Vés al contingut

Pàgina:De tots colors (1888).djvu/139

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
137
de tots colors

quan sento que 'ns haja fet una visiteta tan curta! Míris, ja ho sab: aquesta casa es molt seva. Si 'ns vé á veure no fará més qu' honrarnos. Per que, jo no li havía dit, perque no tenía 'l gust de parlarli, però .. ja fa anys, m' es molt simpática, molt simpática... ¿Gracias?... ¿gracias... me dona? No hi há de què. Míris, jo so molt franca, no miro cumpliments...

—Repeteixo, tantas y tantas gracias. Pásshiho bé.

Y emprengué la Carolina l' escala com si escapés de la presó.

—¿Tingui conte á caure, ho sent? Y á veure, á veure si torna, que parlarèm una mica. Jo ja aniré á vèurela á vostè...

—¡Ca, nos' incomodi!...

—Rès d' incomodarme, rès—anava la bella cridant,—mentres la jove se li escorría escala avall qu' era un gust.—Algun cap-al-tart, ab lo mocadoret al cap, com visita de veynat, sense cumpliments...

Y encara parlava, que la Carolina dava ja un gran suspir al mitj de l' acera, quan, de sobte, va glassarli 'l goig de sa liberació, l' agulla del sèu rellotje marcantli la una!