L'apotecari de Malgrat

De Viquitexts
L'apotecari de Malgrat
Teodor Baró

L'apotecari de Malgrat[modifica]

Comedia en un acte y en prosa

Teodor Baró

1900


Repartiment

Personatjes i Actors:

  • Apotecari: Sr. Bonaplata
  • Blay: Sr. Oliver
  • Jaume: Sr. Oliva
  • Micaló: Sr. Borras J
  • Pere: Sr. Virgili
  • Sisa: Sra. Morera
  • Senyora María: Sra. Pallardó
  • Ignés: Sra. Caparó

Acte únich[modifica]

Botiga d’apotecari de poble, á la dreta lo taulell ab tots los útils com, balansas, morté, etc.. Porta al foro, que es la del carrer. A dreta y esquerra las de las habitacions. Unas cuantas cadiras.

Escena primera[modifica]

Apotecari, Blay, Pere, després Jaumet

Apot. Home, no sembla sino que’l cuarto dels nuvis l’hem empaperat ab paper sellat. Puja molt. ¡Y’l pintat de la sala!

Pere: Recordi que vosté ha volgut…

Blay: Ungüent de basilicorn! ¿Per quí es?

Apot. Per en Capsa.

Pere: Vosté ha volgut lluirse, fer las cosas ben fetas.

Apot. Las cosas ben fetas ja m’están be; lo que no m’está be, es…

Blay: Aquesta grapialtesa sembla un xich rancia.

Apot. Tréula del altre pot. No m’está be que’m costin tant las obras.

Pere: Bo y barato no pot ser. Vosté’m va dir: Pere, jo vull que’m posis…

Jaume: Una emplastre de ranas.

Apot. Ves al noy que’t despatxará.

(Jaume s’acosta al taulell.)

Pere: Vull que’m posis la casa com nova, y com nova ha quedat. Los preus son los convinguts. Vegi’l compte.

Apot. Axó no es un compte; aixó es una manxiula que’m plantas ahont més m’escóu; á la botxaca.

Pere: Vosté ray que es apotecari y te la mina al pou.

Apot. ¡Ja ha sortit lo pou! ¡Lo pou! ¡Lo pou! Ximplerías que’s creuhen los tontos que dexan morir als seus per no felsi remeys. ¿Ha sortit del pou tot axó que hi ha als pots? Precisament ni l’aigua del pou podém aprofitar tal com es, perque l’hem de destilar.

Pere: No s’enfadi.

Apot. Si que m’enfado, perque aquestas tonterias perjudican als curts de senderi que las prenen per veritats. Sols faltaría que os sentís la Sisa.

Pere: Aquesta te remeys per tothom menos per ella. May es á casa, y’l seu home se desespera perque, cuan ve del treball, tot ho troba per fer.

Jaume: ¿Que trigará molt á estar fet lo pegat?

Blay: No, tot seguit.

Apot. Be, que’n rebaxarém del compte?

Pere: Tot lo que’n quiti, ho perdré. No veu que las portas tenen duas capas de barnís?

Apot. L’embarnisat soch jo.

Blay: Te.

(Dona l’emplastre á Jaume.)

Apot. Tres cents cuaranta set duros, tres pessetas y cinch céntims.

Pere: Be, déxils estar los céntims. Ja sab que jo no soch tirano.

Jaume: Senyor Apotecari, fará’l favor de posarme’l pegat aquí. (Senyalant la glándula del coll.)

Apot. ¿Qué tens?

Jaume: No puch encanyonar, y cuan vuy empassarme la saliva, sembla que m’esgarrapin la gargamella.

Apot. A mi si que m’han esgarrapat ab axó. (Lo recibo) Vina. Tíngalo ab la ma ben apretat. Vatja; Veyas si’n pots rebaxar alguna cosa.

(Haurá posat lo recibo á Jaumet y allarga l’emplastre á Pere.)

Pere: ¿Qué’n faig d’aquesta emplastre?

Apot. Eh, tú. (A Jaumet que s’en anirá y retrocedeix.) ¿No ho has conegut que t’he posat lo recibo y no l’emplastre de ranas?

Jaume: ¿Qué ho veya jo? (L’Apotecari li posa’l pegat.) Be. ¿ja n’está segú de que m’ha posat el pegat?

Apot. Sí, home, sí. Ves en nom de Deu.

(Se’n va Jaumet.)

Blay: Pare, ja está despatxada la recepta.

Apot. Te; guayta quina altra recepta. Tot per tú, perque’l senyó y la senyora que ha de ser la meva nora, estigan ben allotjats.

Blay: No n’está vosté poch cofoy de la sorpresa que avuy, cuan arribin, donará á la sogra y á la Ignés.

Apot. Es veritat: no he volgut dir res de las obras que he fet á casa; mes aixíns que arribin las porto á dalt y crech que quedan enlluhernadas. Ja’m sembla sentir las exclamacions de la mare de la Ignés. Y jo li diré. Tot per la vostra filla. ¿Estará be ó no á casa? ¡Cuan vegi la sala empaperada!…

Blay: Y’ls cuartos tan ben pintats.

Apot. Y’ls balcons embarnissats, que semblan miralls.

Pere: ¿No val tot axó mes de tres cents cuaranta duros…?

Apot. Tres pessetas y cinch céntims.

Pere: Dexemho á tres cents cuaranta set rodons.

Apot. Fem un surgit al set y quedin á tres cents cuaranta.

Pere: ¡Per que estiga content!

Escena II[modifica]

Dits Jaumet

Jaume: Me tiba molt el pegat.

Apot. Ja t’ha de tibá.

Jaume: Es que m’amohina.

Apot. ¿No tens el mal dintre?

Jaume: ¡Si no puch encanyoná, vegi si es dintre.

Apot. ¿No estira el dentista per tréure fora el caxal?

Jaume: Si senyó.

Apot. Donchs el pegat estira fora per treure el mal. Escolta: en lo tren d’ara ha de arribar de Canet la senyora María ab la seua filla.

Jaume: ¿La núvia y la sogra? Ja ho se que venen per firmar els capítols.

Apot. ¿Quí t’ho ha dit?

Jaume: La Sisa.

Apot. No hi ha com ella per donar remeys y noticias.

Jaume: Si tothom ho sab.

Apot. Miréus que n’hi ha un tip: ¡tot se sap á Malgrat!

Jaume: ¿De que parlaríam si no sabessim res?

Apot. Del temps. Estigas á la estació cuan arribi el tren per portar el fato. ¡Y que no’ls hi cobris! Ja t’ho pagaré jo.

Jaume: ¿Que hi estaran molt temps aquí?

Apot. Ja vols saberho per anarho á cantar á la Sisa.

Jaume: No’ns parlém gayre desde alló del cataplasma d’all y arengadas.

Apot. Torna á fe’ls seus remeys.

Jaume: Ja li dich jo que’n vaig quedar ben escarmentat. (S’en va.)

Apot. Ves al carril. Tú. (A Pere.) Vina ab mi, que’t pagaré, y al mateix temps t’ensenyaré las rajolas del cuarto del hort, que’s mohuen.

Pere: ¡Ha quedat bonich aquet cuarto! Llástima que no’l viscan; mes com tenen tanta casa…

Apot. Massa: n’hi haurá per dugas familias y encara sobraría puesto.

Pere: ¡Quína idea senyó Benet! Tenint la casa tant gran, ¿per qué no’s casa vosté també?

Apot. No digas ximplerías ¡Estich per tornarme á casar! ¡Déu m’en guart! Vina ab mi.

(S’en va ab Pere per la esquerra.)

Escena III[modifica]

Blay després Sisa

Blay: Gracias á Deu que he acabat la feyna. Avuy me sembla que’l tren triga més que’ls altres días, perque ab ell ha de vení la meva estimada, que axís que’m vegi’m dirá…

Sisa: Ola, senyó Apotecari jove.

Blay: Sisa, tinch nom ben cristiá. Me dich Blay.

Sisa: Tan fa que risqui com que rasqui, perque’l seu pare será mentres visca l’Apotecari vell, y vosté l’Apotecari jove. Escolti be: fará’l favor de donarme…

Blay: ¿Ja’m veníu ab algún remey de dona?

Sisa: Aquestos son los que curan, aquestos, perque els metjes no hi entenen res.

Blay: Hi entenéu vos, que no sabeu llegir ni escriure.

Sisa: ¿Qué fa cap falta’l llegir y escriure per posar un pegat en un banch? Donchs tampoch ne fa per posarlo á una persona. ¡Y els pegats son los que curan, els pegats!

Blay: Si axó fos cert vos ne posava un de ben gros al clatell, á veura si os treya las bestiesas que se os han ficat al cap.

Sisa: ¡Bestiesas! ¿Vol posar que no creu que una sargantana ficada dins d’un canó de canya y penjada al coll del malalt, curi las febras? Donchs las cura. Sí senyó que las cura, y no s’en riga. ¿Vol que li diga trenta, cuaranta remeys per curar la marassa, tots segurs? Escolti: borras xupadas ab aiguardent cremat; tripa de gallina ensalsada ab clavells y canyella…

Blay: ¡Prou!

Sisa: Per purgarse tres vasos d’aygua de mar y altres tants d’aygua dolsa.

Blay: Y si no vos purgan, vos reventan.

Sisa: Pel mal de melsa, un pegat dels sis sirvents; per las dents, collarets de saúchs; pe’ls cuchs collarets d’alls. ¿Qué hi ha remey millor que l’aiguardent de las 48 herbas pe’l mal de ventre? Cura feta. ¿Qué m’en diu de l’aigua de las set sangrías per rebaxar las sanchs?

Blay: ¿Y per la pigota?

Sisa: S’agafa un galapat, se’l fica dintre d’una olla y se’l posa sota el llit, sense que’l malalt ho sápiga.

Blay: Y á la nit, el galapat se’n fuig de l’olla, salta al mitj del cuarto y esglaya á las donas que vetllan al malalt, que’s posan á cridar y xisclar, com va passar á cal Triadó. ¡Ja os va escridasar be!

Sisa: Perque es un poca vergonya, un malagreit. Hi ha molta ignorancia á aquet mon. No’n parlém mes y dónguim cinch céntims de greix de ballena, cinch de seu de crestat, cinch de moll de bou, cinch de pomada de cacáu, cinch de mantega de sa y cinch de unguent de malví. Tornaré d’aquí una mica y m’ho emportaré. Passiho bé.

Blay: Passeho bé.

Sisa: (A la porta.) Ay, senyó Blay, ¡qué veig!

Blay: ¿Volar un ase?

Sisa: Vinga, que no l’enganyo.

Blay: ¿Que hi ha? (Surtint á la porta.) ¿Cóm? ¿Es possible? (Desapareix.)

Escena IV[modifica]

Sisa, Apotecari, Pere després Blay, María é Ignés

Apot. ¡Noy! ¿Ahónt vá?

Sisa: Vinga, senyor Benet. (A la porta fons.)

Apot. ¿Qué passa?

Sisa: Vinga y ho veurá.

Apot. ¡Si que m’extranya! (Se’n va.)

Pere: ¿Qué’ls hi dona?

Sisa: ¡Veníu Pere!

Pere: ¿Y axó? (Va á guaytar.)

Sisa: Veníu, home.

Pere: ¡Quina sorpresa! Ben vinguda. (A María.)

Blay: Entréu. Te trobo mes maca. (A Ignés.)

(Pere s’en va.)

Sisa: Si que ho es.

Apot. Entri senyora María. ¡Quin plé me fa de veurerla tant reïxida!

Sisa: ¿Se tractava de veure volar un ase ó de la núvia?

Blay: Sisa, miréu que teníu feyna á casa vostra.

Apot. Pero, ¿per hont han vingut, si encara no ha arribat el tren?

Maria: ¡Ah! ¿Qué’s pensa que no hi ha altra manera de venir á Malgrat?

Blay: Jo, volant aniría ahont tú ets.

Maria: Molt. Hem volgut donalsi una sorpresa…

Sisa: Y’ls hi han donada ben gran, perqué si no soch jo… ¿Que no ho sabían que venían avuy?

Apot. Mirat Sisa: torna d’aquí un rato, sens, perque ara no estém per tú.

Sisa: No tinch res que fer y m’esperaré.

Apot. Si que deus tenir que fer á casa. Vesi, que ja sabs que’l teu home s’enfada.

Sisa: ¡Bé! ¡Bé! ¿Deuhen voler parlar dels capítols ¿eh?

Maria: ¡Ay, ay! Si que está enterada.

Apot. ¿Vols anarten?

Sisa: Quin génit té senyó Apotecari. (Se’n va.)

Apot. ¡Quína dona tan batxillera! ¡Ja es fora!

Sisa: Escolti; com he de passar per devant de ca’l notari, si volen li diré que enllesteixi els capítols.

Apot. No, dona; gracias y vesten, que fas falta á casa teva. (Se’n va Sisa.)

Maria: En lloch de venir directament á Malgrat, hem passat el día á Pineda, á casa la meva germana. Avuy hem pres una tartana, y aquí’ns te.

Apot. Y vosté deya; ells anirán al carril á esperarnos y no’ns trobarán. ¡Ben pensat! ¡Ben pensat! ¿Eh, noy, que está ben pensat?

(Blay é Ignés estarán enrahonant.)

No’m sentan. Cuan jo festejava me passava el mateix.

Maria: ¿Ja deu fe temps d’axó.

Apot. ¡Bastant!

Maria: Ara son ells.

Apot. Veurá quin susto’ls hi vaig á donar.

(S’acosta ahont son, se posa en mitj y’ls hi diu de sobte.)

Noys, s’ha desfet’l casament.

Ignes y Blay: ¡Que no! (Rient.)

Apot. Ja ho veu, senyora María!

Maria: ¡Prou que ho veig!

Apot. Ara aném al menjadó y pendrán xocolata.

Maria: No’ns parli de menjar, perque hem esmorsat á Pineda. Lo que estich es cansada.

Apot. Séntis. (Li acosta una cadira.) Lo notari ja te en net los capítols y sols falta firmarlos.

Maria: ¿Tot hi está ben especificat?

Apot. Com si’s tractés d’una recepta. Lo noy es heréu.

Maria: La noya pubilla.

Apot. Y cuan acluquém els ulls, tot será seu. Es un casament ensopegat, senyora María.

Maria: Ensopegat, senyor Benet.

Apot. Dispensi, que’m sembla que’m cridan.

(S’acosta a la porta esquerra.) ¿Hont ha d’anar el bagul de la senyora María? Al seu cuarto.

Maria: Ja hi vaig, que tinch d’obrirlo.

Apot. Si, puji, que li ensenyaré la casa.

Maria: ¿Per ventura no la conech?

Apot. ¡Qué ha de coneixer! Ja veurá com ha quedat.

(S’en van, esquerra, Apotecari y senyora María.)

Escena V[modifica]

Blay, Ignés

Blay: Ja ho has sentit Ignés! Avuy se firman els capítols y diumenge va l’última amonestació. La darrera festa, al sentir que’l capellá deya: “Matrimoni pactat entre Blay é Ignés”, semblava que’l cor comensés á fer capgirells. ¡Qué t’estimo Ignés.

Ignes: ¿De debó Blay?

Blay: Ja ho sabs que t’estimo. ¿Recordas la primera vegada que’ns varem veure?

Ignes: Prou me’n recordo. Va ser a la estació d’Arenys.

Blay: Jo tenia set y vaig baxar del tren per beure una gaseosa.

Ignes: ¡Quina casualitat. Jo també’n tenía, y la mare’m va dir: “Baxém y beurás un vas d’aygua ab xerop.”

Blay: Y’ns varem trobar de costat, y mentres bebía, jo’t guaytava de reull y pensava: que es guapa aquesta noya. Tú també’m miravas, ¿eh?

Ignes: Sí; la veritat.

Blay: ¿Y, qué pensavas?

Ignes: Me vares agradar.

Blay: Al tornar los vasos, las nostras mans se varen tocar una mica, miqueta, y jo’m vaig tornar roig.

Ignes: A mi’m va donar un tremoló…

Blay: Y’ns varem tornar a mirar ab una rialleta tant tú com jo.

Ignes: ¡Quína memoria tens!

Blay: Y tú també, sino que no ho dius. Al arrancar el tren, ¡quina casualitat! me vaig enganyar de vagó.

Ignes: ¡Y quína altra casualitat! Vares pujar al que eram nosaltras, y varem fer el viatje junts.

Blay: Y’m va semblar molt curt.

Ignes: A mí també.

Blay: ¡Quí t’havía de dir que serías l’Apotecaria de Malgrat!

Ignes: ¡L’Apotecaria! La dona del fill del Apotecari.

Blay: Que també es apotecari.

Ignes: Pero que, un cop casat, no’n fará, perque anirá á Canet á viure al mas de la seva dona.

Blay: A Canet hi anirém de tant en tant á veure á la teva mare.

Ignes: No; hont vindrém en tant de tant es á Malgrat á veure el teu pare.

Blay: ¿Y per qué hem de venir aquí, visquenthi?

Ignes: No, home, hont viurém es á Canet ab la mare.

Blay: ¿Qué s’ha pensat la teva mare que m’en aniré á viure al mas ab vosaltres?

Ignes: No s’ho ha pensat; n’está segura.

Blay: ¡Ay Mare de Déu! ¡Quín temporal se’ns ve á sobre! Ignés! Ignés! No’ns casarém!

Ignes: ¡No diguis aquestas cosas!

Blay: Lo pare creu que viurém aquí, y respecte á aquest punt no cedirá!

Ignes: Tampoch cedirá la mare.

Blay: ¡Sí que estém frescos!

Ignes: ¿Cóm no s’en han recordat fins ara de tractar aquesta cuestió?

Blay: Donemne gracias á Deu, perque si se’n arriban a recordar, tú no estarías aquí, perque no hauría vingut la teva mare per firmar els capítols.

Ignes: ¡Ja hi caich! No n’han parlat perque la mare te per cosa sabuda que sent jo pubilla, tú vens al mas.

Blay: Y’l pare te per cosa indiscutible que sent jo heréu, tu vens aquí.

Ignes: ¿Y be?

Blay: Y mal, perque no pot haberhi pitjó. No’n parlém del assumpto.

Ignes: Sí pero un cop casats…

Blay: Ja no hi ha qui’ns descasi, y de una manera ó altre tot s’arreglará.

Maria: (Desde dins.) ¡Ignés!

Ignes: La mare’m crida. (se’n vá)

Blay: Jo també hi vaig, per no donalshi temps á que’n parlin.

Fins aquí

Escena VI[modifica]

Blay, Jaume

Jaume: ¡Blay! ¡Eh, Blay! No han arrivat.

Blay: ¿Quí?

Jaume: La teva sogra y la teva núvia.

Blay: Si son aquí. (se’n va.)

Jaume: ¡Al tren no hi eran!

Escena VII[modifica]

Jaume, Sisa després Micaló

Sisa: ¿Qué no hi es lo senyó Apotecari?

Jaume: Tot seguit vindrá.

Sisa: ¿Qué teníu?

Jaume: ¡Que no puch encanyoná!

Sisa: Ja sé’l que es: teníu els nervis nuats y s’han de desnuá. Per axó busquéu un barret ben suat, l’arruxéu ab vinagre, l’escalféu y vos lo poséu al coll.

Jaume: Poséuselhi vos. A mí no’m vinguéu ab mes remeys, perque’m recordo d’aquell pegat de arengadas ab all que’m váreu donar entenén de que posés al noy cuan va tenir aquella palmonía á la cuixa. Al tréureli’l pegat no varem trobar las arengadas.

Sisa: El mal se las había menjadas.

Jaume: El noy, que es un golafre y deya que tenía gana, se va arrencar el pegat al sentir l’oló de las arengadas; se las va menjar y li varen donar una febrada que l’enarbolava. Si no corrém a buscar al metje, se’ns mort.

Micaló: ¡Ay! ¡Ay!

Jaume: ¿Qué teníu Micaló?

Micaló: Massas anys y aquestas punxadas, que cuan me canso, me donan al costat.

Sisa: Perque voléu.

Micaló: ¡Que he de volguer, dona! ¡qué he de volguer!

Sisa: Perque voléu, repetesch. Al arribar á casa, feuse fer una truita ab tres ous, ensalsada ab camamilla; bona y calenta vos la poséu al costat y cura feta.

Jaume: En lloch d’ensalsarla ab camamilla, poseuhi tallets de cansalada; en lloch de plantárvosla al costat, vos la menjéu, y si no vos curéu, vos hauréu menjat la truita.

Micaló: Ja vos ne podéu ben riure. Se coneix que no patíu com jo. ¡Ay! ¡Ay! ¿Ahónt es lo senyó Apotecari? Voldría dexarli la recepta.

Sisa: ¿Que teníu algún malalt á casa?

Micaló: La menuda, que sempre plora de mal de ventre.

Sisa: Remey segú; una escupinada al llombrigo…

Jaume: Son nets tots los vostres remeys: una escupinada, arengadas, barrets suats…

Sisa: No parlo ab vos, ni vuy parlarhi, perque sou…

Jaume: ¿Qué soch jo?

Sisa: Un poca solta.

Micaló: ¡Ay!

Jaume: Mes valdría que en lloch de donar remeys á tothom, tinguéssiu l’olla al foch y la casa neta, y axís lo vostre home no tindría que barallarvos cada día.

Micaló: ¡Ay! ¡quínas fibladas!

Sisa: Ab aquestas fibladas no m’ofen ell ni m’ofenéu vos.

Micaló: A mi si que m’ofenen, perque’m fan mal. ¡Ay!

Sisa: Calléu si podéu.

Micaló: No’m dona la gana, perque sufrexo. ¡Ay!

Jaume: Vos heu de callar.

Sisa: Si vull.

Escena VIII[modifica]

Dits y apotecari

Apot. ¿Qué son aquets crits? ¡Bo! ¡La Sisa! Ja fora estrany!

Sisa: Sols vosté hi faltava. Donguim la culpa. La té aquest ab lo seu ¡ay! ¡ay! y aquest ximple.

Jaume: ¡No m feu perdre la paciencia!

Micaló: ¡Miréus que es molt aquesta dona! ¡Ay!

Apot. Be ¿qué vols? (a Sisa.)

Sisa: Res. (S’en va cremada.)

Apot. Donchs ja ho tens tot. ¡Que no torni!

Sisa: Diga al seu fill que no’ls vull els cinch céntims de greix de bellena, seu de crestat, moll de bou, pomada de cacáu, mantega de sá y ungüent de malví. Aniré á casa l’altre apotecari. (Se’n va.)

Apot. ¡Veshi y no tornis may més! ¿Qué vols tú?

Jaume: Res; es á dir, res: venía per dirvos que la senyora María y la seva noya no han arribat, pero com ja se que han arribat, lo meu misatje queda reduhit á res. Que ho passi be.

(se’n va)

Apot. ¿Y vos Micaló?

Micaló: Fassi’l favor de despatxarme aquesta recepta, cuan mes aviat millor.

Apot. ¿Ja os torna á fer mal el costat?

Micaló: Sí, senyó.

Apot. Axó es nerviós.

Micaló: Axís ho diu el metje, que son els nérvis. Lo que m xoca es que cuan jo era jove sols tenían nérvis las donas, y ara també’n tením els homes. ¡Ay! ¿Tardará molt á estar la recepta?

Apot. Tornéu d’aquí una estoneta.

Micaló: Está bé. ¡Ay! (Se’n vá.)

Escena IX[modifica]

Apotecari, Blay després Maria

Maria: La sala me te’l cor robat. (A Ignés.)

Apot. ¡Noy! Té; despatxa aquesta recepta.

(Blay la pren y va al taulell)

Maria: S’ha lluit. Quina casa tan maca ha quedat.

Apot. Tot per qué l’Ignés no anyori’l mas cuan estigui aquí.

Blay: (¡Ay pobres de nosaltres si’n arriban á parlar!)

Maria: Jo també he fet obras al mas perque en Blay no hi trobi á faltar rés.

Blay: (¡Ay Deu meu! Si no mudan de conversa estém perduts.)

Apot. La pubilla estará molt be aquí.

Blay: ¡Pare! No entench quina dosis ha marcat el metje. (Li dona la recepta. A Ignés) (Procura endurten á la teva mare ó tot s’esbulla.)

Maria: Ja he dit á tot lo servey: heu de respectar á Blay com á senyó.

Ignes: Mare, ¿qué anirém á veure á la Mariagna?

Maria: Després.

Apot. Si no pot estar escrit més clar.

Blay: Es veritat. Crech que’ls ulls me fan pampallugues.

Apot. No m’estranya. Dexa’l morté. Ja faré jo la recepta.

Blay: (Axís no parlarán d’ahont hem de viure.)

Apot. (Maxacant en lo morté) Cuan vosté vinga á veure á la noya…

Blay: (¡Ay! ¡Ay! ¡Ay!) ¿No está pas cansada, senyora María?

Apot. Trobará sempre preparat el seu cuarto.

Maria: Vosté també tindrá’l seu al mas. ¿Qué hi vindrá els istíus?

Apot. Els noys, sí.

Maria: Ells ja hi serán tot l’any. Vosté es qui ha de venir.

Blay: (Ja hi som.) ¿Per quí es la recepta?

Apot. (Matxacant en lo morté y baxant á l’escena.)

¿Com? ¿Com? No: vosté será qui vindrá á veure á la seva filla, perque visquent los nuvis á Malgrat…

Blay: Es clar, anirém y vindrém.

Ignes: Mare, recordis que hem d’anar á veure á la Mariagna.

Maria: Hont viurán, es á Canet.

Apot. A Malgrat.

Maria: A Canet… Sent la noya pubilla, el seu marit ve á casa. Axó es cosa sabuda.

Apot. Sent el noy heréu, la seva dona ve á casa. Axó es cosa que ningú ho ignora.

Maria: ¡Y que jo’m quedi sola!

Apot. ¿Y cóm me quedaría jo?

Blay: No’n parlin ara d’axó. Be prou temps que queda.

Apot. Lo que m’ha dit m’ha trastornat.

Maria: Axó s’ha d’aclarar.

Blay: Ja’n parlarém un cop casats…

Apot. Ara n’hem de parlar. Senyora María: vosté ja compren que á la meva edat y ab una professió tant personal, no puch consentir que l meu heréu surti de casa.

Maria: ¿Per ventura soch jove y tinch altres fillas que’m cuidin? Vosté es qui ha de cedir.

Apot. A mí ¿quí’m cuidará? ¿El sereno?

Maria: Sent axís, senyó Benet, no hi ha res del dit.

Apot. Ho sento senyora María: no’s poden casar.

Maria: Noya, entornemsen a Canet. Per axó quedém amichs.

Apot. Axó sí, conservém las amistats.

Blay: Y nosaltres ¡no’ns casem! (Plorant.)

Apot. ¡Noy!

Maria: ¡Noya! (A Ignés que plora.) Vina ab mí, que pot entrá algú, y ¿qué diría si’t vejés plorar. (Se’n van, esquerra.)

Blay: ¡Qué soch desgraciat! (Se’n va, dreta.)

Escena X[modifica]

Apotecari, després Micaló y al final, María

Apot. (Matxacant en lo morter, y com no’s dona compte del que fá, picará algunas vegadas ab lo morté voltat, cayentli lo contingut.)

Aquesta si que no me l’esperava: els papers despatxats, posats en net los capítols, la casa renovada, la roba feta, comprats mobles, y ara ¡no hi ha res del dit! Y lo que m’espera, perque’l noy l’estima. ¡Bona l’hem feta! Si algú vol veure un apotecari cremat, que’m miri. Ni ha per cridar y per jemegar…

Micaló: ¡Ay!

Apot. Sí, Micaló ¡ay! ¡ay!

Micaló: No puch aguantar més.

Apot. Tampoch jo.

Micaló: ¿Qué te senyó Benet? ¡Ay!

Apot. ¡Ay! Que el casament s’ha desfet!

Micaló: ¿Y axó? ¡Ay!

Apot. ¡Ay! La senyora María vol que’ls nuvis viscan ab ella á Canet, y jo que viscan á Malgrat.

Micaló: Tan facil fos de curá’l meu mal com axó. ¡Ay!

Apot. ¿Cóm? ¿Cóm? Espliquéuse.

Micaló: La senyora María es viuda, vosté viudo: fassin casament doble.

Maria: Senyor Benet… ¡Ah! Dispensi.

Apot. (No, vella no ho es, y jo puch passar.)

(Mirantla.)

Maria: ¿Qué tinch alguna cosa á la cara que m mira tant? (Trayent lo mocadó per netejarse.)

Apot. Micaló, tornéu d’aquí una mica per la recepta. (Després de tot.) (Guaytantla)

Escena XI[modifica]

Apotecari, Maria

Maria: Be, ¿que tinch la cara bruta?

Apot. No senyora.

Maria: ¿Qué fa ab lo morté cap per vall?

Apot. No ho sé. (Deixa el morte)

Senyora María, tinch por de que’l noy se’m posi malalt del sentiment, perque estima molt á la Ignés, ¡molt!

Maria: També ella, a quí he dexat feta una mar de llágrimas. Pero, ¿qué hi vol ferhi? Com s’arregla? Per acabar he resolt tornarmen á Canet en lo tren d’ara.

Apot. Ho sento molt, senyora María, ¡molt! ¡molt!

Maria: També jo, perque nosaltres sempre hem estat bons amichs y veya ab gust aquest casament.

Apot. També jo.

Maria: Perque’ls noys s’estiman.

Apot. Y’ns donarán la culpa de que no’s casin.

Maria: Y hasta cert punt tindrán rahó, pero no’n tenen. Jo no puch quedarme sola.

Apot. Ni jo sol.

Maria: ¿Quín medi hi ha?

Apot. Ja me n’han dit un, pero fa riure.

Maria: Diguil home, perque convé riure en mitj de tanta tristesa.

Apot. Casarnos.

Maria: ¿Nosaltres?

Apot. ¡Nosaltres!

Maria: ¡Quín disbarat!

Apot. ¡Una ximplesa!

Maria: Si m’hagués volgut tornar á casar, se m’han presentat moltas proporcions.

Apot. Ja ho crech senyora María.

Maria: ¡Y ara á las mevas vellesas!

Apot. Vella no ho es, en cambi jo sí que estich molt envellit.

Maria: No tant, senyor Benet. Se conserva be.

Apot. No tant com vosté, que es una dona vistosa.

Maria: Y vosté encara fa goig.

Apot. ¿Vol dir?

Maria: Sí, senyor Apotecari, sí.

Apot. Afeytat de fresch y ben arreglat, encara puch passar; pero, axó sí, soch de molt bona pasta, y si’ns casessim, –es un suposar, perque jo se que es una bojería pensarhi– qui manaría á casa sería vosté.

Maria: No, perque la dona casada ha de tenir la voluntat del seu home; y si’ns casesim, que pensarho es bojería, no li faltaría res. La escudella á taula á las dotze.

Apot. ¿Li agrada granyal?

Maria: Molt.

Apot. A mi també. Tením los matexos gustos.

¡Quína llástima que no tinguém deu anys menos!

Maria: ¡Qué deu anys menos! No cregui que siga tant vella.

Apot. Vell, vell, tampoch ho soch jo.

(Pausa; se miran ab rialleta y acaban per esclatar la rialla.)

¿De qué riu?

Maria: Una idea que m’ha vingut ¿Y vosté?

Apot. També una idea. Pensava: ¡quína cara posarían els noys si’ls deyam de sopte que’ns casavam!

Maria: Lo mateix pensament me feya riure á mi.

Apot. Si’ns casessim –es un dir– sería per ells.

Maria: Axó si, tant sols pel seu bé.

Apot. Sols perque estimo molt al meu fill… Perque la veritat es que’ls noys s’estiman, María. ¡Ay! Dispensi: li he dit María sense’l senyora.

Maria: No hi fa res Benet. ¡Ay! Senyó Benet. Jo tinch por de que la Ignés se’m posi malalta de pena si no pot casarse ab en Blay.

Apot. També ell s’enmalaltirá. Som molt egoístas sacrificantlos, perque lo cert es que’ls sacrifiquém á las nostras conveniencias, y axó’ls pares no deuhen ni poden ferho. ¿Hont s’es vist?

Maria: ¡Pobre filleta meva! Si se m’enmalaltis, jo tindría remordiment per haberli esbullat lo casament.

Apot. María, sols per ells podría fer lo sacrifici de tornarme á casa.

Maria: La veritat es, Benet, que ja sería un sacrifici casarse ab mí.

Apot. ¿Sacrifici? No n’aniria poch de cofoy al costat de vosté…

Maria: No, lo que es de vella, vella, no ho soch.

Apot. No ni jo tampoch vell, vell. María, nosaltres no tenim dret á sacrificar als fills; ¿sacrifiquémnos nosaltres per ferlos felissos?

Maria: Ben mirat…

Apot. ¿Y fem casament doble? ¿Qué li sembla?

Maria: Miris, no m’está be dirli que’m sembla be, pero ja ho pot compendre.

Escena ultima[modifica]

Dits, Blay, Ignes, al final Micaló

Apot. ¡Blay! ¡Ignés! (Cridantlos.) Diguéu. ¿Vos agradaría que visquessim tots junts?

Ig· Blay ¡Ja ho crech!

Apot. Donchs la María, que es una bona mare, y jo, que soch un bon pare, hem resolt sacrificarnos per la vostra felicitat, y’l mateix día que vosaltres vos caséu, nos casarém nosaltres y axís viurém tots junts. ¿Qué os sembla?

Blay: Si es per la nostra felicitat…

Ignes: Hem de agrahirho.

Apot. Ja’ls sent, senyora María.

Micaló: ¡Ay! ¡Ay!

Apot. No os quexeu, que tot es alegría.

Micaló: ¿Está la recepta?

Apot. La que vos m’heu donat, si, perque hi haurá casament doble.

Micaló: Per molts anys,

Apot. En vida vostra.

(Al públich:)

Ja que tot ab harmonía, la casa omplint d’alegría, s’ha arreglat; si no manan lo contrari, s’ha acabat L’Apotecari de Malgrat.