Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/48

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


llençant damunt la nau penyes senceres

fins a tirar-la a fons, i tu et salvares
nedant de dia i nit fins l'altra costa?

Ulis. És cert, donzella, és cert.
Naus.
Tot és cert, mare,

lo que contaven d'ell. (Excitant-se per graus.)

[I ¿tu lluitaves

amb Aiax, tan valent, sobre qui hauria
les armes resplendents del gran Aquil⋅les
quan morí aquest, i, havent-les tu guanyades,
Aiax, de ràbia, es donà mort?

Ulis.
Princesa,

¿per què em retreus aqueixos fets terribles,
tu que ets tan dolça? Pro, per molt que sàpies
de mes gestes, encara te’n diria
que obriries els ulls meravellada
sense esma de parlar.

Naus.
Sí? Digues, digues.
Ulis. Jo he sentit el cantar de les sirenes.
Naus. Tu has sentit el cantar de les sirenes?

Oh!…
(S’ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del
sol ponent il⋅luminen un recó de la cambra.)

Ulis. Aquella tarda, Circe, l'encisera,

la dels cabells rullats, aspres i rossos
me prengué per la mà, i, allí a la vora
de la nau, que enllestia's per la marxa,
me digué: — Has passat perills molt grossos,
però cap com aquest que ara t'espera.
Arribareu a un punt de la mar blava
molt prop de la mansió de les sirenes,
que són unes estranyes criatures
mig dones i mig peixos. Ajagudes
s’estan en un bell prat de la marina,
i atalaien de lluny les naus que passen;