Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/15

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


esllanguida, i a més meditabonda.
Naus. Aquest matí era per altra causa...
Anit la tempestat fou tan horrenda
que m'ha llevat el son: no vas sentir-la?
Dim. Certament que era cosa que espantava:

combatien els vents xisclant com feres,
tota l'aigua del cel venia a sobre,
se sentia la mar desesperada
rebolcar-se en son llit, i el tro de Júpiter
rodolava pel cel encès en ira.
Talment s'hauria dit que els déus lluitaven.
Mes això ha sigut breu: després la fúria
ha minvat com si fos que s'allunyessin
els combatents, i ja només sentia's
la pluja mansament damunt del sostre.
Llavores m'he adormit.

Naus.
Mes jo lla vores

era ben desvetllada; i, si em desvetllo
al primer son, ja tinc la nit perduda;
que començo a pensa en totes les coses
que m'han passat, i encara en moltes altres,
i el pensament me va com un fus: gira,
gira, i no para mai filant cabòries.
Aixís anit...

Dim.
I doncs, ¿per què et llevaves

tan de matí, cridant a tes serventes
per venî a renta al riu? Com si no hi fosses
a temps, a teni a casa roba neta!

Naus. Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.
Dim. D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis

d'algun voler dels déus; i a matinada
ho signifiquen més encara, diuen.

Naus. Doncs jo, quan m'he adormit de matinada,

t'he vist a tu, a tu mateixa, amiga,
al capçal del meu llit, que, rient, me deies: