Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/107

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
103
tristeta

panyar la Tristeta a casa seva; y allí dins, en lo quarto, se sentían veus confoses y com plors sofocats. Al cap d'una estona exían totes dues. La Tristeta, ab los ulls molls encara, 's mirà'l Regalat demanantli perdó per aquelles llàgrimes. La Caterina dissimulava, tombantse y acotant lo cap.
De mica en mica'ls convidats se despedían baxant l'escala. En Joan, desde baix, cridà:
— Noy, Regalat, qui apagarà'l llum, tu ò la teva dòna?
— ¡Tots dos! — se sentí que responían al plegat dues veus.