d' un drama árabe en un teatret aixecat dins la mateixa Universitat, mentres les dones de la ciutat celebravan en lo temple lo mes de la Reyna de les flors.
En la mateixa Universitat se sosté una imprenta árabe, hont treballan 70 operaris, estempant llibres de devoció, los únichs que 's veuhen en Orient, y un periòdich. Una de les moltes obres que s' han publicat, es la Biblia, y altra de les que 's publican la Suma de Sant Tomás en árabe.
Entre 'ls seminaristes hem vist alguns monjos maronites y altres tants joves destinats al ministeri sacerdotal en aquella montanya, baluart de la fè.
La Universitat aqueixa es digna de l' orde religiós que la sosté y es, sense cap dupte, la batería més forta que la religió católica ha parat en Orient contra 'l protestantisme.
Beyrouth, com hem dit, no té monuments, mes té historia; però d' ells solament citarèm un fet, no perque sía desconegut, sino perqué s' ha reproduhit en altra forma en nostres díes.
Un cristiá que vivía prop de la Sinagoga, tenía un Sant Cristo penjat en la paret, prop de son llit. Vengué la casa á un israelita y aqueix, poch temps després, invitá á sos amichs á fer un dinar. Un d' ells haventse adonat de la imatje de Jesús Crucificat, reptá al nou propietari de mal juhéu y aná á queixarse als rabins. Aqueixos y 'ls ancians del poble vingueren rodejats de una multitut, se apoderaren del crucifix y digueren: «Nostres pares l' han cobert d' injuries, fem nosaltres lo matèix.» L' escupiren,
