Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 1-5

De Viquitexts

COLECSIÓ
DE VARIES CONVERSASIÓNS
ALUSIVES AL NÒU SISTEMA CONSITUCIONAL
QUE PASAREN
ENTRE ELS DOS ACREDITATS PATRIÒTES
SARO PERRENGUE,
CARRETER DEL PÒBLE DE GODELLA,
Y EL DOTOR CUDÒL,
ABOGAT DE ESTA CIUTAT DE VALENSIA,
EN EL AÑ 1820.



Impresa per Francisco Brusòla en lo mateix añ.

    PRÒLEC.

Molt despreciada está la llengua valenciana, y es la causa, perque els mateixos que debiem ensalsarla la degradém. Eixa multitud de indesens colòquis plens de escándalos y porqueries, la pòca aplicasió dels instruits valensians en escríurela, el desprèsi en que molts quijotes la miren, pues tenen per deshonor parlarla, son els motius de la sehua decadènsia; y ha arribat á tal estat de perdisió que es rar entre nosatros el que sap escriurela conforme. De este abandono resulta no escriures ninguna còsa de utilitat y profit en ella, y de asi es, que eixa multitut de pòbles que no nentenen atra, están en extrem ignorants de lo que els convé saber tant en lo politic com en lo moral. El P. Fr: Gabriel Ferrandis, honor del nòstre reine, gloria de la Relichó de Predicadors, y selós è infatigable propagador del Evancheli de Chesucrist, conegué à fondo esta veritat, compongué un Catesisme de Doctrina Cristiana en la nòstra llengua, pera que els que no nentenen atra, saberen lo presís y nesesari pera salvarse, y se instruiren á fondo en los prinsipis de la Catòlica Relichò. Yo coneixent en lo politic igual nesesitat, determine escriure en llengua valensiana estes conversasións, pera que se instruixquen en lo nòu sistema constitusional, y penetren la utilitat y benefisis que de ell els resultará. Mesclaré en les tals conversasions alguna chocositat, pera ferles mes agradables, y baix dels nòms supòsts de Saro Perrengue y el Dotor Cudòl, posaré en boca de aquell els obstacles grasiosos y preguntes ignorants propies de un rústic del camp, y en la de éste solusions de desengañ, moralitat é instrucsió; encara que alguns ignorants presumits neguen poder haberla en esta clase de escrits, y en idioma valensiá. ¿Qué acás no es poden expresar en esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? ¿Que no es pot en ella explicar tot lo perteneixent al nòstre dogma, y lo mes intricant dels misteris de la nòstra Relichó? ¿Qué no hia prou fòrsa y enerchía en ella pera rependre els visis, instruir als ignorants, y convertir als pecadors? Respònga per mí el meu Pare, Chermá y Patró Sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana, instruí, convensé y convertí á innumerables. En fi, yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensiá no siga capás y suseptible de tot lo que son els demés; y afirmat en esta veritat y creènsia escriuré en el meu idioma les dites conversasións, y si acás carixen de idees elevades, y esta acompañada de la prudènsia del que les llixca, tapará tots los defèctes.


Advertènsia.
 En lo que va dit este Pròlec, no pretenc oposarme á les sàbies órdens de la Superioritat, que mana, es fasa la instrucsió pública en llengua castellana.
PRIMERA CONVERSASIO

Entre Saro Perrengue, carreter de Godella, y el Dotor Cudol,
abogat de Valensia, sobre haber churat el Rey
la Constitusió.


Saro. Alabado sea Cristo.
Dotor. Per sempre siga alabat.

¡Qué es asó Saro Perrengue!
¿Aon dimonis tas ficat
que tant de temps no ta vist?

Saro. Aon vol vosté que hacha estat,

sis añs en lo purgatori,
sempre patint y rabiant.

Dot. Todos hemos padecido.
Saro. Com está ben engañat!

no todos han padecido.
son molts els que han disfrutat
sis anys de gloria y plaer;
ya chent de tan mala sanch,
que funden la sehua dicha
cuant rabien sos semechants

Dot. Pero ya ha aplegat lo temps

que la roda volta ha dat,
y els que anaben per damunt,
ara els veem per aball;
los presos se han puesto libres,
els lliures encarselats,
están muts els que parlaben,
y els muts ya poden parlar,
els que anaben cabisbajos,
van ara en lo cap en alt,
los que con erguida frente
nos tenien sofocats,
ara pareyxen novisis;
que els ulls no gosen alsar.

Saro. Ells tenien vint y dos,

y com rey sels ha chirat,
han perdut el trentahu.

Dot. Y si tornen á chuar?
Saro. No chuarán en nosatros,

si no van á Tetuan,
á agarrarse en los monots,
así no es divertirán.

Dot. No ho cregues, Saro, Nosatros

els agarrarém agasajo,
y els convidarém á pau,
pera que es vecha en un tot,
la diferencia que ya
del soberbio despotismo,
y negra arbitrariedad,
á la justicia y razón
que un Código sabio da.
Quin eyxemple! pasma al mon
lo que el de Almodovar fa.
¡Qui sinse llagrimes mira
la heroica caritat,
el prosedir nobilísim,
tan altament perdonant
els agrabis, les inchuries,
la persecusió y treballs
que li han fet patir al pobre
en un calabós ficat!
Pero hagamos aqui punto,
que si la pluma se va,
carrerá tal vez sobrado.
Lo que importa es imitar
el heroisme del Gefe.

que en lo dia está manant.

Perdó, obediencia y unió,
asó nos ha de portar
al fi que tots anhelem
de gloria y de felisitat.
Deixém els resentiments,
olvidem tot lo pasat,
y Deu com á chuche etern
castigue al que hacha pecat.

Saro. Pero també es un dolor

que yo vecha:::

Dot. Punt y apart;

fem lo que fa el que goberna,
y estém del atre costat.

Saro. Y si els malignes intenten

alsar atra bolta el cap?

Dot. Perrengue, no sigues tonto:

la conmosió es cheneral,
y la veu del poble una;
y puesto el Rey ha churat,
(que es aon tropesaba el carro)
qué resta fer als vasalls?
morro en terra y conformarse
tots, hasta els mes obstinats.

Saro. Y de estos no en queden pocs.
Dot. Ells se desengañarán.
Saro. Encara parlen y dihuen

insolensies á grapats.
Que en breve se verá todo
de ladrones inundar;
que cuatre borrachonets
son els que trahuen el cap;
que el impío y libertino
ho volen:::

Dot. Deixau estar,

que encara que no els ha oit
em fas carrec que dirán.
Boques amargues es forsa
que han de vomitar amarch:
els han llevat la mamella
[il·legible] com á condenats;
parlen hasta que rebenten
que á mi poco se me da.

Saro. No ho feen aixi en nosatros.

No podiem respirar,
ni dir el nostre sentit
sino en secret y amagats;
y cuidado de que holgueren
del pobre que apasionat
era á la Constitusió,
que tirantli pronte el guant
le afaitaban a repelo,
y el posaben tan alsat
que ningú sabia de ell;
en una raho, el pecat
mes gran que teniem, era
el ser constitusionals,
Pues que callen ara ells,
que no em pareix regular
tras de cuernos penitencia.
¿Vosté no diu que la pau
y la unió nos ha de valdre?
¿Con qué ells nos han de insultar
y nosatros son de coba?
Pues aixi nos fea abans:
una paraula no mes
que diguí chusta y al cas,
sinse malisia ninguna,
yo se lo que em va costar.

Dot. A voltes hu es pensa dir

coses que no son pecats,
y preses en un sentit:::

Saro. Quin sentit ni quin cafall,

el sentit de la opresió,
y el despotisme infernal.

Dot. Pues contam, Saro, que fon?
Saro. Oixca vosté, que es riurá:

Un dia vingui á Valensia
en una cárrega gran
de safanories, y entrí
per lo portal de Serrans;
hu de aquells de les ahulles

comensá á agarrar grapats

de safanories, y els dia
als atres : chicos tomad,
que parecen confitadas,
y les anaba donant
així com si foren propies;
yo em chirí, y al veure tal
descaro y satisfacsió,
li diguí: que liberal
es usté! Qué es lo que dice?
em va dir molt enfadat,
y aixi com una llepasa
del cabeset sa aferrá,
cridant com si fora un loco:
ayuda al Rey. Yo asustat
al veure que tots los tres
en les ahulles en má
em cercaren, y ell els dia:
todos ustedes serán
testigos de lo que ha dicho;
¡á un dependiente real
imponerle el vil dictado
y nombre de liberal!
Yo volia disculparme,
pero ell á crits y á grapats
y punchades á la mescla
nunca em deixaren parlar.
Entre todos me metieron
al cuarto de les maldats,
al deposit del botí,
y em varen amenasar
que iba al palo sin remedio,
y que sols la mehua sanch
podia llavar tal culpa;
me comensen á nugar,
yo vent que anaba de veres,
els vax dir ¿que es lo que fan?
pidan todo cuanto quieran
y donenme llibertad.
Vamos, hombres, esto se corte,
digué hu al agraviat,
él dará para un refresco;
y el atre fent el D. Juan,
li va dir, usté lo ha dicho,
por mí tambien hecho está.
Ma afaitaren els dines,
y á la que vaig á buscar
la haca en les safanories
no estaba en lo puesto ya;
correguí tota Valencia,
y may la poguí encontrar;
com el gallo de moron
á casa men vaig tornar.
Com abogat que es vosté
digam ¿en que vaig pecar
pera tindre tan mal rato
y patir tant de treball?
¡y que un home sinse culpa
ayxí siga atropellat!
¡Cuants ni ya com yo en lo dia
que han patit per no res tant!

Dot. Ya sa acabat eixe temps.

Ya pots, Saro, confiar,
que en les lleis que ara tenim,
no alsará el déspota el cap.
La chustisia y la raho
son els gefes principals
de la gran Constitusió
quels Españols han format.
Les intrigues, les estafes,
lloc ningú no tenen ya,
el mal será perseguit,
y el home de be premiat,
y asó mudará en un tot,
confiau, Deu probirá.

Saro. Sí, Deu está proveint

en tot lo que está pasant.
¡Com era posibie creure
que asó es fera sinse sanc!

Dot. ¡Ah, Saro, que reflicsió!

Als inglesos els costa,
y lo mateix als francesos

molta sanc, y per llarcs añs

patiren lo que tots saben;
pero Deu en un instant
hua compost así en España,
de asi se inferix, que estant
la ma de Deu en la obra,
tots los resultats serán
(si els homens no els maleem)
molt felisisims y sants,

Saro. Lo que á mi me pasma mes,

es veure lo uniformats
que han estat en tots los puestos.

Dot. Aixó es atra proba gran

de que asó es obra de Deu.
En fi, Saro, tu no saps;
(perque no has llechit histories)
lo que asi sa fet, cuant val.

Saro. Deu pues continue la obra

y per la sehua bondat
nos asistixca y ampare.

Dot. Confia que aixi será

si nosatros com debem
procurem cooperar
á la gran misericordia
que ara en la España ha mostrat.

Saro. Dotor Cudol, paseu be.
Dot. ¿Saro Perrengue, ten vas?
Saro. Si, Señor, mes tornaré

un altre dia de espay.


Valencia: Imprenta de Brusola, año 1820.

SEGONA CONVERSASIÓ

Entre Saro Perrengue, carreter de Godella, y el Dotor
Cudòl, abogat de Valensia, sobre haber churat
el Rey la Constitusió.


Saro. Viva la Constitucion.
Dotor. Bòna entrada, Saro, fas:

ara dos mesos arrere
nou agueres dit cridant.

Saro. Guarda Pablo! ni por pienso:

encara ben amagat
en un rincó de la cuina,
entre quatre amics lleals,
por si oían las paredes,
sempre ho dia tremolant.

Dotor. Y be tenies motiu;

pero ara que ya está
jurada en toda la España
con tanta solemnidad,
tanto júbilo, alborozo,
y contento universal:::

Saro. A pòc á pòc en això:

quel plaer la ha transportat
y el fá eixir de ses casetes.

Dotor. Dius, Saro, una veritat,

que de gòig no sé quém pasa;
per això no he reparat
en dir, que están tots contens.

Saro. Pues yo crec que una gran part

necesiten bòna olleta,
y fòrsa de micapans
para volver del desmayo,
que la pedra els ha causat::
Pareix quels hacha caigut
als indignes en lo cap.

Dotor. Y els ha pegat tan en mig,

que em pareix no lalsarán
en sa vida.

Saro. Deu ho fasa,

que nol puguen alsar may.
Un poticari amic meu,
que es grandísim lliberal,
y hòme de servell y lletres,
pues quant ya que saber sap,
parlant de asò latre dia,
em digué, habia arreglat
una receta á tots estos,
al veurels tan desmayats,
melancòlics y perduts,
despues que sha colocat
la Pedra que ells no pensaben;
Diu aixi el corroborant:
Plom derretit micha arroba,
de corrosiu sublimat
uncias duas et dimidiam,
polvos de mostasa y cranc
de cada cosa sex libras;

mocadors y debantals,

y en tot lo del tabaquet
un pabelló vaig formar,
y baix estaba la Pedra,
fundamento,sobre el qual
ha de levantar España
su eterna felicidad.

Dotor. Eixe pensament no es teu:

es molt sublime y molt alt:
de segur el boticari
també tel habrá dictat.

Saro. Si señor, es còsa sèrta;

yo nom vullc vanagloriar:
lo pòc que sé de él lo aprengo:
per lo tant em vullc rosar
en hòmens sabios y dòctes,
que algo me sapegará;
pero sigamos la historia:
Al carro habia nugat
totes les còrdes del pòble,
y fiu vindre allí á tirar
desde el mas rico al mas pobre,
y en asò ya els vaig donar
la primer liccion á todos
de la union y la igualdad,
que ha de haber entre nosotros,
perque tots som siutadans.
Afòra unflors y etiquetes:
reine en lo ric la humildat,
y en lo pòbre la pasènsia,
en aquell la caritat,
y en este la gratitud,
y tindrém felicitát.
Como digo de mi cuento:
tots á una, sens cridar,
arrastrarem nostron carro
hasta el glorioso lugar,
donde habia de posarse,
tots á una agarrats
de la Gran Pedra, la alsarem,
Señor Dotor, vaig plorar
al veure esta seremònia,
y aquesta uniformitat,
y em diguí entre mi mateíx:
esta unió santa ¡quánt val!
Si els españòls tots units
volguerem la Pedra alsar,
la posariem tan alta,
y tan ferma, que envechats
dels estranchers estariem.
Mes es el treball, que hia
alguna cabra roñosa,
que no nos la achuda á alsar;
y no es això lo pichor,
que la volgueren tirar,
y abismarla pera sempre.

Dotor. Eixos son quatre ignorants,

quatre tontos seduits,
que no saben be ni mal,
que les sehues lletres son
com la O de Sen Chuan:
estos han oit campanes,
y no les saben tocar.
Els ha dit algun fanátic,
que asò en bé no pòt parar:
que la Religion peligra:
que els lladres se aumentarán:
que la libertad de imprenta
es muy nociva. Animals!
¿falten plomes en España,
pera saber refutar
al que atrevit vitupere
la lley del Crusificat?
Ara de pronte no ducte
que algun lladronet haurá,
algun vago, algun borracho,
y atres hòmens inmorals;
mes deixa se consoliden
les chuntes y els tribunals,
y vorás, com tots los que

la fasen, la pagarán.

No vorás tant de gandúl
en mantes arrebosats,
sinse faena ni empleo,
perque entonces sels dirá:
¿en qué se ocupa vosté?
En res. Pues no es siutadà.
A un presidio y á un grillete.
¿Qué es pensen san acabat
Seuta, Melilla, Alusemes,
Puerto-rico, y les Canals?
Aguárdate un poco, Saro;
ya vorás quines lleis hiá:
¿qué es pensen els malhechors,
que ara també es taparán
les mòrts, ferides y ròbos
con el unto megicá?
No ho cregues,Saro,no ho cregues,
que ara lliure sescriurá,
y asò de la ploma sòlta
fa mes pòr de lo que saps.
Un canó de á vinticuatre
no cregues continga tant
com el canó de una ploma.
Grans frens les plomes serán.
Yo prenguera que tots foren
del meu mòdo de pensar.
Per mantindre nostron punt,
si yo poguera ficar
dins lo puñ á tots los que
se prècien de lliberals,
els manaria vixqueren
tan prudents y moderats,
que confundiren als que
pensen de nosatros mal:
als que penes y ruines
sòls están pronosticant,
als que dihuen llibertino
y fracmasó al lliberal.
Pero demos tiempo al tiempo,
que estos fanátics vorán,
si la lley de Chesu-Crist
per les nòves lleis pedrá.
Lo que temen ells es pèdre
la sehua comoditat,
perque rascantse la pancha
en lo culòt asentat,
pasen una vida bòna,
sinse penes ni treballs,
els que pèrden la mamella
que ans tenien de robar:
aquells que la sopa boba
menchaben sinse suar,
estafant á tot lo mon;
latre que estaba empleat,
y gastaba un doble mes
de su sueldo. Sacristan
sin colmenar y con cera,
rapaverunt del altar.
Que nihacha de estos ara,
y vorás si els ho dirán
en lletres de mòle pronte:
ara res es callará,
Tú et penses:::

Saro. Señor Dotor,

¿qué sòls vesté ha de parlar?
deixem acabar la història:
¿ahón se varem quedar?

Dotor. A la que alzareu la Pedra.
Saro. Men recorde. Aparellats

teniem obrers de vila,
ferramentes, materials,
y todo aquello que era
necesario pera el cas:
entre tots la colocarem,
y treballárem á estall.
Ya está ponida la Piedra,
els vaig dir á tots cridant:
lo que importa es el silencio,
quiero que un rato me oigais.

Sasentarem tots en tèrra,

dònes y chics, vells y grans:
vaig traure mon mocador,
escombrí, y em vaig mocar
despues de una breve pausa
els vaig dir lo que oirá.


     CIUDADANOS GODELLENSES.

Ya las negras sombras de la noche que nos cubrian sen anaron: ya ha amanecido el Estèl del matí: ya hamos abierto los ocos: ya vemos la luz de la libertad: ya les cadenas de la esclavitud, que nos amarraban, shan trencado: los tiranos lerones, que nos oprimian, no ocuparán els tribunales: las sangoneras que nos chupaban la sangre, la suor y els dineros, no estarán entre nosotros: aquella escuadra de vagamundos que triunfaba y gallechaba sinse acachar los llomos, no se reirá mas de nuestra tontuna y bobería: ya podremos els labradores alternar con todos, pues semos como todos ciudadanos : ya no comerémos pan de dacsa, criadillas y safanorias, porque amparada la agricultura, y corriendo el comercio valdrán mas les rebudes, y tendrémos dinero. Vivan, pues, las leyes que nos proporcionan tanta felicidad. Esta Piedra que acabamos de posar es el molumento de nuestra gloria. Demos gracias al Todopoderoso que mira á la España con ocos paternales. Viva Dios, viva el Rey, viva la Constitucion , viva España y viva Godella por los siglos de los siglos. Amen.

Esta arenga la diguí

en tanta sandunga y sal,
que en un pam de boca ubèrta
tota Godella es quedà:
llágrimes, babes y mocs
les ansianes y els ansians
sent cárregues ne tiraren,
y despues en un gòig gran
tot lo pòble de hu en hu
em vingueren á abrasar.
Yo al pie de la Piedra siempre
tieso y ferm com un puntal,
hasta que tots acabaren,
y en molta quietud y pau
tot lo mon sen torná á casa.
Una impresió els ha quedat
de respècte á la tal Pedra,
que quant pasen per dabant,
barret, sòmbrero ó muntera
tot lo mon sel trau del cap,
y fa una gran cortesía:
les dònes van, y en la ma
la besen: de asò estic yo
sempre de gòig rebentant.

Dotor. ¿Y quant digueres la arenga

no et vares, Saro, torbar?

Saro. No señor, que la sabia

així com un papagall.
Sèt mesos que la estudiaba.

Dotor. Pues digam que confiat

estaries de esta cosa.

Saro. Yo no ductí ni un instant:
siempre creí firmemente

que aplegaria este cas.
¿Qué la fam y la misèria
la podiem ya aguantar?
¿Que contribusions y pechos
qui els podia ya pagar?
¿Quí volia ni podia
un real de plata fiar?
¿Terres, posesions y finques
quí les volia comprar?
¿Ahón un duro sencontraba?
¿Quánt ha vist algú dels nats
un temps de tanta escasés?

Dotor. De metálic, no de grans,

perque les cullites eren
totes, totes abundants.

Saro. Sí señor, que nòstron Deu

nos les donaba á grapats:
¿mes sinse dinés quí compra?
Pues así estaba el treball:
tots los oficis estaben
paralítics y parats,
y tot lo mon malvenent,
no mes pera anar pasant:
nosatros de lo que duyem,
pera pagar el portal
nunca trehem; per asò
inferia ben fundat
que molt durar no podia.

Dotor. Perrengue, has filosofat

millor de lo quem pensaba:
confese y conec que saps.

Saro. Sí señor, que el poticari

moltes còses me ha amostrat

Dotor. Pero falta que me digues

la inscripsió que va posar
en la lápida. ¿Perrengue,
de memoria la sabrás?

Saro. Millor que la Ave María:

Oixca bé, que es còsa gran.


Hoc aeternum monumentum

signum nostrae llibertat
hujus populi aratores
posuerunt en el añ
de mil ochocientos veinte,
dia treinta y hu de Mars.
Hispani post annos sex,
tante opresionis cansats,
non volentes despotismes
magis tolerare ya;
Constitutionem clamantes,
potuerunt alcansar
que el Rey churara, et felice
facti sunt en el instant.
Vivat Religio sacrata,
et Rex constitucional,
Vivat Hispania, y Godella
in aeternum lloc tindrá
inter magnas civitates,
porque acciones maguas fá.

Dot. ¡Quina mixtura de llengües!
Saro. ¿Qué vol dir que bé no está?
Dotor. Pera Godella resòbra.
Saro. ¿Cóm així? ¿Qué acás haurá

algun pòble en tot lo reyne
mes ferm, adicte y constant
á la gran Constitusió?

Dotor. Tots vòlen aparentar

ara lo que no han segut:
Yo ne conec á grapats
que shan chirat la casaca:
alguns ne tinc señalats;
pero no et penses, Perrengue,
que desiche ferlos mal:
lo que sí procure, el veure,
si els podré desengañar.

Saro. Niá de moltísim tèrcs,

y moltísim obstinats:
molts de ells son hòmens de bé,
pero atres hòmens mals,
á estos últims convindria
asentarlos pronte el guant,
y separarlos de así,
perque ya res bò farán.

Dotor. Yo soc del mateix parer:

shan danar exterminant;
mes deixa que els que gobèrnen
de fero sen cuidarán.
Díguesme, Saro, el Dumenche
vares en Valencia estar?

Saro. No señor, que tinguí pòr.
Dot. Qué tens també el feche blanc?

¿La pòr á quí la tenies?

Saro. Mire lo que va pasar

en Cádiz.

Dotor. Haz mas favor

á la tropa que aquí hay,
pues pruebas de liberales
siempre nos han dado y dan.

Saro. Yo no maparte de això;

pero no me vullc ficar
entre mucha gente nunca.
Dihuen que el gat escaldat
en aigua freda te pròu.

Dotor. Pues Saro, así ya reynar

el machor gòig y alegría,
la machor quietud y pau;
y á pesar del gran chentío
no se ohí un festem enllá.

Sar. Pues conte, que es un milacre;

en tots los concursos hiá
sempre quatre cabesòles,
que sòls van á fer parlar.

Dotor. Encara que así els haguera,

ningú dells va traure el cap:
be, que infundia respècte
al mes gran descabesat
el asunte de la festa,
y el véurela autorizar
por la gente mas granada
que tenim en la Siutat.

Saro. ¿Quí anaba en la prosesó?
Dotor. Primer ròques y chagants.
Sar. Ya se ve que es chent granada.

no comensa vosté mal.

Dot. No em vingues fent el bobeo:

be saps tú, que els homens grans
no son eixos, sino atres,
que anaben acompañant
tan solemne prosesó.
Sería asunte molt llarc,
si yo to contara tot.
Acte mes interesant,
ni que mes me electrisara
yo nolhe vist enchamay;
pero entre totes les còses,
lo que em feu de gòig plorar,
fon veure als que estaben presos
en la inquisisió, montats
en son caball cada hú,

molt tiesos y molt marsials,

y un gran ramo de laurel
portaben tots en la ma.

Saro. ¿Y en la Inquisisió estigueren?

¿qué eren hereches els tals?

Dotor. Allí tancats estigueren

per ser constitusionals,
y allí sagueren podrit,
sinse saber de ells ya may,
com no haguera susuit
la dicha que estém logrant.

Saro. ¿Qui manaba estes presons?

¿qui fea tals atentats?
¡Qué bueno iba el oleo!

Dotor. Saro, no pases abant,

pues quant de asò men recorde,
me se posa á cualls la sanc.
Me has aguado todo el gusto:
ya no puc pasar abant
la relasió de la festa.

Saro. Vosté no prenga pesar,

pues todo sen ha pasado.

Dotor. Pera mí no sha pasat:

em durará mentres vixca;
tinc un còr sentimental,
y estes còses nunca es borren,

Saro. Vosté procure olvidar

tot allò que li incomòde.

Dotor. No puc fero.
Saro. Pase abant,

y deje esos pensamientos.

Dotor. Be pòts, Saro, perdonar,

que ya no estic pera bulles.

Saro. Ni may que haguera parlat.

¿Y quànt vòl vosté que torne?

Dot. Quant vullgues: deixam estar.
Saro. Paseu bé, y hasta la vista:

Sent haberlo incomodat.

Valencia: En la Imprenta de Martí Peris. 1820.
TERCERA CONVERSASIÓ
Entre Saro Perrengue, carreter de Godella, y el Dotor
Cudol, abogat de Valensia.

Saro. Bon dia, Dotor Cudol,

¿Està ya desemboyrat
de aquellas negras especies
que li calfaren el cap?

Dotor. Ya estic, Saro, un poc millor.
Saro. Un poc no mes, pues mal vá

yo vullc que estiga vosté
del tot bo, y aparellat,
para proseguir la historia
que varem deixar en alt.

Dotor. Yo deseo complacerte

en un todo, pero ans
em tens de donar paraula:::

Saro. ¿De casament?
Dotor. ¡Bueno va!

No comensém á fer lase.

Saro. Sapia vosté que si el fás,

es pera donarli gust,
y divertirlo algun tant.
La conversasió es guisado,
que en faltándole la sal
es molt sosa y desabrida.

Dot. Ayxó es dir en bon romans,

que en ser que no es fasa riure
la conversasió res val.

Saro. Distingo, diu el Dotor

del meu poble en llansos tals.
A vosté no li es desent
per ser home adoctorat,
el fer riure , ans al contrari,
instruir y adoctrinar,
y á mi, que soc un barrugo,
y un ase de peus á cap,
no em toca més que fer riure,
pues si em volguera ficar
á fer el papel de sabio
tots dirien molt fundats
y quien le mete á este bestia
en parlar lo que no sap;
vacha á arrancar safanories,
y á descucar el alfals,
no es fique en dotoreries,
que no son pera el seu cap.

Dotor. Pues latre dia parlares

molt discret y consertat,
de modo que yo estrañaba,
com ten puchabes tan alt,

Saro. Yo diré, Señor dotor:

mol que entendre en asó hiá.
El rose en lo Poticari
moltisim ma aprofitat,
y á mes, quant lanima parla
es docte el mes ignorant.
De estes idees tan santes,
tan fines y lliberals,
mi alma estaba empapada,
y com el temps ha aplegat,
de explicarnos ya sin miedo,
nayxen del cor tan brillants,
que tots crehuen no son mehues,
A tots Deu nos ha donat
una alma y tres potencias;
y este Deu no ha vincutat
la sensia y sabiduría
pera els que están asentats
tot lo dia en lo bufet.
Yo en la corbella en la má
y tarquim hasta els chenolls,
tindré pensaments tan alts
como el mejor doctorado,
falta el saberme explicar.

Dotor. Tu has vengut á oirme á mi

Pero vienes tan loquaz:::

Saro. Cate un terme que no entenc,

pero per brújula trac,
que vol dir que vinch mol loco;
la alegria es la que ho fá,
al veure que ha conseguit
lo que desichaba tant.

Dotor. Vol dir que vens parlador

eyxa paraula loquaz.

Sa. De aixó em guaña el que te cursos

dentro la Universidad.

Dotor. Deyxém, Saro, digresions,

y agaremse pronte al grá.

Saro. ¿Quina paraula em digué

que li habia de donar?

Dotor. Que coses de Inquisisió

no me les nomenes may.

Saro. Pues en mich lo viu em pega;

si vol churament formal
vaig á ferli desde ara;
á mi me corromp la sang
el veure en tots los papers
per mich, per dalt y per baix
menechar la Inquisisió:
no convé, ya sa acabat;
¿á que tant sansarrecharla?
hasta el nom sa de olvidar.
Els Bisbes, inquisidors
son, y están encarregats
que al ganado del seu carrec
no el dañe el llop infernal,
pues que selen y vichilen,
que per ayxó estan posats.

Dot. Ayxó de papers, Perrengue

en lo dia está ya á un cap;
la llibertat de la imprenta
la han presa per mala part.
La Constitusió y les Corts
en los decrets que han donat,
parlen ben clar sobre asó.
Crehuen que ya llibertat
pera parlar insolensies
y descaros criminals.

Sar. Ells dihuen que no hia trabes,

que ara tot es pot parlar.

Dotor. ¡Que bona estaba la España

en tals potros destrabats!
A fé que han eyxit cosetes
que manifesten ben clar
el espirit dels autors;
be en podia señalar,
pero me lo tengo á menos,
y no me quiero ensuciar
en cosas tan indecentes.

Saro. Li alabe el parer, be fá.

Yo en cara que no huentenc,
si algun paper he comprat
y veig que está escandalós,
en la muntera esgarrat
mel guarde, para torcarme::::
no se si me entenderá.

Dotor. Malegre, Saro, que tingues

eyxe modo de pensar,
y vulle llechirte els decrets
de les Corts que impresos hia.

En el tomo primero, decreto nono de 10 de Noviembre de 1810, dice asi: "Atendiendo las Cortes generales y extraordinarias á que la facultad individual de los Ciudadanos de publicar sus pensamientos é ideas po- liticas es no solo freno de la arbitrariedad de los que gobiernan, sino tambien un medio de ilustrar á la Nacion en general, y el único cami- no para llevar al conocimiento de la verdadera opinion pública, han venido en decretar lo siguiente, &e." = Y en el artículo cuarto se lee asi": "Los libelos infamatorios, los escritos calumniosos, los subversivos de las leyes fundamentales de la Monarquia, los licenciosos y contrarios
à la decencia pública y buenas costumbres, serán castigados con la pe-
na de la ley, y las que aqui se señalarán."

Articulo nono. "Los autores ó editores que abusando de la libertad
de la imprenta contravinieren á lo dispuesto, no solo sufrirán la pena
señalada por las leyes, segun la gravedad del delito, sino que este y
el castigo que se les imponga se publicarán con sus nombres en la Ga-
ceta del Gobierno.

¿Has vist, Saro, quins decrets

mes clars y mes terminants?

Saro. Y á vista de asó els autors

¿com estan tan desbrafats?
Les granotes de un sequiol
apenes vehuen no hia
qui els tire pedrada ó palo,
á una es posen á cantar,
á este temps hia en un abre
un bon rosiñol cantant,
y no es sent son cant presios
per lin pertinent rac rac.
Ayxí nos pasa á nosatros
per la dita llibertat,
tot lo mort compon á una,
pero barbarismes tals
y composisions tan lleches
que no es poden aguantar,
á este temps compon un sabio
coses discretes y grans,
y el confundix la caterba
de les granotes cridant.

Do. No ho cregues, Saro, no ho cregues

tots atenen al bon cant,
y pronte es veu el cordó
de aquell paño mal tramat,
segons está el interior
ayxi parla cada cual.
El bon meche lo primer
que fá , cuant veu á un malalt,
es que li amostre la llengua,
y si veu que bruta está,
inferix que el interior
també el te brut y dañat.
De les idees aquelles
de que el cor está abundant,
parlen la boca y la ploma,
per ayxó sempre vorás
diferencia en los escrits.
Ya sabem que tots iguals
no podem ser en lo mon,
som com los dits de les mans,
pero que escriguen prudents
no abusant de llibertat.

Saro. Nosatros es desviem

del asunte principal,
y no parlem de la festa.

Dotor. ¿Y que tenim que parlar?
Saro. Acabar la profesó

que es varem deixar en alt,
sí no la sera sen pasa,
y els siris sacabarán.

Dotor. Alli no yabia siris,

tot era foc, y foc gran.

Saro. No entiendo esa endivinalla.
Dotor. Vaig á posártela en clar.

¿Esta funció qui la feu?
¿qui la festa ocasioná?
el foc que ardia en los pits
dels españols lliberals;
foc, que sis añs el tenien
dins del seu cor amagat;
foc que vius els socarraba
y els estaba vius cremant;
foc que á pesar de la por
sempre estaba flamechant;
foc que alguns no contingueren,
ni pogueren ocultar,

perque era tan ferm y ensés

que els estaba deborant.
Digau Lasi en Cataluña,
asi en Valensia Vidal,
y Porlier en la Galicia,
y atres de nom inmortal,
que en lo foc: de esta gran causa
vius se varen inmolar.
El dia pues que este foc
sens por es pogué mostrar,
¡que tal lluiria, Saro!
¡Quánt ensés y quant brillant
en tots los rostros es veha!
estaben tan inflamats,
que el carmesí mes ensés
era carbó al seu costat,
la sonrisa y el plaer
en tots estaba pintat.

Saro. Del modo que vosté ho conta

em pense huestic mirant.

Dotor. Pues encara no dic res,

confese no em sé explicar,
perque el foc que yo tenia
se uní al que em varen dar,
y feu en mi tal estrago
que yo no el podré apagar.

Saro. La falla del Micalet

confie que no será.

Dotor. Alguns volgueren que fora,

pero els troncs que ya posats,
no son barumballes, Saro.

Saro. Lo que sa de procurar

el ir añadiendo leña,
que si sa arriba á apagar
á esperges es quedarém
y vindrán els soterrars
cantando el Chirieleyson;
alguns huestan desichan.

Dot. Antes cieguen que tal vean,

mes no tens que reselar,
que el torrente de estas aguas
nadie le puede parar.

Saro. Yo cuant lleve una parada

sempre que em pose á regar,
porta el aygua tal corrent,
que sen emporta dabant
broses, cañes y cañots
y quant se li posa al pas;
y estes aigües detengudes
tan fortes y de tans añs,
¿qui al seu ímpetu se oposa?
¿qué se li posa dabant
que tot arreu no hurrastre?

Dotor. Ayxó es saber apropiar

els simils á lo que es parla.
Saro, estàs molt ilustrat.

Saro. Vosté no em compre la burra;

vorá com de hui én abant
sabremos los indios bravos,
(com dihuen els Valencians)
esclafatarrosos, besties
tant com tots los abogats.
Deyxe que pille el llibret
que tot lo mon ham churat,
y dale que dale en ell,
que com mel fique en lo cap,
argüiré en lo dimoni
si me se posa dabant:
tant el caldechen al ferro
que al ultim el posen blá.
Tots atreu ara nos dihuen
el pueblo se ha de ilustrar
se li ha de amostrar la senda:::
me engañe, el cami real
que nos conduce á la dicha
y gloria y felicidad;
Y van á eixir en la sehua,
pues yo crec que dins pocs añs
els gosos en llonganises
tots els tenim de nugar.

Dotor. No parles de bufonada,

que un poc mes que dius será.

Saro. No mes en que fora ayxó

ya es podiem alegrar.

Saro. Sis añs que no mate porc

perque el venc pera pagar,
y despues em quede á esperges
todo el año badallant.

Dotor. ¿Pero digues, qui causaba

eyxos atrasos tan grans?

Saro. Els pagaments, les gabeles,

els pechos, y estar parats
el comers y agricultura,
que son els dos ferms pilars
que sostenen la nació;
pero el motiu principal
es la gran set que tenien
de dinés els gobernants.
Cada hu era un reyet,
alli ahon estaba manant;
á son gust posaba penes
per la sehua autoritat,
y muy religiosamente
que las hacian pagar.
Ya no habia rey ni roca
que li diguera que fás;
todos ivan á la uña,
pues cada cual per sa part
desollaba á son arbitre.
De asó ya probes reals.
Aquell dia que volia
algú de estos gobernants
agarrar un sac de duros,
ho fea en fasilitat.
En una villa, no llunt
de Valencia, es va posar
per gobernador á un lladre
de tan mala calitat,
que encontraba pels al hou.
En un dia de mercat
que la chent de tots los pobles
va pera vendre y comprar,
demanaba els pasaports,
y al que no el duya, larchán:
y si no amollaba els pinos,
ansa peransa amarrat
el portaba á la fosqueta,
y alli estaba hasta el rescat.
Pues sapia que alli acudien
de alguns poblets que no hia
ni siquiera fiel de flechos.
¿De qui habien de portar
el pasaport? del dimoni.
En un atra vila gran
posaren també á un diable
gobernador militar
que sempre encontraba modo
y manera de robar.
Aná un Alcalde de Barrio
á darli conte de un cas;
y perque anaba en la vara
deu ducats li feu pagar.
El altre Alcalde ho sabé,
y li fon presis anar
á parlarli de atre asunte,
y á penes va reparar
que no portaba la vara,
ayxí com un condenat
se li va tirar damunt,
y li va dir enfadat:
¿En dónde está el distintivo
que le dá su Masgestad?
Pague luego diez ducados;
y alli els hagué de amollar
con la pepita del alma.
¡Veu quin modo de robar!
paga perque vas sens vara,
paga perque en vara vas.
En esta mateixa vila
un desertor samagá
en casa de sa chermana,
nunca ho sabé el vehinat;
y el dia que es descubri,
á tot el carrer multá
porque eran encubridores,
y agueren tots de pagar.
De estes estafes y robos
lin podia yo contar

un milló, pero seria

el asunte masa llarc.
Pero men pasá hu á mi,
que no vullc pasarlo en alt.
Yo en lo carro gran aní
en un viache á Alacant,
y ans de arribar á sert poble
un amic en va avisar
que el Señor Corregidor
tres duros fea pagar
si algun animal pixaba
desde tal puesto á tal part.
Cuando al tal lugar llegué,
com yo anaba sobre el cas,
al veure al macho de barres
que es para pera pixar,
baig de la pancha em posí,
yo corrent achenollat,
y li apliquí la muntera
á manera de orinal.
La muntera somplí pronte,
¡yo estaba tan agobiat!
y per no pagar tres duros,
que em costen tant de suar,
la pixarrada del macho
en lo sí la vax parar.
Cuant acabá men ixquí
colantme garres aball
aquell maldito majunque,
y la muntera en les mans
plena la duya en gran tiento,
cuant el macho de dabant
salborotá en una hehua
que pasá per lo costat;
yo per anar á sostindrel,
tire la muntera al cap,
sens pensar que estaba plena
dels orins del animal;
per los nasos, ulls y boca
tots me se varen ficar;
sego , estufant y mochantme,
desde el cap als peus bañat,
men vax eyxir de aquell poble,
(figures vosté que tal)
malaint á aquell indigne
que tal habia manat;
pues de la pols del camí
la roba me se posá
mes negra que un asabache,
Vax á Godella aplegar,
y tota la chent al veurem
es ria, tapantse el nas.
Entrí en casa, y ma muller
al veurem tan apañat
em digué en risa fisgona,
¡com vens, Saro, tan galan!
¿qué has fosát en alguns porcs?
¿qué dimonis has portat
que puts com un rabosót?
Yo li contí tot lo pás,
y en lo cosi del lleyxiu
al instant en feu ficar,
y em deyxá com un espill;
mudada neta, y abant.
¡Ha visto usté que trigedia !

Dotor. Per sert, Saro, que el tal cás

es muy digno de saberse.

Saro. El poble estaba abrumat

en moltisima rahó,
per lo tant no es de estrañar
que ara de plaer rebose,
pues de damunt san llevat
tota eyxa escuadra de lladres
que el tenien sufocat.

Dotor. ¿Pero, Saro, tu fas conte

que yo acabe de contar
la profesó de aquell dia?

Saro. Si vol vosté pase abant.
Dot. Ta dit que el foc en que ardiem

era foc moltisim gran,
que es demostraba en los rostros,
pues en ells vees pintats
el plaer y la alegria.
Les persones principals

de Cleros, Corporacions,

Milicia, Comunitats.
anaben totes unides.
y esta unió y fraternitat
enternia tots los cors.
Seguia un carro triunfal
de molt gust y molt primor
y dell anaben tirant,
unes ninfes mol hermoses
versos alusius al cas.
Anaben montats en orde
tots los Señors Maestrants
en sos caballs molt briosos
y en primor enjaesats.
Seguia en la profesó
lo mes lluit y granat
de la ciutat, sobre tots
el dignisim Cheneral
el gran Conde de Almodóvar,
modelo de llealtat.
Ayxí que el vea la chent
perdia de loca el cap,
y tots de vives lompliren
hasta allá puede llegar.
Ultimament en un carro,
pero carro celestial,
venia el rescat del poble
en la Pedra figurát
y en lo remat de este carro
dos mancebos agarrats
en la gran Constitusió:
al veure asó en vaig quedar
sens saber lo que em pasaba.
Yo viu á uns homens plorar,
que á puñalades no ploren;
el goig era sens igual:
A mi em falten expresions
pera poderte contar
el tot de esta gran funsió.
Almodovar remachá
el clau del nostre plaer
en la arenga que tirá

quant se descubrí la Pedra.
¿Tú no has vist á uns naufragants
que despues de una tormenta
vehuen el sol y el sel clar?
De esta manera Valencia
en el instant que lográ
ver la Lápida ó el Iris
de la sehua llibertat
despues de tanta borrasca,
en un goig se transportá,
que no ha vist ni pense veure
alegría semechant.
Uns á atres sabrasaben,
tots es donaben les mans:
todo eran parabienes
els mes purs i cordials;
dia feliz, dia grande
pues el Señor es digná
traurenos de tantes penes,

Saro. El poble está penetrat

en que asó es obra de Deu.
pues sols Deu pot arreglar
un obra tan gran com esta
en tanta fasilitat.

Dot. Al segon dia en la Iglesia

tots los vehins congregats
churaren solemnement
la Constitusió guardar.
La cosa, Saro. está feta
en tota solemnitat,
y has de tindre per perchur
al que de asó et parle mal.
Mira que queden traidors
que volen arruinar
este grandiós edifisi
per sons fins particulars.

Saro. ¿Pero vosté es de parer

que ells ho poden ya lograr?
¡Cuánta sangre costaria!
perda tot resel, que está
la Piedra muy bien ponida;
y en lo fonament que hia
que es la voluntad del Rey,

que se la raguen del cap,

España no será España
no sent constitusional.

Dot. Si el Rey está com un chocho.

despues que ha saborechat
alló que tant aborria,
el tenien engañat
quatre tunantes bribons.

Saro. ¿Pero esta escuadra ahon está?

¿aun á su lado los tiene ?

Dotor. Que ha de tindre! Bueno ba!
Saro. ¿Y á vosté bé li pareix

que tots estos que ara hia
clamando Constitucion
tots sons siutadans lleals?

Dotor. ¡Ay Saro! hia molta palla

gransóns, pallús y poc grà.
Liberal es español,
el español es cristiá,
estrivém sobre dos peus,
hu politic y hu moral,
y si en hu dels dos faltem
ya som coyxos lliberals.
Pera ser lliberals drets,
ó lliberals consumats,.
es menester ser politics
de bona moralitat.
Obediencia y sumisió
debém á la autoritat
dels que ens manen en lo dia:
concordia y fraternitat
el Evancheli encarrega,
y aquell que perturbará
el orde y bona armonía
seduint ó aconsellant
baix pretext de relichó
als incauts y als ignorants,
comét gran falta per ser
perturbador de la pau.
Ayxi per la part inversa
els fins constitusionals
que han estat presos, fuchits,
perseguits y atropellats,
y per esta santa causa
desidits á derramar
la sanc de les sehues venes,
com no siguen bons cristians,
també coyxechen de un peu
que es el dret y el principal,
y pert per quatre tunantes
el nom dels bons lliberals.

Saro. Pues tots no pensen ayxí,

crehuen que dret tenen yà
pera viure ancha Castilla,

Dotor. Estan molt equivocats,

entonces no se diria
que este Código era sant,
si donaba als llibertins
pera pecar llibertat,
pero ya sa acosta el temps
que asó tot saclarirà.

Saro. Pero vosté no repara::::
Dotor. Hui vens, Saro, molt pesat:

yo tinc asuntes y causes
que me es presis despachar.

Saro. Perque no ho dia vosté,

que yo menaguera anat.
Yo per parlar de la anguila
tot mo deyxe abandonat,
sense dormir estaria
parlant de asó tot un any,
mes si vosté té que fer
no vull serli de embarás.
¿Quant tornaré per así?

Dotor. No mo tens que preguntar,

com á amo vin cuant vullgues.

Saro. Hasta la vista, mandar.

QUARTA CONVERSASIÓ ENTRE SARO PERRENGUE

ET DOTOR CUDOL.


Saro. Otra vez como está usté?

á la cuarta da ó no da.

Dotor. ¿Ya tornes á vindre, Saro?
Saro. ¡Cóm que si vinc! y con sal;

pero sepia usted que vengo
con mucha formalidad.
¿Usted sabe con quién parla?

Dot. ¿Y esta pregunteta ahon va?

pareix que ho digues de chausa.

Saro. No pregunte fora trast,

ni tompoc gaste ya chanses.

Dotor. ¿Que ya de cheni has mudat?
Saro. ¿Quí es el home que no muda

en veures en puestos alts?

Dotor. Em fás estar como un tonto;

¿qué quin empleo tan dat?
¿eres llautinent , alcalde,
rechidor ?:::

Saro. No es calfe el cap;

¿ignora usted que mon pueblo
em va nomenar brocál
elector, y que estiguí
en casa de la Siutat
mesclado en los hombres grandes?

Dotor. No ha sabut res.
Saro. Pues ya ho sap:

y sepia que desde entonces
todo hu parlo en castellán;
pues tot sapega en lo mon,
manco la salut; es tant
lo que ma fet á esta llengua,
que la mehua dòna está
contra mí feta un dimoni,
y está sempre predicant
que parle com ella parla:
diu que estic esperitat:
y té la tonta resèl
que en la chunta em feren mal.

Dotor. ¿Pues la tal chunta no era

composta de Valencians?

Saro. Si Señor, mes molts parlaben

un castellá molt serrát.
Tot un dia y una nit
vach tindre yo al meu costat
dos Retors com dos castells,
homens de formalitat,
y ningú dels dos parlaba
ni sabia el valenciá.

Dotor. ¡Cuant suat degueres veuret

pera haber de contestar
cuant algo te preguntaben!

Saro. ¿Qué es lo que ha dicho, suat?

mes fresc que una camarrocha,
ben contents varen quedar,
y moferiren ses cases
pera cuant volguera anar
á comer cuatro perdises.

Dotor. Cóm se degueren burlar

de oubir tes castellanades!

Saro. ¡Si tal haguera pensat!:::
Dotor. ¿Qué hagueres fet?
Saro. Asentarlos

cuatre ó sis tantarantáns.

Dotor. Estás borracho! estás loco!

als ministres del Altar!
als Sacerdots del Señor!::

Saro. ¡Bo, bo, bo, qué arrere está!

¡que poc sap vosté de coses!
En lo dia els miren ya
con el desprecio mayor,
como cosas por demas,

Dotor. Tots no pensarán ayxí.
Saro. Si no tots, una gran part:

yo sé lo que ha vist y ohuit.

Dotor. Esta es la pena, este el mal,

que parlen dabant de uns homens
que no els saben retrucar,
y els plantifiquen idees
les mes negres é infernals.

Saro. Pues vacha vosté y retruquels

y vorá com li dirán:::

Dotor. ¿Qué em tenen de dir á mi?
Saro. A vosté y al mes pintat:

¿qué ells saforren en ningu?

¡No están ells poquet amarcs

al veure que mes de cuatre
se están encara alegrant,
y fentnos á tots la pruna!
¿Li pareix que es regular?
¿Vosté creu que asó es rahó?

Dotor. No es rahó , mes no la hiá

pera que parlen arreu,
y que ho fasen tot igual.

Saro. ¡Yo no entenc en qué se funden

estos pobres cascabancs!
Crehuen que la Relichó
per asó sacabará.
Ara tres sigles arrere
segon conten els lletrats,
tenien Constitusió.
en España, y molts grans sants.
floríen en aquells temps.
¿Que em diguen quin embarás,
quin estorp, quina barrera
la Coustitusió será
pera que vixquen cual dehuen?

Dotor. En les lleis cregues no hia

ninguna cosa contraria
á bona y sana moral;
pero:::Saro. Dale con el pero
que may es pot madurar.

Dotor. Ou, pues, el motiu del pero.

Yo vech tota la Siutat
abismada en insolensies
y descaros criminals.
Yo vech á la chuventut
mes perduda que ha estat may.
Yo vech en dolor á chiques
de huit, deu y dotse añs
perdense y prostituinse,
si prostitutes no están;
per lo mateix morrorise
de pasar per lo Mercat.
Yo vech convertits en tendes
tots los nostres arrabals,
y per ahon vullga que vaches
veus borrachos á millars.
La soltura de les dones
ha arribat al ultim grau,
y per elles y el mamelo
¡cuántes morts no san vist ya!
¿Y á quí es castiga, Perrengue!
Pues de asi dimana el mal.
Ahon no ya fré, no ya pòr,
diu ladachi valenciá:
que la pòr guarda la viña,
com no sapreten uns cuants
de colls allá en lo formache,
per lo del sombrero blanc,
fentlos fer bones carases
de la font al Rat penat,
llenguades als llanterners,
y pòr á aquelles dels alls,
no podrém eyxir de casa
ayxi que el sol es pondrá.
Tan presisa es una leva,
com pera viure menchar.
Que dorguen els que nos manen;
que cuant voldrén no podrán,
y aurá males consecuensies,
pues els prinsipis son mals:
per ayxó ya mes de cuatre
que profetisen amarcs.

Saro. Tots los principis son forts,

vorá quia simil li fas.
Si vosté es muda de casa,
á la nova va portant
escurada, papeleres,
cahires y matalaps,
taules, cuadros y paelles,
graelles, setrills, puals,
y exétera lo demés,
y arreu tot ho va deyxant,
sinse orde en un muntó,
pero cuant vosté ya está
ocupant aquella casa,
procura be colocar
cada cosa en lo seu puesto.
Asi té pintiparat
lo que pasa huí en España.
Ara de casa ham mudat,
¿mes quina mudada es esta?
la mes heroica y mes gran
que conocieron los siglos,
ni se conta en los anals;
moltes coses ya á muntó,
mes el orde ya vindrá
á posarles en son puesto,

ara es presis tolerar,

y hacer vista gorda.

Dotor. Saro,

el tolerantisme es mal.

Saro. De asi á poc ya no hia molt,

pronte, pronte es podará
este gran abre de España,
que sa omplit per no podar
de ramaches molt inutils.

Dotor. Arreu no sha de tallar,

que agarre la podadora
qui la sapia manejar,
y siga aquell que li toque,
talles el ramache mal,
mes el tronc y rames bones
que es procuren respetar.

Saro. Vosté perda tot cuidado,

"que en buenas manos está
el pandero"; yo confie
que asó se té de arreglar
millor de lo que pensém.
Alguns descontents aurá,
pero el tot es lo que importa,
el be ha de ser cheneral:
cluixca el canem, y arda Troya,
y unfle aquell que cayga baix.

Dotor. Com quede la Relichó

en son puesto.

Saro. O en mes alt;

ya veu en les elecsions
homens de bé, y bons cristians;
pera asó se desvelarem
tots los que forem vocals.

Dotor. Ayxó es lo que vull saber:

digues, Saro, ¿en qué va estar
que elector te nomenaren ?
diguesme la veritat.
¿no ho buscares ?

Saro. No, Señor.
Dotor. ¿Cóm es que varen pensar

en tú , habent en lo poble
(Saro, be pots perdonar)
homens de mes nombradía,
visibles y acaudalats?

Saro. Yo no ho sé, Señor Dotor:

lo que es sert y veritat
que yo no ho busquí com atres,
pues soc un home ficat
en mons fills y mes faenes;
ni se papelonear
ni se traure el cos al ayre:
per lo mateix no vax may
á les chuntes de parroquia,
de alcaldes ni diputats;
pero á estes que es fan ara,
daon estriva el bé ó el mal
de la nasió, me figure
que faré un pecat molt gran
com á totes no acudixca:
Yo vach vindre de les Valls
en un carro de garrofes,
y apenes que vach entrar
en casa, em digué la dona:
tan vengut á convocar
para mañana á las ocho
á la Iglesia, ahou se dirá
un misa, en intensió
que envíe el Espirit Sant
llum y foc de bon asert
á la chunta parroquial
para elegir los vocales.
Yo me electrisí al instant,
arreglí mules y carro,
y en lestudi em vach ficar,
á meditar sobre alló
que faria alsendemá.
Reflecsioní en lo meu cor
que la empresa era molt gran,
y que en Deu encontraria
lo que debia buscar.
Malsí molt dematinet,
á la iglesia vach anar,
em confesí y combreguí,
y á aquell Señor que es digná
entrar dins de mí, preguí
em dara asert pera obrar.

Dotor. No estrañe, Saro Perrengue,

que haches segut nomenat
elector; si tots ayxí
huagueren fet, resultats
felisos se prometriem,

Saro. Pues confie quels vorá.
Dot. ¡Ay Perrengue! hia molt pocs

que hachen pegat eyxe pas

de demanarli al Señor

el bon asert pera el cas.

Saro. Ya encara, señor Dotor,

homens moltísim cristians,
y estos obrarán com dehuen,
y els mals no alsarán el cap.

Dot. Deu que ho fasa, me consoles:

contam, contam, pasa abant,

Saro. Despues de fer lo que ha dit,

á casa men vach tornar,
almorsí con gran sosiego,
la dona em va pentinar,
y despues el coll y cara
em fregá en un drap bañat;
y em va dir: de cada dia
me sentoyxes mes galan.
Yo li vax dir, calla Senta,
hui es dia de serietat,
no estic pera chansonetes;
á Dios, á la chunta vach,
prega á Deu que em done asert.
Yo puesto de punta en blanc
li asegure que em posí,
perque desde els peus al cap
iba hecho un ramillete:
sabates de cordobá
ab ses hebilles de plata,
calses de fil blanquechat
de peu sanser, lligacames
morades , y en los dos caps
borles de or, sarahuells
y chupa de cuadrillat
ab sons grans botons de plata,
el chupetinet brodat
que pera casarme en feren,
y com anaba afaytat,
y la cara ben llabada,
pera ahon anaba pasant
tots me miraben, y em dien,
¡mira. Saro, qué galan!

Dotor. ¿Y no et picá el amor propi?
Saro. Si Señor, que em va picar,

perque asó de ser de terra,
sempre nos fa terrechar.
En la Iglesia me sentí
molt reverendo en un banc:
ohui la misa y sermó
que el Retor va predicar,
y desde entonces que estic
del Retor enamorat.
Alli haguera volgut veure
als fanatics ignorants,
pera que veren lo que era
la Constitusió ben clar.
Dotor Cudol, li asegure
que al Retor cuant predicá
li parlaba cor y tot;
¡cuant á mi me feu plorar
que tinc un cor com un bronce!
Ayxí que el sermó acabá,
ocupá la presidensia,
y lligqué en lo llibre sant
el tratado de las Juntas
ahon dia: Se ha de nombrar
un Secretario ante todo,
en efecte es va triar
el chove millor del poble,
destre y habil pera el cas.
Nómbrense escudriñadores,
va dir el Retor cridant,
y comensá un alarit
á veu alta nomenat
Saro Perrengue. Bò, bò,
dien atres per allá.
Cuant sacabá aquella bulla,
yo mol serio em vach alsar,
y els diguí: yo no soy bueno,
que estic de la vista escás,
y em tremuela mucho el pulso:
ustedes pueden buscar
otro suqueto mecor.
Pero res de asó bastá,
insistiren en que yo;
en electe vax anar
y masentí en ma cahira
fet un grandisim papás.
No minutaré la chunta
perque es asunte molt llarc,
vax eyxir compromisari,
y entre estos primer brocal.
Asi sí que mafrontí,
perque habia un capellá
de molt merit y saber,
el Retor per atra part,

y atres homens que debien

haber segut nomenats,
que mes que yo ho mereixen;
confese la veritat.
Els atres dos compañeros
que em posaren al costat
valien, Señor Doctor,
tota una armada real.
¡Qué units anarem en tot!
mes que si forem chermans.
Elegidos ya los tres
el Tadeu es va cantar;
yo plorí á moco tendido,
si tenia que plorar.
A ma casa men torní
enternit y atarantat.
La mehua Senta ya estaba
en los chiquets esperant,
y tota la parentela;
els amics y el vehinat
mompliren de enhorabuenas
hasta allá puede llegar
La chermana de mon pare,
que es tia mehua carnal,
dòna de chuí y asiento,
pues pasa ya sent añs,
me se va aferrar del coll
y mil besos me va dar,
com que el front, morros y galtes
totes me les va empastrar
de mocs, babes y polvillo,
y plorant es va pixar;
y ayxí com un cascabell
de alegria tremolant
em digué: Deu fasa, Saro,
que yo et vecha Pare Sant.
Latra parenta me dia:
¿y tú á Madrit anirás?
Latra: ¿Saro, y ara tú
manarás en lo mercat?
pues búscanos un bon puesto
pera vendre, que asó está
lo mes perdut de la vida,
á la que obrin els portals
ya están les revenedores
tot lo millor ocupant.
Cada hu sa cosa em dia:
yo en un cap com un tabal.
Així que tots sen anaren
y la casa se aquietá,
em despullí y em chití,
pero estiguí ensomiant
tota la nit, figurantme
que era en les Corts home gran,
y que em dien sa excelensia
y que estaben tots pasmats
al oir com mesplicaba;
que el Rey em doná un abrás,
y ensomiant estes glories
em ria com un orát.
La mehua Senta asustada
pensant que perdia el cap,
em digué: ¿Saro, qué tens?
Yo li diguí endormiscat:
hable usted con mas decoro
mire usted que soy brocal
de la junta de partido;
y ella se posá á plorar
pensant que em tornaba loco.
Y cuant em vach despertar
mirí el Chesús y María
que tinc alli en lo capsál,
y en un rincó les garrofes,
la herba seca mes enllá,
sanserros y campanilles
vach oir dels animals,
y coneguí estaba en casa.
¡O ambision! vach exclamar,
y em diguí entre mí mateix:
¡Si eres, Saro, un ignorant,
sin estudio, sin prinsipios,
adonde quieres puchar
para dar una caida
que no et pugues alsar may!

Dotor. No ayxí rasiosinen tots;

els més, apenes están
en lo primer escaló;
crehuen que poden puchar
hasta lultim de la escala;
y asentarse en lo terrat.
Pera estar en tal altura,
es dir, pera á Corts anar,
y desempeñar son puesto
como deben, pocos hay;

sols que asó del amor propi

á tots nos porta engañats:
la hú perque sap llechir,
latre perque sap contar,
latre perque parla bé
á modo de papagall
sense fondo ni sustansia.
latre perque es militar,
y fon valent en la guerra,
y es pensa san de arreglar
á puñalades les Corts,
latre que estigué tancát
y fuchit y persiguit
per desidit lliberal;
y atres molts per este estil
en dret se figuren ya,
y que habils y aptes son
pera poder ocupar
sa cahira en lo Congrés,
y desde ella dictar
como Solon y Licurgo
leyes á España. ¡Es vorá
un engañ mes manifest!
¡Si aquells homens que han anat
sen han vengut corromputs
y els tremolaben les carns
de parlar una paraula!
els pobres pelafustrans,
apartacorfes, barrugos,
miserables cascabancs
¿qué habien de fer alli?
¿qué se pensen ques parlar
dins les cuines en les dones?
Yo me recreme la sanc
cuant vech:::

Saro. Pues yo no huestrañe;

perque per mí ya ha pasat.
Señor Dotor, desengañes,
y crega esta veritat :
amor propi é interés
son els dos peus mes fatals
pera perturbar al home.
Yo al veurem condecorat
en la plasa de elector,
hábil em creia ya
pera pachar á les Corts.
¿Vecha vosté si es pot dar
pensamiento mas desforme
ni idea mas criminal?
Yo soc un tros de tarugo,
pero ya alli dins ficat,
munflí de pits, y em crehia
igual en los mes pintats.

Dotor. ¿Tú, Saro, per quí votares?
Saro. Yo no ho sé, me varen dar

una llista.

Dotor. ¿Una no mes?
Saro. De segur vosté voldrà

que yo liu confese tot,
no tinc ningun embarás.

Dotor. Si que desiche, Perrengue,

saber lo que ta pasat.

Saro. Pues sapia , Señor Dotor,

que moltisims dies ans
de haber de vindre á Valensia,
ya me habien dut allá
moltes llistes, y una de elles
un Señorón á caball
vingué buscant á D. Saro;
en ma casa es va ficar,
preguntantme si yo era
el elegido vocal.
Yo li responguí que sí,
y correns em da la má,
fentme sent mil cortesíes.
¡Qui no es tenia de unflar
al mirar tantos obsequios!
Es varen arrematar
todos aquellos cumplidos
en que habia de votar
als que em donaba en la llista,
y de camí em preguntá:
¿ pero usted ya tendrá otras?
Yo li vach dir , un millar.
¿Me permite usted las lea?
em va dir en humildad.
Mes yo com no tinc segona,
y duc el cor en les mans,
li doní totes les llistes.
Santísima Trinitat
y quin estropisi feu
aquella boca infernal!
Al pas que anaba llechint
sensenia com un llamp.

Lahú dia que era hereche,

latre que era afrancesát,
este que era un fracmasó,
aquell als frares parcial,
este que era un egoiste
y que se habia chirat
la casaca en estos dies.
¿A qué santo capellan?
tirant un gran all digué.
A mi em deixá atarantát,
y li diguí: Señor meu,
¿ahon está la caritat?
Vosté parla mal de tots
cosa impropia en un cristiá.
Esto nos pierde en España,
em va respondre enfadat.
¿La caritat pert á España?
li responguí, parle á espay,
mire que yo soc catolic,
y també soc lliberal,
tant com vosté y algo mes,
y sapia, que el que no va
per la senda de la lley
de Chesucrist, está errát.
Yo de lliberal em presie,
no lliberal exaltat.
El orde y moderasió
es la basa de este plá,
la prudensia y la chustisia
son els dos peus prinsipals
dahon estriva esta gran obra,
no la imprudensia y puñals.
Y para que sepia usted
el caso que de usted fás
ni dels que porta en la llista,
la partiré en sent mil parts.
En efecte la esgarrí;
y si ma aserta á chistar
li aguera asentat un lapo;
yo me habia ya enfadat;
y com el pel de la pasta
prenguñe ben pronte el montant.
Em deixá en un laberinto,
perque ell no habia encontrat
un home de bé en les llistes;
yo tot aconfusionat
un dia vinguí á Valensia
á traure el fil el cap;
parlí en un home de bé,
y en va dir; si vols sanar
la tehua consiensia, Saro,
vine en mi ; y em va portar
á una chunta, ahon advertí
que eren tots homens honrats
y que ningú pera sí
volia res.

Dotor. Proba gran,

pues la maldita ambisió
es la premisa de errar,
y ahon está el desinteres
es consecuent asertar.

Saro. ¿Desinterés en les chuntes

busca vosté?¡Bueno va!
Yo soy testigo de vista;
interés particular,
mala fe, negres intrigues,
y calumnies á grapats
foren lo que viu allí.
¡Qué modo de denigrar
el honor dels mes amics.
condiscipuls y paisans!
¡Qué vilees, qué bayxees!
Una vez, pero no mas,
ficarme en tals laberintos

Dotor. Anem que be tagradá

que et feren la rendibú
y tanaren á buscar
los sugetos de alto rango;
y que fente la salá
te dijeran D. Perrengue.

Saro. Sí Señor, en veritat

eyxes coses el cor omplia
de soberbia y vanitat
dels tontos y necios que
volen papelonear.
Yo carreter moriré
y no deseo ser mas.
Busquen eyxos atropolls
tots eyxos primers galans,
que baix capa de la patria
anhelen empleos alts,
per manejar els conquibus.
A mi no em combregarán
en lo robellet de oros.

Viva la Patria. ¡Caram!

¡y quina capa torera
es la que es volen posar!
Es bo viure, pera veure;
yo he aprendido mucho mas
en los dias de la Junta,
en casa de la Ciudad,
que sent añs cursant escoles,
aules y universitats.
Vixquen els carros y els machos,
vixca la quietut y pau,
ya no vullc estes cantades,
que no son del meu chenial.

Dotor. Pues tu deus contribuir,

en cuant pugues per ta part,
á procurar per la Patria.

Saro. Y derramaré la sanc

per ma mare , si señor,
com probes moltes ha dat;
pero acabant á ma casa,
som de coba, y no chistar,
ni tirar baladronades;
yo no trate de cobrar
lo que per ella ha patit,
y asó es ser bon llibera!,
pero el que cobrar desicha
no dona probes de tal.

Dotor. Ya no ya abogats que tentren
Saro. La experiensia es mestre gran,

molt ma fet obrir els ulls.

Doctor. Si, Perrengue, veich que saps;

y vullc que tornes un rato,
y parlarem mes despay.

Saro. Ara mentra la faena;

sam de posar á filar,
despues el forment.

Dotor. ¿Y qué?

¿es dir que no tornarás?

Saro. Si señor, mes tardaré.
Dotor. Lo que importa es treballar,

y vine cuant te parega.

Sara. Hasta la vista , mandar.

















Valensia. : Imprenta de Chusep Ferrer de Orga.

  Añ 1820.


QUINTA CONVERSASIÓ ENTRE SARO PERRENGUE,
carreter de Godella, y el Dotor Cudòl, abogat de Valencia.

Sar. Aquí estoy porque he venido.
Dot. Ya lo veo. Pués, cóm va?
Saro. Señor Dotor un mich mich,

ques lo mateix que tal cual.

Dot. Això es parent de ruins.
Saro. ¿Qué así cóm ham de pasar

en este triste destierro
sino sempre entre bò y mal?
Nosatros tan sòls volgerem
Carnistòltes y Nadals,
Pascues, estrenes y mones,
y Advents y Quaresmes may;
Esta es humana pension,
perque som de carn y sanc.

Dot. Magrada molt com hui vens;

Saro, molt místic estás.

Saro. Señor Dotor, no huestrañe,

perque estic del tot mudat.

Dotor. Sempre per hòme de be

ta tengut, y ara ho serás;
¿esta mudansa en qué estriva?

Saro. Quant entra el hòme en edat,

ó el honren y el condecoren
en empleo ó dignitats,
per experiènsia vehém,
que muda molt de pensar.

Dotor. No hay regla sin excepcion:

diu el adache vulgar
cuat mes vell mes cascabell.

Saro. No hia ducte, aquell ques fa

vell en les males costums,
á tart se les sòl deixar;
mes pronte es veu reconeixer
un chove que no un ansiá;
en efecte, la experiènsia
nos ho demòstra ben clar:
un abre quant mes vell es,
y rails mes fondos fa,
còsta darrancar molt mes.

Dot. Pero no et penses que están

els vells y els de alts empleos
lliures y exemps de pecats;
als vells la codicia ataca,
y als de altes dignitats
la sobèrbia y amor pròpi;
de así naix el despreciar
en orgull y altanería
als seus próchims y chermans.
¡Cuidado, Saro, cuidado!
ves en tiento, ves aspay,
que esta mala sabandija
ya em recèle tha picat.
Yo et mire, y ya no es conec;
vech que parles molt unflat,
y sempre tirant sentències
con un tono magistral,
pareix que sigues un atre
despues quet feren vocal.

Saro. Desde quem feren això,

que estic ple de mals de cap;
yo sempre he segut amic
de la quietut y la pau,
y el rinconet de ma casa
es sòls lo quem ha agradat;
yo mis gustos y delicias
les funde en tindre al costat
á la mehua llocadeta;
sempre, sempre he desichat
que ningú me coneguera,
ni que feren de mí cas;

yo tinc per un gran goleta,

bestia, tonto é incapás,
al que trau el còs al ayre
per voler papelonear.
¡Ah, cuàntes y cuán amargues
se les tenen de tragar
els que volen fer figura
y pasar per homens grans!
¡Com pagarán la soberbia
y el deseo de brillar!
¡Com dirán pronte, y ben pronte
me valiera mucho mas
pan y sopas en mi casa
que estar !...

Dot. No pases abant.

Dirán que eres egoiste;
la Nasió està edificant
una obra, y nesesita
de obrers,¿y qui ha de achudar
á la mare mes que els fills?

Saro. Sí señor, es veritat;

pero els fills bons pera la obra
quins son? ¿y qui ha de chusgar
de la bondat dels obrers?
Respongam, ya que tant sap.

Dot. La experiensia.
Saro. Esta engaña;

hiá qui te un còr molt dañat,
y la llengua com un Anchel;
sa de menchar molta sal
en compañía de un hòme,
pera poder fondechar
y coneixer el seu còr.

Dot. En les obres es vorá

qui es el hòme clarament.

Saro. Nego, nego, també hia

hipócrites en lo mon
que vestits de obella van,
y son lobos carniceros
peores que satanás.

Dot. En los escrits y paraules

als hòmens coneixerás.

Saro. Algun pòc, mes no del tot:

molts homens saben parlar
y escriure contra el seu còr.

Dot. Pues entonces em dirás

que obrem á tientas y á ciegas,
perque ¿còm distinguirás
segons la tehua opinió
el hòme bò, y hòme mal?
¿No veus que per lexterior
sòls pòt el hòme chusgar
Coneixer el interior
á Deu está reservat:
nosatros per lo de fora
algo podem calcular,
encara que en estos cálculs
solem eixir engañats;
per lo tant en mans de Deu
(si pensem com á cristians)
debem entregarse sempre
que estigam comisionats
pera elecsions, de contrari
es molt factible el errar.

Saro. Ma llechit el còr del tot.

Vullc tornarli à preguntar:
¿aquell que busca el empleo?...

Dot. Te entenc: pera mon pensar

sòls per lo fet de buscarlo
no se li debia dar;
al hòme de be y de merit
el empleo el deu buscar.

Saro. Pues no es eixa la ques chua.
Dot. Yo ya ho sé, per ayxò va

todo dado á la diabla.

Saro. Per lo mateix diha abans

que estém en temps de rincó,
sens traure à la pòrta el nas.

¡Si sabera la inquietut,

trastorns, é incomoditats
que de la tal brocalía
à ma casa han resultat!

Dot. Pues ¿y tú qué tens que veure?

¿lo pasat no es ya pasat?

Sar. Señor Dotor, de aquells polvos

han nacido fangos grans.

Dot. ¿Que tens riñes en la dòna?
Saro. Yo en la dòna no riñc may

perque la vullc, y ella em vòl,
y sé que vivint en pau
es gran glòria el matrimòni,
é infern si discòrdies hia.

Dot. ¿Qué te sa atrasat la casa

perque et vares ocupar
aquells dies en les chuntes?

Saro. ¿Y que saguera atrasat

qué teniem en això?

Dot. Sempre sòl desconsolar

à un bòn pare veure atrasos.

Saro. No pense de mí tan baix;

tinc vergoña que mo diga,
y si maguera quedat
en lo carrer per ma mare
estaba ben empleat.
Qui no despresia cuan te
y pèrt ses comoditats
en sacrifisi y honor
de la Patria, es mal vasall.
Deu señalarse en lo dit,
y deu ser per tots notat,
separantlo de nosatros,
son indigne nòm borrant
de Españòl, aquell que es negue
contribuir per sa part
al aument de esta gran òbra,
que ara tenim entre mans.
Pagos de contribusions
de presis ara en vindrán,
pues al indigne que es negue
inchustament (parlem clars)
loy embargaría tot
sinse tíndreli pietat;
y en camisa y sarahuells
descals, sinse res al cap,
de España el despacharía.

Dot. Be estabem ben apañats

si de Deu la providènsia
no tinguerem de la part;
ésta vela sobre España,
ho conec y ho veix molt clar;
sí així no fora, qué pronte
correrien rius de sanc;
entre exaltats y servils
nos habien àrreglat.
Per aquells no quedarien
ni frares, ni capellans,
retors, canònches ni bisbes,
reliquies, ni sants, ni altars,
ni còsa que olguera á Iglesia
y Relichó de cristians;
ya seriem majamets,
marroquins ó musulmans,
ó sectaris, ó dimònis,
que es lo que estan desichant,
mes de Deu la providènsia,
y el gran fondo de pietat,
y cristiana Relichó
que en los bòns españòls hia,
els disipa estes idees
tan negres y criminals.
Els servils per atre puesto
nos volgueren fer estar
sempre amarrats á cadenes
en la opresió y els treballs,
en la ignominia y desprèsi,
y abatiment, y ells gosar

de plaer, descans y glòries

à còsta de nòstra sanc.
Pero no, no será així.
la tortilla sa chirat,
y la Nasió ha ubèrt els ulls.
En un mich la dicha está;
esta es la opinió dels bòns,
y esta la que ha de triunfar.
La cristiana Relichó
España te de guardar
mentres el mon siga mon:
mes també san de llevar
sèrtes còses que estorbaben
la nòstra felisitat.

Saro. Señor Dotor, molt malegre

del modo que sa explicat.
Anem à un atre puntet:
¿qué hia sobre els Milisians?

Dot. ¡Qué buena tecla has tocado!
Saro. Pareix que va molt aspay.
Dotor. Todos tienen accidentes.

Lahú es sort, latre trencat,
latre se pixa damunt,
y el atre es de vista escás.

Saro. Tot això son ramallòles

que no es dehuen nomenar.
Tots cuants puguen que se visten
pera mes formalitat,
pera honor de la provincia,
lluiment de la Siutat;
y els que no puguen vestirse
sinse borles ni turbants,
una pequeña divísa,
canana y fusil, y abant,
y tot lo mon á la una,
units y rechimentats,
y al que es negue, per servil
donarli huit añs el pá
en Sèuta ó en Alusemes.
No señalaría añs,
pòts tindret dret, pues fusil
y unit als bòns à rondar
per son pòble, per son terme,
per son barrio cada cual,
á que els malechors y els lladres
no nos incomòden tant;
de estar pierna sobre pierna
no es temps ara, à treballar,
que lòbra que sa mamprés
necesita fòrses grans;
yo escuses no admitiria
y al que saguera escusat
con fingidos accidentes
y falses enfermetats,
per bort é indigne españòl
li asentaria la má.
Com no coneguen rigor,
desengañemse, estém mal.
Yo en conec y no poquets
que sempre san retractat
de fer be per la Nasió,
y encara sens han burlat
als que fins y voluntaris
per la patria ham treballat.
Molts de estos no han concurrit
à les chuntes parroquials,
perque so tenen à meñs,
y es pensen que els lliberals
tots son fracmasos y hereches;
y unirse à ells es pecat.
Boto ha!.. Detente lengua,
que si te arribe à amollar
cortarás mas que una espada
de dos filos.

Dot. Saro, estás

tan ensés com un lluquet.

Saro. ¿Y vosté no sensendrá

al veure estes picardíes?

Saro. Pasa de un mes que no ha anat

à ningun viache yo,
ni aniré tampòc à cap
hasta que les Corts se instalen.

Dot. Pues que ara tú qué fas?
Saro. ¡Qué arrere que está vosté!

estic sempre treballant,
simentant en lo meu pòble
la lley constitucional.
Soy Consultor pangerista...

Dot. Panegirista dirás
Saro. Sí, señor, això bullc dir.
Dot. ¿Y quins panechirics fas?
Saro. Pans cheperuts no en se fer,

Señor Dotor, parle aspay,
y medixca les paraules.

Dot. ¿Veus lo que dic? Molt será

que el cuquet del amor pròpi
no el tingues ben agarrat.
Abans nunca te enfadabes,
y ara tot te enfada ya:
una paraula ben dita
y compresa per tú mal
la prens à la valentona,
asò es un patent señal
que la sobèrbia et domina.

Saro. Pues si me engañat, abant,

y malegre quem corrixca.
{TD5

Saro. Pues yo ara necesite

parlarli en molta humildat,
perque lha de menester.

Dot. Lindo modo de pensar!

¿Y aquell que à tú et necesite
de quin mòdo el tratarás?
Segons se veu, à baquera.

Saro. Vosté está molt criminal.
Dot. Yo sòls trate correchir

lo que conega en tú mal.
¿Qué es això de Consultor
que mavies dit abans?

Saro. Pues pera això el necesite.

Em venen à consultar
del pòbles sircumvehins
totes les dificultats.
Em tienen en gran concepto:
de modo que yo ha format
en ma casa gran escòla,
y una cátedra formal,
y ma fet predicador,
pues ara es pòt predicar
sinse llisensia del Bisbe.

Dot. No sigues tan animal.

¿Quí ta dit tal barbarisme?
Pera mí has perdut el cap.

Saro. Yo hua vist, no meu huan dit,

yo ha vist à un pulpit puchar
á quien quiere y como quiere.

Dot. ¿En iglesia no será?
Saro. En iglesia, ó en Ermita,

que es lo mateix pera el cas.
Y yo en ma casa fas ara
una còsa semechant.
Pues debém el bòn exemple
sempre y per tot imitar.
El sèl dels que allí prediquen
es (segons dihuen) salvar
á la patria de peligros,
y al gobierno desmontar
en cuanto puedan y sepian
los fraudes y les maldats.
El dia que yo estiguí
ne estaba hu predicant
en una veu com un trò,
y en un tonet semechant
al que usen en los reos

cuant els pòrten à penchar.

A mí me agradá moltisim
al ohuir cuant net y clar
encaixaba allí los tiestos
de la Escritura à grapats.
Y tambien ne puchan otros
que saben bien perolar,
y els mes per Constitusió
no tenen pisca de cap,
y per esta causa santa
todo perderlo sabrán,
(si es que alguna còsa tenen)
manco la vida, carám
que si esta es pèrt ya no torna;
y pòt ser que entusiasmats
bullguen pèdre hasta la vida
(de pico). Yo enamorat
de este gran patriotismo
quiero tambien predicar
y salga lo que salgare,
que mal no pòt resultar.
Damunt de la gran pastera
que tenim pera pastar
ha posat pera fer tròna
un gran còsi de colar,
y dins una albarda vella
pera poderme sentar,
y en los dos bancals del forn
tot lo còsi ben tapat,
per raere en una escala
men munte, y allí achocat
els enredre be els asuntes,
aclarant dificultats.

Dot. Con que enredres y aclarixes?

¡Bòn fruit dels sermons trauras!

Sa. ¿Quin fruit vòl vosté questraga?

en tindrels embabucats,
no cau el sermó en desèrt,
esto es regla general.

Dot. Gran desarreglo has de dir

pernisiós, perchudisial,
contrari al bòn orde en tot.

Saro. ¿Pues cóm es que tots ho fan?
Dot. El per qué deixos permisos

ben pronte te se dirá.
¡Oh cuánt desiche yo el dia
en que el Congrés instalat
puga llevar tals abusos,
picardíes y maldats,
y desórdens tan opòsts
à lleys constitusionals!
Yo confie en gran manera
que tot se remediará
pues els que van á les Corts
son pardals molt descuats,
y el florete de la España,
y els combé como al que mas
que esta llocada no sayhue,
que si no la pagarán
com dihuen per les setenes.

Dot. ¿Y à tú pera predicar

no et lleba la cara Sènta,
ni et pòses tan apañat
com cuant anares à chunta à la Iglesia parroquial?

Sar. ¿Vosté no ha vist entremesos?
Dot. Si que na vist, à millars.
Saro. Pues vé, ¿cada hu cóm vist?
Dot. Segons el paper que fa.
Saro. Fa as conte que allò es

entremes de predicar,
y pera puchar al pulpit
no ha de vestir de Sultan,
Majamét, ni de Indio bravo;
puche com vosté ohuirá:
De la dòna unes sinahues
me les fique per lo cap
y me les nugue en lo còll;

Saro. per les ubertures trac

els dos brasos, y així puc
en molt gran ayre accionar.

Dotor. Pareixerás Escolapio.
Saro. Atres dihuen que San Juan

pareixc de Pòrta la Tiña.

Dotor. Com estás allí achocat

y achupit sobre lalbarda,
estás com estaba el Sant
cuant li donaben martiri.
¿Y qué et pòses en lo cap?

Saro. No res, la melena sòlta.
Dotor. Pues thabies de posar

un bonet , y també cuello,
pera mes similisar
el vestit del entremés.

Saro. No vullc ridiculisar

els vestits del santuari.

Dotor. Y puchar á predicar

dins dun còsi , y per roquet
les sinahues , qué serà?

Saro. Em concluix y mataca;

no puc respòsta tornar.

Dotor. ¿Y para imponer silencio?
Saro. Tinc un sansèrro molt gran,

y cuant el tòque tots callen.

Dotor. Has guardat en tot compás;

albarda , sansèrro y còsi,
concordansia de animals.
¿Y prediques tots los dies?

Saro. No Señor, de cuant en cuant,

es dir , els dies de festa,
no vullc ques pèrden chornals.

Dotor. No magrada res de això,

com amic te parle clar.

Saro. ¿Conque vosté es de parer

que yo no dec predicar?

Dot. Que predique el que li tòque.

Así dins de la Siutat,
en alguns convents se explica
en molta formalitat
la Constitució , y allí,
qui vullga es pòt ilustrar,
y enterarse de lo que es.

Saro. ¿Y en los pòbles que no hia

ni convents ni qui la explique?

Dot. Els Retors son qui ho farán.
Saro. El de Godella nequaquam,

perque está molt costipat,
y no se li sent la veu.
Qué farem en este cas?
Yo estoy ardiendo en deseos
de que tots los meus chermans
sapien qué es Constitució,
coneguen lo que han churat.

Dotor. Pera això no es menester

fer un entremés tan gran;
aséntat en ta cadira,
y estate allí rahonant
com ara parlem els dos,
y puesto que Deu tha dat
alguna llum, difundixla
que en asò un gran bé farás;
comunícala als pobrets,
traulos de errors y de engañs,
sapien qué es Constitusió,
que alguns tan torpes están
que es figuren que asò es,
chirarse el mon de dalt baix.

Saro. Ho faré com vosté em diu,

pero crega que em sap mal
el no puchar à la tròna;
es parla desde allí dalt
en molt ayre y molt despejo,
y los oyentes están
con el respeto mayor;
la que mes ho sentirá
ha de ser la mehua Senta.

8
Yo volguera... Boto va...

Ella se omplia de glòria
cuant me ouia perolar:
cuant me posaba el roquet,
com la trincha era tan gran
em pegaba al còll dos punts,
y mel deixaba achustat;
sempre plorant fea asò.
Yo li dia, ¿qué et sap mal
que tu marido predique?
pues pera tú es honra gran;
y em responia fent botes:
crec que et pedré si així vas;
en alguna Retoría
el dia manco pensat,
Saro meu, van á encaixarte.
Yo li dia : per cuant val
el mundo no be de dejarte,
sempre al constat em tindrás.

Dot. Com has tret el còs al ayre

y tas fet tan singular,
no es de estrañar que la dòna
tinga un resèl tan fundat,
encara que Retor, no,
pues no pòts per ton estat,
puga ser que algun empleo
no et vinguera masa mal.

Saro. Vosté pensa que predique

per intensió semechant?

Dot. Es de reselar que sí.
Saro. Molt pòc favor vosté em fa,

em te conegut á fondo
y penetra el meu pensar.

Dot. Pero com els hòmens muden

com tú me dihes avans.

Saro. Yo en això no mudaré
Dot. Tú no saps lo que farás.

Els hòmens som molt mudables,
y este desich de puchar
y ser tenidos por algo
à tots nos pòrta enredrats.

Saro. No hay regla sin excepcion:

li puc à vosté churar
que sòls el bé de la Patria
em mòu à calfarme el cap.
En fi, ¿asò com sarregla?
¿Ya no tinc de predicar?

Dot. Eixe parer es el meu:

tú sòls els deus explicar
asentat en la cadira
lo que ya ta dit abans.

Saro. Pues pera això necesite

que vosté em done la ma;
contribuim entre els dos
à fer este be tan gran.
Vosté pòsem per escrit
lo que els hacha de explicar,
yo ho dependré de memòria,
y els ho diré rahonant.
¿Vòl vosté ferme el favor?

Dot. En molt gust, cuant tornarás

ya en tindré escrit ut trosér.

Saro. Ha de ser en valensiá.
Dot. Ya ho sé, si la idea es eixa
Saro. Així quedem.
Dot. Bien està.
Saro. Pues à Dios, Dotor Cudòl
Dot. Sato Perrengue, mandar.

VALENCIA:

EN LA IMPRENTA DE MARTÍ PERIS, 1820.