Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/243

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
239
caricatura

la cua dels anyels, y tots riallers y felissos, no's mortificavan la naturalesa ab inclinacions dominadores ò exaltaments perjudicials.
Al últim se determina, pren una resolució, trenca'l glas, y «¡Seràs tu ò cap més!» me diu exaltada.
«¡Tristicies de la vida! — li responch per fi adolorit. — ¡Amargantors de la meva planeta! Si'm ferexes lo cor ab aquesta manifestació, (nos tractavam de tu,) ¿d'ahont treuré l'apreci, ahont aniré a apendre de fer sospirs polits y caricies de día de festa y tendreses per inventar, si só tan pobret y mesquí davant de la magestat de vostra hermosura? ¡Marquesa del alma mía!»
Aquesta relació la vaig fer ab un genoll a terra, 'l cap tombat sobre la mà, 'l colze a l'altra cama, y la vista enternida y tèrbola, vegent y no vegent lo sol enlluhernador de sa guapesa.
Ella, febrosa, deliranta, excitada, m'agafa la mà, y ab la mirada fixa y constant en los meus ulls, ara entelada per basqueigs amorosos, ara flamejadora de guspires fogoses y enamorades, me diu ab arrebato: