Jochs Florals de Barcelona en 1861/Lo cap d'en Armengol de Urgell
LO CAP D'EN ARMENGOL DE URGELL.
En los temps heróichs y primitius de la restauració catalana, era la casa dels comptes de Urgell una soca de héroes, que arrelada en lo cor del Pirineo, y criada al rigor de las tempestats y dels vents, habia donat y donaba sens interrupció fruits de gran preu en fortalesa y en constancia. Las virtuts veritablement heróicas de aquells temps remots, en los varons de Urgell més que en cap altra casa déuhen buscarse per lo que á estas parts de Espanya pertany: lo nom dels comptes de Urgell sona hont vulla que hi hagués infidels als qui acométrer y perills que arrostrar.
Aquestas paraulas del cronista P. Piferrer donáren al autor la idea de escríurer una llegenda sobre eixa casa de Urgell tan famosa en accions de guerra, com renomada en bomens d' armas. Las crónicas de la casa de Urgell ofereixen á cada pas meravellosas figuras, figuras gegantescas, pel drama, per la llegenda, per la balada. ¡Llàstima que no sian més coneguis los fets portats gloriosament á cap per eixa renglera d'héroes, comensada en lo Armengol de Moncada que desfeu ab sòn estol las naus sarrahinas , y finida en lo Jaume lo Desconortat que conclogué mestosament sa vida dessus las llosas de una presó de Xàtiva!
Lo autor de aquesta llegenda, volent trovar sobre un fet gloriós d'eixa rassa d'héroes, que pogués unir al interès dramátich la veritat històrica, conclogué per elegir un passatge, del que ne parla somerament Mr. Romey en sa Histoire d'Espagne (capítol 24 de la segona part), pero que enarra ab los més infims pormenors lo Chronicon Malleacens, una de las fonts de nostra historia (ad annum MLXV). Eix passatge es lo relatiu al Armengol VI compte de Urgell. Morí sota los murs de Barbastro (essent per assó anomenat lo de Barbastro), en los moments en que los cristians arboraban lo pendó de la creu dessus las torratjas de la ciutat vensuda; lo emir de Zaragoza, que habia acudit ab los seus en auxili dels moros assediats, tingué temps, ans de retirarse , de fer tallar lo cap al cadáver d'En Armengol, cual cap s'emportá fentlo embalsamar y posar en una capsa d'or, per ostentarlo, de llavors més, com un trofeu de guerra y un testimoni glorioaíssim de victoria. En venjansa de la mort de son pare, lo jove Armengol, VII compte de Urgell, jurá perseguir sens pau ni treva als sarrahíns , als qui prengué lo castell de Gerp, la ciutat de Balaguer, los pobles de Sanahuja, Linyola y Guisona y totas las fortalesas riberencas del Sió y del Segre. Fou aquest lo Armengol á qui la historia anomená lo de Gerp.
Manco lo trovador que figura en lo tercer romanso, son rigorosament histórichs los demés personatges de aquesta llegenda, á la cual lo autor ha donat las formas narratívas recomenadas per lo sabi consistori.
La descripció de la nit y del matí de San Joan está acomodada á las costums del sigle XI , segons se troban descritas en obras de reconegut mérit. Los detalls de localitat son exactes, perquè lo autor ha escrit la llegenda en los llochs mateixos ahont fa passar la escena.
Lo autor no ha reparat en usar las paraulas prole, siesta, disparar, acer, evocar, palpitar y algunas altres que semblan castellanas, perquè las ha trovat en los antichs diccionaris de Cavalleria, Belvitjes y Juglà.
Tampoch ha tingut reparo en usar las de arborar, bavolet, embrumir, bandejar, taquir, bucina y altres que semblan anticuadas, ó no apar que semblen catalanas, perquè son totas de us comú en las terras de Urgell y de Cerdanya.
_____
Ara ojats los accents del errant bardo...
Jo só lo trovador de las montanyas.
Armengols los de Urgell, prole guerrera ,
princeps batalladors, deixáu las tombas
hont del camp de batalla vos baixáren
ja amortallats en vostras armaduras.
¡Rassa de il·lustres morts, la pàtria 't crida
per escoltar al trovador que 't canta!
¿Qué t'has fet, rassa d'héroes montanyesos,
casa comptal de glòria niadora ?...
¿Hont són los capitans? ¿Hont tas unguelas,
las que en mitg de las lluytas sempre fóren
de victoria guions? ¿Hónt són tas armas,
las que de camp en camp, de realme en realme,
triunfadoras on jorn ne passejáres ?
¿Hont són, hont són almenys las sepulturas
dels qui llur terra ab llur renom umplíren?
¿Hont ne són eixos d' emmalladas colas
comptals senyors, que al véurer que sa patria
llorers sobrants per llurs anals tenia,
ne fóren á enriquirne generosos
de llur gloria la terra de Castella?...[1]
¡Héroes, salut! Hi ha regnes que no tenen
més que vosaltres resplendent historia.
Deixáume ab cants de patria, ab cants de guerra,
los ecos despertar que fa nou sigles
que adormits guarda la Pirénne serra.[2]
Deixáume á mí cantar vostras hassanyas.
Jo no só lo cantor de la hermouora:
jo só lo trovador de las montanyas!
Jo só lo bardo errant, que ab nua tésta,
per las selvas corrent y per los boscos,
mon front als vents de la montanya entrego,
perque gemechs n'arránquen de mon arpa
tot jugant ab ma negra cabellera.
Fets olvidats los meus cantars recordan,
glorias passadas ab mos lays jo evoco,
jo prop la fossa dels finats m'assento,
jo respiro la pols de las ruinas ,
jo visch entre'ls passats, als morts jo parlo!
Cuant més furiós per entre 'ls pins salvatjes
udola 'l vent com un ramat de feras
que per los boscos famolencas córren ,
cuant més brumosos báixan despenyantse
los rugidors torrents de la montanya
tot encrespant llurs borbollantas onas,
cuanl més lo llam tot fuetejant los núbols,
zígzagador per los espays ne cruza,
y més lo tro, tot estremint las serras,
de timba en timba palpitant rodola,
més al sò de llurs áspres armonias
canto mos himnes y mon arpa polso,
y més llavors als vents de la montanya
dono á besar mon front ab nua testa;
que cuant bull en lo cor lo foch del' ánima,
n'es dols al front l'alé de la tempesta.
Vagar deixáuime errant per entre selvas,
mentres las selvas de ma patria sian;
deixáune recolsar lo front baix l'árbre
que ubaga un jorn á mos pássals donaba;
deixáume visitar ab passos trémols
lo santuari perdut entre las brenyas,
y saludar la bizantina porta
que encara ombrejan seculars alsinas.
També un jorn mos passats la saludáren
cuant, plé lo cor de fe cristiana, anaban
àála Verge del herm á demanarli,
de genolls en las llosas de sòn temple,
la punta del acer clavada en terra,
las mans crusadas sobre 'l pom del ferro,
salut y deslliuransa per sa patria.
Jo l' am' la pàtria ab eixa fe que abrigan
los cors que esperan y los cors que créuhen...
¡Jo l'am', jo l'am' d' amor! Jo la venero!
Mon cor d'ella n'es plé, que jo visch d'ella
com de la terra quel' nudreix viu l'árbre,
com del amor ardent que en éll hi nia
ne viu un cor de verge enamorada.
¡Salut als qui eixa patria nos llegáren
regada ab la llur sanchl... Als qui, briosos,
de pich en pich sa gloria trametéren,
llurs crislianas senyeras arboradas!...
i Salut als primers homens de la terra!
¡Per mi deixáune votras tombas, béroes!
¡Passats, que vostras ombras vagarosas
devant mos ulls fantásticas ne cruzen!
Encobertats ab la sagnant mortalla
que tenyiren de sanch encara viva
cuanl del combat passáreu á la tomba,
¡alsáuvos devant men!... L'arpa gemega
baix la febrosa ma del errant bardo,
l'arpa que may en las dauradas salas
del richs palaus ha murmurat llisonjas.
¡Ombras, veniu á mi! ¡Héroes , alsáuvos!
Vostres fets cantaré, vostras hassanyas.
Jo no só lo cantor de la hermosura:
¡jo só lo trovador de las montanyas!
Ja la bucina del guayte
lo seny del alba n'ha dat,[3]
ja despunta del mati
la dolsa llum virginal,
y ja'l primer raig del sol
vesteix de púrpura'ls camps,
saludat per l'oreneta
que alegre cruza l'espay.
Sobre lo cim de una roca
com un áliga posat,
tenintne timbas per fossos,
s'alsa'l castell de Piltzan,[4]
que n'es dels comptes de Urgell
la posada senyorial.
Lo sol que naix resplendent ,
las serras al tramontar,
de un sòl bes l'abrassa tot,
sos murs y parets daurant,
y al penetrar joganers
dintre lo castell sos raigs,
ne troban en la sua cambra
á la comptesa plorant,
¿Perquè plora N'Adaleta?[5]
¿Perqué ne suspira y plany?
¿Perqué eixas llágrimas mudas
que de sos ulls al brotar
ne van com rengle de perlas
desllísantse cara avall ?
¿Què li passa à la comptesa?...
¿Perquè plora ?... ¿Perquè plany
en eix moment del matí
en que tol s'alsa cantant?
Cuant ne canta l'oreneta
corrent per sota'l cel blau,
Cuant ne canta'l bri de l'herba
que l'aire mou al passar,
cuant ne cantan tots los árbres
sas brancas balandrejant,
y los anucells en sos nius,
y las plantas en los prats,
y fins la santa campana
de dalt de sòn campanar,
tendre cor que bat d'amor,
de alegria palpitant,
ne canta al jorn que comensa,
ne saluda al sol que naix,
¿com pót ser que N'Adaleta,
l'àngel del castell comptal,
llágrimas tínga en sos ulls
y tinga en sòn cor pesars?
Es que la comptesa plora,
sens poderho remedíar,
perquè ja ne fa mòlts jorns
que sòn marit ha marxat,
y no tè novas del compte
que guerreja ab los alarbs:
es que la comptesa plora
perque sòn cor pensa mal ,
y diuhen que veu del cor
es veu que baixa de l'Alt.
De prompte seca sos ulls,,
sos ulls cansats de plorar,
que no vól que lo sèu fill,
que en la cambra ha penetrat,
ne trobe may en sòn front
amarch lo bes maternal.
Lo jóve Armengol de Urgell
devant de sa mare está.
-«Mare mia, mare mia,
avuy hi ha festa en la vall.»
-«Avuy l'óliva, fill meu,
tota la nit ha cantat »
-«Mare mia, mare mia,
n'es la festa de San Joan.
¿No n'habeu vist eixa nit
fochs en las serras brillar?
-«Los fochs que he vist, me semblaban
com antorxas funerals.»
-«Mare mia, mare mia,
avuy hi ha festa en la vall,
y jo me'n vaig tot joyós
en los jochs á péndrer part.»
«Ton pare n'es á la guerra,
à la guerra dels alarbs.»
«Ell ne tomarà, ma mare,
ell ne tornará triunfant.»
«Qué Déu ho volla, mon fill!»
-«May han vensut los alarbs,
en cuant dels comptes de Urgell
han vist lo pendó devant.
Jo també aniré á la guerra
cuant mon pare hi tornará.»
-«Tu encara ets un nin, fill men,
pus tan sols ne tens tretse anys.»
«Mare, los comptes de Urgell
no es per los anys que són grands.
Jo sé brandar una llansa,
sé manejar un caball,
ne sé empunyar una espasa
y li tinch odi al alarb.
Los que com jo un nom ne portan
que ne costa de portar,
tenen en sombra de cor
lo que no tenen en anys.»
—«No parlem cosas de guerra
que ne tinch lo cor nafrat.
Baixa , mon fill, á la festa,
baixa, mon fill, á la vall.»
Lo jove Armengol de Urgell
de sa mare s'ha apartat,
y un cop en lo pati d'armas
demana sòn caball blanch.
Li sosté un patje lo estrep,
un altre li té l' caball.
-«No me dirias, bon patje,
y Déu té guarde de mal,
qué vol dir eixa campana
que brandar sento allá baix;
qué vól dir eixa bucina
que sonar sento allá dalt?»
Aixis lo patje contesta:
ara l' senliréu parlar:
—«Es la campana de la parroquia
que crida á festa, que crida al ball;
es la bucina dels montanyesos
que de las serras crida als companys.
Hermosa nit de San Joan
¡que prompte que n'ets passada!
Tu n'ets la nit del amors
y la nit de las rondallas,
la nit de la peronella,
la nit dels fochs y las dansas.
En ta nit buscan las ninas
la ventura que ls' hi falta,
y de fullas se despullan
una viola boscana,
per saber si s'casaran
ab lo donzell que las ama,
y en l'aygua corrent del riu
sa cabellera ne banyan
a l'hora de mita nit,
que n'es l'hora dels fantasmes.
En tal nit totas las serras
s'il·luminan de fogassas,
y ne semblan per llurs pichs
estesas sas alimarias,
com estrelletas de foch
que tatxonan la montanya.
En ta nit ne van corrent
per entre boiras las fadas,
deixant sas cambras de perlas
dintre llurs palaus de plata,
y buscan per redimirlos
los cantius que l' moro guarda,
y per deslliurarlas buscan
las donzelles encantadas.
Hermosa nit de San Joan,
¡qué prompte que n'ets passada!
N'es lo matí de San Joan:
Tot es bulla y algatzara.
Són los jovencels del poble
que n'emburbullan la plassa,
per mirar á las ninetas,
sota 'l brancatge sentadas,
hermosas flors escullintne
pera teixirne garnaldas.
Errants ne cruzan per l'ayre
tendres suspírs que s'escapen
del cor, y ne són l'encens
d'ánimes enamorades:
amoroses ulladetas
nins y ninas se disparan,
que ¡jo t'am! ne van dient
ab lo llenguatge del ánima;
y mentres ninas y nins
ab los ulls y cors se parlan,
himnes d'amor ne murmuran
los árbres gronxant llurs brancas,
cantars d'amor ne pidolan
los aucells que alegres passan ,
y ab besos de foch d'amor
lo sol á la terra abrasa.
En lo matí de San Joan
tot es bulla y algatzara.
Donzelletas de Piltzan,
las de las tendres mirades,
las del bavolet de seda,
las del faldellí de grana,
ménos grana que las rosas
que ensizan en vostras galtas,
¿hont anabau tant matí
per los herbeys de la plana,
avans de sortir lo sol,
sense por á la rosada?
-Flors anábam á cullir
pera teixirne guirnaldas.
-¡Y per quí són eixas flors?
¿per qui són eixas garnaldas,
donzelletas de Piltzan,
las del faldellí de grana?
Són pels vostres aymadors,
los que emburbullan la plassa?
-No són, no, pels aymaidors
cautius de nostras miradas,
que ne són pel San Joanet
de las moltolines blancas,
lo qui tenim en la iglesia
dins la capella reixada,
un cingul d'or en lo front,
en la ma una creu de plata,
y un petit anyel blanquí
arrupidet á sas plantas.
En lo mati de San Joan
per éll ne són las garnaldas,
sols per éll ne són las flors,
y per éll són las ramadas.
—En lo matí de San Joan.
tot es bulla y algatzara.
Dèu vos dó un bou jorn, donzellas,
las del faldellí de grana,
menos grana que las rosas
que ensizan en vostras galtas.
Un trovador, - Dèu l'envia
per alegrar la jornada.—
un trovador fatigat
entra de prompte en la plassa.
Nuyl ne veu que de sòn front
gotas de suor acalan,
y que al entorn ne passeja
embrunida la mirada,
com si en lloch d' heralt d'amor
fós missatger de desgracia.
Nuyl ho véu, que sols li miran
l'arpa penjada á la espatlla,
y ninas y nins lo voltan
gaudintse de sa arribada.
—En lo matí de San Joan
tot es bulla y algatzara.
Trovador, bon trobador,
lo del arpa platejada,
aixis Dèu li dó ventura
á la nina que mès amas,
y un llit de flors per sas siestas,
y per sòn front fresca ubaga,
com nos cantes, trovador
d'amor una dolsa albada!
Y no bè lo trobador
comensa á puntejar l'arpa,
lo jóve Armengol de Urgell
entra á caball en la plassa.
«Si son tristos mos accents,
si n'es trista ma cansó,
es que mon cor auvy plora...
Perdonáu al trobador.
Perdonáume, tendres ninas,
las de miradas de foch,
perdonáu si vostra festa
vinch á convertir en dol,
que amargas avuy ne plora
llágrimas de sanch mon cor,
y será trista, molt trista
del trovador la cànsó.
(CANTANT).
¡Oh malhaja lo rey moro,
lo rey moro d'Aragó!
Mestosas novas li portan
sos algazaws corredors.[6]
Devant Barbastro tremola
dels cristians lo pendó,
y amenássan la ciulat
per passarla á sanch y foch.
Lo rey moro cuant ho sent
ne junta sos escuadrons,
y avans de partir ab ells
al alba del següent jorn,
aixis parla á son wasir,[7]
que l'escolta respectuós:
«Mon wasir, feune fer una capsa
que sia d'or,
pera posarhi lo cap d'un noble,
noble senyor.»
(RECITANT).
Encara lluyta Barbastro
que auxili del rey espera,
mès la cristiana bandera
tremola ja en lo castell.
Tots en aquellas jornadas
de valor han fet prodigis,
però nuyl com las maynadas
que mena'l compte de Urgell.
Sò los companys de la serra,
sò los valents montanyesos,
ab llur bucina de guerra,
ab pells de feras vestits.
Llurs mans empunyan, segura,
la destral que Ils' róures talla,
no portan més armadura
que la nuesa de llurs pits.
Sòn los montanyesos. Lo cel es sa tenda,
sòn alé de vida la pols dels combats;
lo jorn de batalla n'es sòn jorn de festa,
y sòn crit de gaerra n'es «¡A carn! à carn!»
(CANTANT).
¡Oh malhaja lo rey moro,
lo rey moro d'Aragó!
Ja n'es devant de Barbastro,
ja'n té juntada sa host,
per socórrer als muslims
que en la ciutat s'han fét forts.
Crida al alkaid de Gerp,[8]
que ne mana un escuadró.
«D'eixa taifa de cristians
ne vull lo cap d'un senyor,
lo més brau y lo més noble,
lo més valent y més fort.»
l' alkaid se'n va dient:
«Lo compte de Urgell llavors.»
Lo rey moro ha fét fer una capsa,
y es capsa d'or»
pera posarhi lo cap d'un noble,
noble senyor.
¡Oh malbaja lo rey moro,
lo rey moro d'Aragó!
Per los rengles dels que lluytan
fera passejá la mort.
Ja la ciutat que combaten
defensarse més no pót.
«¡Via dins, que tot es nostre!»
crida lo compte Armengol,
cuant ne va mortal sajeta
á clavárseli en lo cor.
L' alkaid de Gerp que ho véu»
tot fugint ab l'escuadró,
se para a tallarli'l cap
sainant deixantme lo cos.
En la capsa que ha fet lo rey moro,
que es capsa d'or,
lo cap hi guardan del compte,
compte Armengol.
Fidels, ja es nostra Barbastro.
¡Tremoláune las banderas!
¡Sonáu, trompetas guerreras!
¡Alsats los pendons, alsats!
Bona gloria pel qui lluyta!
¡Bona mort pel qui batalla,
y que al cáurer, per mortalla
ne té la pols dels combats!
Més ay! ¿perquè las banderas
no s'alsan ab alegria?
¿Perqué las trompas guerreras
ne fan sentir tochs de dol ?...
Guanyada ha estat la batalla
y es resplandenta la gloria,
mès al peu de la muralla
jau mort lo compte Armengol.
Ja los montanyesos com feras s'agitan,
brandantne sangrenta llur tallant destral,
«Venjansa pel compte! Venjansa! Venjansa!»
y «¡A carn! ¡á carn! cridan, ¡á carn los alarbs!»
Aterit d'horror lo poble
al trovador ha escoltat,
y sa veu que brunzs encara,
ans de desferse en l'espay,
ne va un altra veu perduda
com un eco á despertar.
- «Trovador, lo trovador ,
dapnada nova has portat!
Jo só 'l fill d'En Armengol.
¡A carn! ¡á carn los alarbs!»
Y enfonzantne lo donzell
los esperons al caball,
d'un bot ne surt de la plassa,
la vall cruza com un llam,
com un llam puja la costa,
que á brida batuda va;
espurnejan sas miradas
lo foch de son cor llansant,
y n'espurnejan las pedras
sota 'ls peus de sòn caball.
Aixis arriba al castell
y en éll penetra cridant:
— «Vassalls meus, ¡al arma ! al arma!
¡A carn! á carn los alarbs!»
La comptesa cuant lo sent
se li presenta devant,
la mirada esporuguida
y tremolador lo pas.
— «Assó qué vól dir, mon fill ?
Mon fill, ¿perqué tan irat?»
— «L'óliva avuy, mare mia,
tota la nit ha cantat.»
La comptesa que assó sent ,
n'arranca del cor un plany,
— «Lo compte es mort!... ¡Dèu me valga!
Y lo front entre las mans,
immóvil ne queda y muda
com estátua sepulcral.
— «No ploreu, no, mare mia,
que lo nin es home ja.
En pau quedáuvos, ma mare,
que a la guerra jo me'n vaig.
Per salut d'éll en lo cel,
vos, mare, podeu pregar.
jo faré venjansa en la terra
jo faré guerra als alarbs;
y guerra ls' faré terríble,
sens sosiego y á tot trans,
guerra de mort y extermini,
guerra de foch y de sanch.
De ma venjansa algun jorn
las historías parlaran.
Sí á mon pare l' de Barbastro,
á mi 'l de Gerp me diran.»
Y girantse als homens d'armas
que rodejan sòn caball,
aixís los diu ab ven fosca,
rugint, millor que parlant:
— «A l'hora del seny del lladre[9]
ne sortirem de Piltzan.
Cuant torne á náixer lo sol,
devant Gerp nos trobará,
en sengles astes posadas
mas bandes senyorials.
¡Via sus los meus homens d'armas!
¡A mort, á mort los alarbs!
¡Via sus, companys de la serra!
¡Via sus la tallant destral!
Lo rey moro d'Aragó
de mon pare ne té l' cap...
Jo empedraré ab caps de moros
l'estable de mos caballs!»[10]
Y es fama que'l crit de guerra:
«¡Via sus! á mort los alarbs!»
se l'emportaren los ecos,
de serra en serra saltant,
fins á la vall hont estaban
los sarrahins atendats.
Aquella mateixa tarde
lo trovador fatigat
que en la plassa lo matí
ne feya sentir sos cants,
á una nineta li deya:
— «Nina d'ulls de cel, digáu,
¿qué vól dir eixa campana
que tocar sento aqui baix?
qué vól dir eixa bocina
que sonar sento allá dalt?
Y aixis respongué la nina:
ja la sentireu parlar:
— «Es la campana de la parroquia
que ab brands de guerra remou la vall.
Es la bocina dels montanyesos
que á guerra sona, que sona á carn.»
Armengol lo de Gerp, de las hassanyas
plenas un jorn ne foren las llegendas.
De las riberas del Sió y del Segre
las muslímicas llunas bandejares,
y en Linyola, en Guisona, en Sanahuja,
en los marlets de Gerp, y en las marullas
de Balaguer la mora, per memoria
claváres ton pendó, ton nom jaquires.
Armengol lo de Gerp, gloriós llinatge
d'áligas monlanyesas tu deixáres.
Sempre los teus seguíren ton exemple:
sempre á punt, en tos lemps, á totas horas,
trobaba als Armengols lo crit de guerra
ab lo peu en lo estrep, la ma en la espasa,
y los ulls en la ralla sarrahina.
Per tu los teus á Balaguer tinguéren
ufanosa en sas torras tremolantne
la bandera comptal, bandera santa
que amanyagaren brisas de victoria,
fins lo jorn —¡jorn de mort y de carnatje!—
en que ls' celos d'un rey la trossejáren
perque ombra daba á son fortívol trono.[11]
Armengol lo de Gerp, si planyideras
las brisas de la nit portan un eco
que arriba incert á la ignorada tomba,
descansa en pau. Es que sobre las runas
de ton castell, al bruyt de la tempesta,
mon front al vent, jo canto tas hassanyas,
jo canto ls' fets de tos companys de serra,
als ecos trametent himnes de guerra,
que jo só'l trovador de las montanyas.
(De D. Víctor Balaguer.)
__________________________________________________________
- ↑ Se fa particular alusió als tres Armengols de Urgell, anomenats lo de Moyeruca
(o de Valladolid), lo de Castella y lo de Valencia, que serviren tots tres als reys de Cas-
tella. - ↑ Los comptes de Urgell tenian un castell en los Pirineus abans de conquitar la
plana. - ↑ Lo guayte era un centinella apostat en la torre atalaya pera senyalar ab una bu-
cina l'hora del alba y de la eixida del sol. - ↑ Lo castell de Piltzan fou després donat pels comptes de Urgell als de Barcelona, segons llargament ho refereixen las crónicas de aquella casa escritas per Diego de Monfar.
- ↑ N'Adaleta fou la tercera esposa del compte En Armengol de Barbastro, y en ella tingú al que després fou compte ab lo nom de Armengol de Gerp.
- ↑ Los algazaws eran los batidors ó espías dels alarbs.
- ↑ Wasir: lo primer ministre del rey moro y gobernador de la ciutat.
- ↑ Alkaid: gobernador de la ciutat ó fort de la frontera.
- ↑ Era l'hora de las deu de la nit, cuant la campana feya senyal á las casas solanas d'estar ab vigil·lancia per esser lo moment que escullien los lladres y malfectors pera comensar llurs robos y malvestats.
- ↑ En lo castell de Piltzan hi havia veritablement, segons tradició, una part d'esta-
ble empedrada ab ossos y calaveras de moros. - ↑ Fernando de Antequera.