Vés al contingut

Pàgina:Canigó (1901).djvu/69

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

alguns d'ells, com deus marins,
muntant corcers sense brida.


D'eixa sala una altra'n ve
y altres voltes s'hi desclouhen,
hont, com boyra en cel serè,
lleugeres ombres se mouhen.


Un temple's veu més enllá
ab son altar d'alabastre;
feta ab cisell sobrehumá,
la imatge al mitj com un astre.


La trona espera una veu,
l'orga una má que la inspira,
fins apar que espera a Deu
lo sagrari que s'hi ovira.


Lo camaril sembla d'or
de pórfit la portalada,
se veuhen monjos al chor
y estols de gent á l'entrada.


Més enllá hi há un claustre gran
y Benets que s'hi passejan
en sos llibres tot resant,
hont los cántichs ja aletejan.