Vés al contingut

Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/133

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

"Fonch fetta aquesta canzó de D. Bartomeu Simó en Càller, en l'aygn 1811 y en etat de 77 anys, per poder distrahir sa gran maliconia, trobant-se en moltes tribolassions y urgèncias".

La cançó en què, finalment, "Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D. Bartomeu Simó", es clou amb les següents paraules:

"Fonch fetta aquesta canzó en dit any 1811 de don Bartomeu Simó, de etat de 77 anys, poch daprés de la participassió del casament, trobant-se en gran calamitat y desplaer, per poder divagar sa solitut y affannos".


V.8.- Altres poesies en català

Ens han arribat, sense data, altres dues poesies catalanes de Bartomeu Simon. La primera, una llarga sèrie de versos "martel·lians", duu per títol "Per lu naximent del Se[nyor N]ostre, un pobra ciapadó a la sua pàtria quant deu alegrar-sa-na" (Text 8) . Convé destacar el fet que, de la mateixa manera que les poesies que acabem de tenir en compte són atribuïdes al servent Aleix, la que ara considerem és pretesament deguda a un "pobra ciapadó", o sigui llaurador, de manera que no ens hi ha d'estranyar el recurs a la llengua catalana.

Es tracta d'una de les dues úniques poesies de Bartomeu Simon objecte d'edicions modernes. El seu principal interès rau en la rica llista de noms d'ocells que ens procura, a més de noms esparsos de quadrúpeds. És per tant el resultat d'un pregon interès per la terminologia zoològica, interès que coincideix amb el que demostra l'esmentada llista de noms de peixos, en català, que bé hauria pogut sevir per a preparar un altre poema de les mateixes característiques que el present.

Per acabar, només ens cal referir-nos breument a la darrera de les dues poesies de Bartomeu Simon recentment publicades. Es tracta dels goigs incomplets titulats "[La] ciutat d'Algher implora de Jesús Sacramentat sa clemència en las presents necesitats, espessialment de la pluja" (Text 9). Tot i que no coneixem amb seguretat la data en què aquests goigs foren començats, hem de suposar que corresponen a l'any 1817 -el mateix en què havia de morir el seu autor-, quan a causa de la sequera a les esglésies de les tres confraries alguereses (les de la Misericòrdia, de la Santa Creu i del Rosari)