Á la majordona del autor, que pelant una faba una vetllada, li caigué un tros de dent que tenia en la boca
SONETO V.
Á la majordona del autor, que pelant una faba una vetllada, li caigué un tros de dent que tenia en la boca,
Sola una mitja dent que li restaba
De las demés á ma arrugada tia,
Ab la cual mil hassanyas emprenia,
La altre nit li va caurer, pelant faba.
Turbás', y diu molt enujada y brava;
En faba tot mon mal cifrát venia,
Tallant desde la flor primera mía,
Á fins esta penyora que m' restaba.
Jo detinguí la risa, y á la vella,
Consolantla, diguí: Que ab las genivas
Iguals, me pareixia mes graciosa;
So es que m' feya mes riurer: Pero ella,
Llansantla alegre entre las flamas vivas:
Maleita, diu, la dent tant enfadosa.