Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/59

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
55
tristeta

nya la Caterina recordantli les serenitats de la joventut! ¡Que n'han passades de coses! però havem fet casa tu y jo treballant. Y si aquell fillet visqués, ¡quína gloria la nostra! Ara sería un bon mosso, ros com sa mare y treballador com jo. No tindríam aquestos afanys: que per bondat y guapesa no hi hauría Regalats que li fessen ombra y aquesta noya sería l'altra filla nostra.
— Míra, Jaume, ¿sabs lo que penso? — digué la Caterina ab accent amorós y commogut; — que la Tristeta no s'hi estiga al quartet del terrat.
— Tu matexa.
— Per que la gent té mala llengua, y ara no es decorós que s'estiga allà dalt tota sola. Fèmli aquesta altra caritat. Fins l'ombra d'una murmuració'm carregaría la conciencia. ¡La meva filla!
— Aquí manas tu, per que't sobra la rahó. A mi també m'ho semblava que feyam una caritat esguerrada tenintla allí dalt.
— Fins ara, ella ho ha volgut; es tan prudenta que s'haguera migrat de pena creyent incomodar; estem