desmesuradament oberts en qual esguart s' hi llegia lo crim de Caí, 'ls llensá una mirada terrible, y lluytá un moment pera aconseguirlos, reculant tot seguit tremolós y espahordit mirant á tots costats com si temés que lo agafessen y contenint la respiració.
Al ser un tros lluny sentiren encara la melancólica veu de la donzella cantar dolsa y tristement, com dolsos y tristos son los recorts de la felicitat passada.
Las amples velas desplega 'l vent
que en mars llunyanas dú al barco hermós
y ab ell s' emporta mon pensament,
y ab ell s' emporta los meus amors.
Ah nó, barqueta,
no voguis no,
perdí per sempre
los meus amors.
Lo passatjer no pogué olvidar may aquella nit; li pareixia sempre veure á aquella poética aparició en mitj la mar, solta al vent la cabellera, adornada de corals, il-luminada per la lluna y cantant aquella trista tonada, y sempre que aixó recordava li venia á la memoria aquella escena de mort y de dol que presenciá quan petit.
Creyent dever de la seva conciencia lo averiguar quina relació podian tenir l' home de las rocas y la filla del mar ab aquells fets, doná part de sas sospitas, y acompanyat del aguatzil y batlle torná á las islas Medas.
Lo busso y la verge dels corals havian desaparegut ja feya dias: se trobaren senyals de haver habitat en la roca ahont ell se solia estar; mes per molt que feren no pogueren saber may d' ells.
