Lo gayter del Llobregat (1858) - A unas ruinas

De Viquitexts





A UNAS RUINAS.






Trossos sagrats y antichs á qui venero,
Relliquias de poder y de grandesa,
Que com joyas de dol y de viudesa
Lo calvo front de la montanya ornau:
Tomba deserta de passadas glorias,
Ahont exhala un recort cada brí d' herba,
Ahont desperta mil fets de armas é historias
Lo trepitg que interromp ta eterna pau:

Jo ab mos cants vos salud', cants de amargura,
Unichs que deuhen ressoná' 'n ma patria

Viuda afligida, immensa sepultura
Ahont dorman ¡ay! per' no reviurer mes,
Recorts de uns comptes soberans que un dia
Feren tremolá' als reys sobre llurs tronos,
Recorts de jochs florals, de poesía,
De guerras, y torneigs, y caballers.

Jo vos saludo, ruinas á qui estimo,
Mes que 'l fill del desert la tenda adora,
Ahont del ventre al saltar de negra mora
Llansá, al véurer la llum, son primer plor;
Os amo perque m’ánima afligida
Retorna ab sols miraros á la vida,
Perque si á dormir vinch entr' eixas pedras
Me inspiran visions dolsas, somnis d' or.

Perdonaume si avuy mas trepitjadas
A romprer venen lo eternal silenci
Que dorm sota eixas voltas retalladas
Plenas de fosca y misteriós ressó;
Si á despertar las sombras de tants heroes,
Que armats de punta en blanch sota las llosas
Reposan en llurs tombas ruïnosas,
Vinch de ma trista gayta ab lo trist só.

Qué se han fet, ó castell, lo pont de ferro
Que tal vegada á un rey lo pas tancava,
Mes que may á abaixarse se negava
A la veu del pobret, del afligit,

Y lo argentat escut qu' en l'alta torre
Brillava com la tanca d'or y plata
Que, sostenent son manto de escarlata,
De un soldá brilla en lo moreno pit?

¿Qué se ha fet la lleugera galería
Ahont de amor tantas trobas ressonaren
A la llum de la lluna, que imprimia
Sos retallats contorns en la paret?
¿Sas góticas finestras esmaltadas
De cristalls de colors ahont s' enroscavan,
Com verdas serps entre las flors pintadas,
Cent cintetas de pedra, qué se han fet?

Sombras espessas, misterios silenci
Omplan avuy las salas ennegridas
Ahont abans ressonaren las sentidas
Y discretas cansons de un trobador:
Ahont lo galant donsell de pell morena
Vingué á vegadas vergonyós y tímit
La corona guanyada allá en l' arena
A posar á los peus de son amor.

Aquí en bona hora la endolada dama
Al espós abrassá que 'n Palestina
Son pendó roig de sanch, de la divina
Sion en los sants murs clavar lográ:
Aquí besá lo front rugós y negre,
Y ressonar dessota 'ls sonorosos

Sostres sentí los esparons llustrosos
Del valerós crusát que mort plorá.

La gótica capella aquí hi havia
Ahont novell caballer vetllá las armas
Y 'ls esparons daurats que amor devia
Calsarli abans de eixir á guerreijar:
Y los altars brillants d' or y de marbre
Ahont, mort sont paladí en la santa terra,
Fugint del cants, festins y jochs de guerra
Vingué son vel sa dama á deposar.

Qué no restás, mon Deu, entr' eixas ruinas
De aquells donsells, y caballers y damas
La sombra en la paret, com raigs de flamas
Resta entre 'ls astres del cometa ardent!
Que no restás un trist ressó á la menos
De llurs cants, y festins, y crits de festa,
Com en las cordas de una lira resta
Débil ressó del últim cant recent!...



¡Mes ay! mentre 'ls monts conservan
De ayre los llurs blaus dossers,
Llurs cabelleras de roures,
Llurs dïademas de neu,

A las torras que se alsavan
Sobre llurs pichs altaners,
Que apareixian nius de áligas
De la montanya entre 'ls gels;

Y als gótichs castells feudals
Que aixecavan fins al cel
Llurs mil agullas de plata,
Gom mil llansas resplendents,

Los arrencà pedra á pedra
Ab sa antiga dalla 'l temps,
Com de ram en ram despulla
Als gegants roures lo vent,

Com despareixan los núvols
Als raigs del sol primerenchs,
Com se ajauhen las espigas
Del segador baix lo acer.

Pedra per pedra caygueren
Llurs archs de atmetlla llaugers,
Llurs murs coberts de verdura
Y ennegrits pel sol y 'l vent,

Y sas blassonadas torras
Ahont armats de cap á peus,
Ferits per fletxas de moros,
Moriren tants caballers,

Y llurs brillants salons gótichs
Ahont penjats de las parets
Argentats escuts y cascos
Brillaren en lo vell temps.

Pedra per pedra caygueren
Perque d' ells no quedás res
Mes que 'ls recorts de llur gloria
Entre 'ls restos de llur ser;

Mes que alguns trossos de pedra
Per' donar als segles fe
De que finiren los heroes
Y l'honra v noblesa ab ells.

Maig de 1839.