Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/97

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
93
tristeta

Llansa y la satisfacció dels demés les ampolles feyan molts camins, los gots s'omplían, y tan aviat eran plens com buyts.
— ¿Que tens set, Llansa?
— Ni set ni gana, — digué omplintse'l got; però no'n puch veure d'ampolles plenes davant meu; la negror del vi m'entristeix.
— Fés portarne, Caterina; sembla que't dolgue.
— No es axò, sinó que'l tenim abaix. Ara son a treuren dues garrafes més. Què volen que'ls hi digue? tenen que perdonar; estava ataleyada ab altres coses del dinar.
— Y sí, dòna; quan se menja be's té de beure; ¿que vols que s'escanyin los convidats?
— Tu dèus volguer que'ls hi fassa mal, — respongué la Caterina ab veu baxa trepitjant al seu marit. ¡Quínes esponges!
— A mi'l Regalat me va fer aborrir l'aygua. ¿Te'n recordas? — li preguntà en Llansa.
Lo Regalat alsà'ls ulls distret, y sense respondre tornà a seguir la conversa y les rialletes ab la nuvia.
— Per axò, 'm va tractar d'amich,