Vés al contingut

L'Imperi del sonet/Missatge a un poeta

De Viquitexts
Sou a «Missatge a un poeta»
L'Imperi del sonet

Missatge a un poeta

I

Ací, en la pau de Déu i la natura,
—lírics camins pel vostre cor fidel—
sou com l'arbre dreçat cap a l'altura,
però clavada terra endins l'arrel.

Té, el vostre vers, de clara melodia,
sentors de bosc, fecunditat de camp
i trem d'emoció quan salmodia
com, bellugat pel zèfir, l'alt fullam.

Sacerdot i poeta, en cada cosa
trobeu Déu; en els pètals de la rosa,
en l'ardent flautejar del rossinyol

i tot, al volt de la menuda ermita,
us és un temple de grandor infinita
on, com un calze d'or, s'eleva el sol.

II

¿Quin poeta civil no envejaria
aquest racó de món on sojorneu
i on com les aigües i les flors, arreu,
brolla l'efluvi de la poesia?

No són, les vostres, tristes flors d'umbracle
que l'aire enyoren i la llum, sinó
les que tenen el bosc per habitacle,
fetes al sol, al vent i a la plujor.

Més que l'aranya obscura, que elabora
tènues randes amb el propi fil,
sou l'abella que cerca, voladora,

dels tucs asprius a les obagues fresques,
la mel que xucla amb agulló subtil
per oferir-la en delitoses bresques.

III

Venia al vostre encontre un bell matí
de maig i com el vostre niu s'esqueia
lla dalt, a cada recolzada veia
més verds, entorn de l'ombrejat camí.

Venia a vós inesperadament
i en fóreu tan sorprès, oh, amic poeta!,
com la innocent, oculta violeta
que la mà collidora no pressent.

I fou així com vaig fruir del do
de l'amistat i la paraula vostra;
i ara que sóc tornat al propi sostre,
lluny del tocom on s'expandeix la flor,

el seu record finíssim m'acompanya
com un perfum portat de la muntanya.

IV

Vindré de nou un dia de tardor.
Vull contemplar les imposants arbredes
—ara puixants d'esplèndida ufanor—
al pas fatídic de les aures fredes.

Vull veure la simfònica mudança
dels verds en ocres, en carmins i ors
i gaudir-ne l'encís, amb la recança
del poc que duren aquests rics tresors.

Si el trist presagi mon semblant traïa
per tal d'esbatre'n la malenconia:
—No tot es perd! —diríeu vós—. També

se'n van els versos com fullaca solta,
però restem nosaltres i, altra volta,
brotem com l'arbre quan l'instant revé.

V

Serà un matí benigne i transparent;
hauran finit les solellades fortes;
per un camí sembrat de fulles mortes
irem, peripatètics, lentament,

boscatge endins. Entre la molsa humida,
descobrirem el tímid rovelló,
i menjarem cireres de pastor,
i sentirem com és plaent la vida.

Després, vora una font, reposarem
i en la calma de l'hora parlarem
d'allò que el cor dilectament estima:

dels poetes d'avui i dels d'ahir
i de quelcom que és, gairebé, diví:
de les virtuts secretes de la rima.

VI

Com corre, amic, com vola el pensament
que en falaguers propòsits es recrea,
malgrat saber que tot allò que crea
no sempre té feliç acompliment!

Potser la Mort un dia, anticipant-se,
dirà: —Ja prou has somniat despert;
és temerari viure d'esperança
i edificar sobre el futur incert.—

Però en vivim! I tinc la il·lusió
que tornaré pels volts de la tardor,
quan l’or del sol s’adorm sobre el fullatge,

quan cada roure és un altar barroc
i abans no vingui, lenta, floc a floc,
l'estulta neu a destruir el paisatge.