fou possible per evitar totes les ocasions de renovar crisis tan terribles.
la mare, que fins llavors destapava constantment la cara del nen per contemplar-lo, regar-lo amb ses llàgrimes i omplir-lo de besos, renuncià a tan dolorosa satisfacció, i no el destapava sinó d'amagat per mirar-lo furtivament, aguantant-se el plor i les llàgrimes.
Per la meva part, jo m'esforçava a cridar l'atenció dels nostres fills sobre els objectes exteriors, parlant-los de tot el que vèiem i d'altres coses.
Finalment (¡oh bondat de la naturalesa, dolça per a aquella edat!) vaig veure més d'un cop esclatar la rialleta en aquelles carones encara roges de plorar, encara humides de llàgrimes!
Quan arribàrem a Agen era negra nit.
El cor començà a flaquejar.
— Anem, coratge! Vostè, Elisa, baixi primer: tingui compte de l'equipatge. Jo em cuidaré de la família. Ens trobarem a la fonda de França. ... Baixeu, fills meus. I tu, pobra mare, sigues la darrera. Ten-te bé. El pujador és aquí. Dóna'm la mà. No anirem gaire lluny. Veus? a la fonda de França, que és aquí prop. —
Allí vàrem encaminar-nos. Els nois anaven davant; la mare i jo darrera.
Tothom ens mirava, i a la mare sobretot. Tenien, sens dubte, curiositat de veure com una pobra mare