Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/32

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i està molt adornat. Tu te n'hi entres,

vas a la reina (la veuràs que fila
vora del foc, voltada de ses dones),
te li agenolles al davant, li contes
lo que et passa, li dius lo que desitges,
i ella t'acollirà, perquè és molt bona,
i et durà al pare; i de llavors pots creure't
salvat per sempre més...

Ulis.
I a tu, princesa,

¿no et veure vora d'ella i que m'ajudis
a moure el cor...?

Naus.
No caldrà pas. I, mira,

jo no sé el que faré, perquè als meus pares
els tinc un gran temor: tant que m'estimen
i em complauen en tot, jo poc els goso
parlar de certes coses...

Ulis.
Bé, princesa:

faré tot lo que em dius, i els déus t'ho paguin.

Naus. Anem, anem, companyes, que ja és hora.

Jo vull menar les mules: com un ceptre
duré les xurriaques. Tu, sentint-les,
sabrás per 011 anem... Veuràs, quin aire!

Dim. No sap lo que li passa.
(A les altres, oper Nausica.)
Naus. (Se'n van totes.)I a reveure.
Ulis. No sé si fou un somni la finida

tribulació, o si ho és la benaurança
present; però quelcom sento que muda
en mon destí. El sol és a migdia,
i endins del cor m'entra una pau immensa.

Naus. (De dins.) Vina, vina, estranger. Ho sents?

(Fent sentir les xurriaques.)Avança!

Ulis. Fou sempre eix crit ma sort. Avança, Ulisses