Elogi de la llengua catalana

Gaste qui de las flors de poesia
Toyas vol consagrar als ulls que adora,
Del rich aljofar que plora la Aurora,
Cuand li convinga dir, que s'fa de dia.

Si de abril parla, pinte la alegria
Ab que desplega sas catifas Flora,
O a Filomena, mentres cantan plora,
De ram en ram, la Llengua que tenia.

A qui s'diu Isabel, digali Isbella;
Sol y estelas als ulls; als llabis grana;
Llochs comuns de las musas de Castella;

Que jo, peraque sapia Tecla o Joana,
Que estich perdut, per tot cuant veig en ella,
Prou tinc de la llanesa Catalana.

A la espressiva senzillesa de la llengua catalana.

Gaste qui de las flors de poesía
Toyas vol consagrar als ulls que adora,
Del rich aljófar que plora la aurora,
Cuand li convinga dir, que s' fa de dia.
 Si de abril parla, pinte la alegría
Ab que desplega sas catifas Flora,
Ó á Filomena, mentres cantan plora,
De ram en ram, la llengua que tenia.
 A qui s' diu Isabel, digali Isbella;
Sol y estelas als ulls; als llabis grana;
Llochs comuns de las musas de Castella;
 Que jo, peraque sapia Tecla ó Joana,
Que estich perdut per tot cuant veig en ella,
Prou tinch de la llanesa catalana.