Coloqui nou de un llaurador que tenia sempre gran fam...

De Viquitexts
COLOQUI NOU DE UN LLAURADOR

que tenia sempre gran fam , en que se va contant els pasos que li han pasat , y el

desafíu que tingué en un Castellano, que tenia fama de menchador.


DE VICENTO MENCHAPá.

AFora , afora , señores,
que la vida em vull llevar:
apartense , perque yo
ya no puc sufrir mes fam;
si no em detenen , em mate.
Mes qué fas ? en mi es lo dañ.
Mes val viure sufrint penes,
y pasarho com pugám:
perque he pensat una cosa,
quem pareix que be he pensat:
y es sembrar deu cafisades
de cols, lletugues y naps,
sis cafisades de faves,
y atre tant de arrós y blat,
pera que en asó yo puga
pasar michanament lo añ,
y en este entremich poder
previndrem pera un atre añ.
Pero yo no desconfie,
que Deu (cap resagranat!)
ya que tan grandisim ventre
damunt de mí mba posat,
em dará siquiera faves
pera omplirlo ( cap salat! )
Mes deixant asó a un rincó,
aném al mes important:
han de saber pues que yo
só un home moltisim gran,
y esta es la causa, señores,
de tindre yo tanta fam;
y Si a mi no em volen creure,
porten una post de pa,
y vorán, com en un credo
no en deixaré la mitat.
Pero yo ya considere,
que allá dins sos caps dirán:
à este home qui li puncha,
que tan ferm se está rascant?
Pues pera que asó no diguen,
no pasaré en asó abant;
pero els contaré un paset,
que me sosoí en Albal.
Y fon asó, que una nit
me estaba molt asentat
en un banc prenint la fresca,
y al temps que me anaba à alsar,
em digué un amic: Vicento,
diu que no li guañarás
à menchar à un Castellano,
que hia en lo Poble de Albal
Y yo que de fam estaba,
que no podia parlar,
com pogui, li responguí:
sí que li guañe, Nadal.
Y ell entonces em digué:
pues anémsen cap allá.
Yo li vach pegar darrere,
y en un punt vach aplegar
a Albal, perque corre molt
qui te ganes de menchar.
Vach buscar al Castellano,
y no el podia encontrar,
perque estant a una finestra,
aixi quem veu, sespasmá,
y caygué cul per amunt,
y la boca per aball;
perque sols mirar la pancha
que yo portaba dabant,
li doná molt gran horror,
y al punt es va desmayar.
Y despues que à cap de rato
(com pogué ) va retornar,
vingué à buscarme ell mateix,
y em digué tot tremolant:
yo no vull menchar en tu,
perque sé que em guañarás.
Mes yo que de fam estaba,
com he referit abans,
à pur de importunacions,
un poc li vach fer menchar;
pero yo que reparí,
que molt poquet va menchar
pera lo que menche yo,
li vach dir: dam á menchar,
y vorás lo que yo menche.
Y ell comenzá à dur menchar:
      pero

pero yo tot lo que duya,

tor loy anaba acabant,
conque en aquella menchada,
señores , em vach menchar
(sinse llevar, ni afechir )
trenta rollos , setse caps
de bou, y no de moltó,
que aixó mho menche chugant,
sis gallines, deu perdius,
y un canter de vi del añ,
que me ensenguí en una roña,
que em doná que fer bastant,
Qué treballs que no pasí l
pues me va durar un af
esta rofia, en que gastí
tot lo pot del unguent blanc
que tenia el Boticari:
y també li vach gastar:
(en lo temps que tingui roña)
tres perols de aquells mes grans
del unguent que solen dir
de andarete , que es probat
pera asó del foc roñenc,
com vostés molt be ho sabrán,
Si es acás que han tingut roña.
Pero deixant á una part
lo que patí en esta roña,
que un añ me va atormentar,
els contaré en tres paraules
el pas que també em pasà
en lo Poble de Payporta:
este sí que fon bon pas!
Y fon asó , que em lloguí
Pera guañar un chornal,
y la faena que em daren,
era , que à un garroferal
anára à plegar garrofes:
yo men aní cap allá,
y chustet en aquell dia
res no habia mastegat.
Em pose à plegar garrofes,
y al temps que anaba plegant,
en la boca una garrofa
em solia yo posar.
Y la pancha que va veure
tanta garrofa dabant,
com aquell dia en dichú
estaba , men demaná:
y yo per acontentarla,
em vach posar à menchar
garrofes , y men menchi
dos taleques de delmar,
y despues en un ratet
vach carregar lo animal
que duya pera portarles,
y men aní pas a pas
à casa; y així que em veren
en un ventre tan unflat,
em digueren , qué tenia:
y yo els vach contar lo pas.
Varen buscar la eixeringa,
y al Dotor varen cridar:
y el Dotor aixi quem veu,
em digué: que qué has menchat?
Yo li vach dir, que garrofes.
Y ell me torná à preguntar,
que quántes , poc mes ò meñs,
men auria yo menchat?
Yo li torní de resposta:
dos taleques de delmar.
Y ell tot admirat digué:
sis servicis li han de dar.
Em donen los sis servicis,
y un poc em feren soltar
aquell pantáno que yo
no podia destapar.
Busquen un atre Dotor,
y me escomensá à ordenar
ser:

servicis y mes servicis,

y porgues, que va acabat
quants porgants en la botiga
del Boticari encontrá.
Ell en fi me deixá net,
pero també en una fam,
que per lleu si un bou tinguera,
mel habia de menchar
tot, sinse deixar un hos,
perque estic molt acabat,
desde que tant de servici
en Payporta em varen dar.
Y fon tant lo que caguí,
que à Payporta vach deixar
de modo, que un pam de terra
no queda sinse embrutar;
y mesclats en la inmudicia
se oíen uns trons tan grans,
que en Valencia ya es pensaben,
y al instant donaren orde,
que tancaren los portals,
pero veent de que no era,
lo que ells se habien pensat,
obrin los portals, y ixen
com si anaren a un porrat,
y paguen cap à Payporta,
y à la que apleguen allá,
carrers, places y corrals,
estaben tan plens de merda,
(parlant clar y en bon romans)
que si entren en Payporta,
hasta el coll se han de estacar;
y vehent asó, determinen
cap á Valencia tornar,
perque molts, de veure alló,
comensaren à llansar.
Y deixant estos fracasos,
mon llinache vull contar:
han de saber pues que yo
só Vicento Menchapá,
tan noble, que mereixquí
ser Ministre en Albalat.
Mon Aguelo fon molt brut,
pues sempre el moc vert al nas
portaba, que dona asco
sols oíro nomenar.
Mon pare y ma mare foren
sempre molt afortunats,
pues anant per lo carrer,
ma mare es trobá un real,
del que va comprar dos burros:
vostés aixó ya ho sabrán,
perque son mes vells que yo,
y sagueren de encontrar
en la compra de eixos burros,
y aixi no pasaré abant,
perque en cosa que la saben
yo no em vull calfar lo cap;
y aixi perdonen, señores,
perque men vach a menchar.

FIN.