rústic del camp, y en la de éste solusions de desengañ, moralitat é instrucsió; encara que alguns ignorants presumits neguen poder haberla en esta clase de escrits, y en idioma valensiá. ¿Qué acás no es poden expresar en esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? ¿Que no es pot en ella explicar tot lo perteneixent al nòstre dogma, y lo mes intricant dels misteris de la nòstra Relichó? ¿Qué no hia prou fòrsa y enerchía en ella pera rependre els visis, instruir als ignorants, y convertir als pecadors? Respònga per mí el meu Pare, Chermá y Patró Sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana, instruí, convensé y convertí á innumerables. En fi, yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensiá no siga capás y suseptible de tot lo que son els demés; y afirmat en esta veritat y creènsia escriuré en el meu idioma les dites conversasións, y si acás carixen de idees elevades, y esta acompañada de la prudènsia del que les llixca, tapará tots los defèctes.
En lo que va dit este Pròlec, no pretenc oposarme á les sàbies órdens de la Superioritat, que mana, es fasa la instrucsió pública en llengua castellana.
