Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/70

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
66
emili vilanova

als ulls com penetradores al cor. Ell, que l'havía embellit ab testos plens de perfums, y de flors que s'anavan obrint y ensenyant sos matisos per que al llevarse la Tristeta trobés una altra amiga que li dongués lo bon día ab present de fragancia y de colors, no trobava goig de la seva obra y li causavan enuig aquelles gales que la Tristeta ja no animaría may més ab la llum de ses mirades.
Era en và qu'hi anés al caure la tarde, axís que plegava del treball; sempre'l veya solitari. Les hores passavan; lo sol s'havía colgat; exían les rata-pinyades ab sos revols tortuosos, y morint lo día tot quedava entristit; los campanars semblava que s'agegantessin més, perdent sos contorns y ensenyant sa massa negrosa; 'l mar s'esborrava confós en la fosquedat; tot semblava qu'agonitzés al seu voltant, sols de les flors exían lleus perfums com recordansa d'una felicitat qu'afina y's va perdent.
— ¿Y donchs, Andalet, que no vols baxar? — li cridava sa mare al veure que ja era negra nit y'l noy no's movía…