Vés al contingut

Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/89

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Totes les cares les trobo més animades; totes les boques les veig més rialleres; los ulls més brilladors, y com tothom me sembla qu'està content, jo també m'hi poso. Quan lo sol ponent tenyeix les altes parets de les cases, agegantant sobre d'elles la ombra oblíqua de les canals, me sembla veure uns brassos de treballador que cauen tiessos y fadigats de sis díes de treball...


* * *

Deu també descansà al setè. Los treballadors seguim la lley y exemple qu'Ell nos donà. ¡No podem pas perdre! ¿Quan descansan aquells que no fan rès? ¡Que'n son d'infortunats! Senyor, ja qu'es forsa sofrir la rudesa del treball pera gosar complidament la suau dolsor del repòs, fèu qu'als que tenim de guanyarnos la vida ab la suhor de nostres fronts, may ens manqui salut y feyna!

Janer 1877.