On.
|
Que hi pensat que podem fe un xich de refresch. (Rient, á n'als senyors.)
|
Qui.
|
(Fent cumpliments.) ¡Oh!
|
Es.
|
(Id.)No. Home, si ho hagues sapigut no venia. (Per fora se sentan las trampas que 's allunyarán per graus.)
|
Qui.
|
Es clá, si fa cumpliments.
|
Jua.
|
(Acabant de prepará y anantsen.) Ya está.
|
Ars.
|
Ves quin arrel li ha vingut!
|
Vi.
|
Y ¿porqué ha de hacer aixó?
|
On.
|
¡Homes, no sigan aixis!... ¡Per un xich de xocolata!
|
Qui.
|
Pero també veix horxata.
|
Ars.
|
Y secalls. (Molt amables tots.)
|
On.
|
Bah, senyó Arsis, asentis. (Fentlo assentá per forsa.)
|
Ars.
|
¿Sap qué serà? que no vindré un altre dia.
|
On.
|
Home, no, m'agraviaria.
|
S'assentan tots cuatre á taula y 'l senyor Onofre 'ls vá servint un plat ab una xicra de xocolata, un vas d'horxata y secalls á cada hu.
On.
|
Veuen, ara, axi, vostes, com que refrescan avans, yo m' trobaré ab mes descans per las senyoras, despres. 'M podrán di, y es vritat, que perdem la professó....
|
Es.
|
Ca, no, per ço no senyó.
|
Qui.
|
Miri, á la nostra edat, crech que tots n'habem vist tantas.
|
Ars.
|
¡Oh! (Tots prenen 'l xocolata.)
|
Es.
|
Yo la d'avuy ya l'hi vista.
|
Ars.
|
Vamos, antas aquet luxu que ara hiá no hi era en res.
|
Qui.
|
Ya ho pot dí, y las senyoras quin lluí!
|
On.
|
¡Oh! sí, si, fa esgarrifá. Mirin abuy la Doloras com que cada any may 'm calla que vol veure l'ou com balla, hi hem anat allá á tres horas. ¡Mare de Deu, quin vestit duya una!
|
Es.
|
Pero com que 'l marit paga...
|
On.
|
¡Ah! es clá, 'l pobre marit.
|
Qui.
|
L'horxata l'haix de deixá.
|
Ars.
|
Que potsé la troba agra?
|
Es.
|
Cá! es per ço que te del poagra
|
On.
|
Home, que prengui la ruá.
|
Ars.
|
¿Pero sab que á la botiga hi há una? (Exageran tots.)
|
On.
|
Es una amiga de la meba.
|
Ars.
|
So vellot, y encara... encara... (Sonrient y ab malicia.)
|
On.
|
(Rient tots menos D. Vicens.) ¡Axís! mira, mira 'l senyó Arsis.
|
Es.
|
(Fentli tots guinyos y rient.) ¡Traidorot!
|
On.
|
Home! y 'l senyor Vicenta no hi diu res ab tot aixó?
|
Ars.
|
¡Oh! cuand menja, no senyó, 'l que distreu l'atormenta.
|
Vi.
|
Mes tonto es el que se mata per lo que res ha de hacer. Es muy dolssa la mujer, (Tó sentenciós.) pero es mas dolssa l'horxata. (Sen beu un vas.)
|
Qui.
|
¡Ay caramba! (Rient molt tots.)
|
Es.
|
Sempre en te una per dí.
|
Ars.
|
Y per ço parlant axí, mitx castellá y català.
|
Qui.
|
Per habé estat militar li agradan molt poch las mossas.
|
On.
|
¡Oh! y ni morenas ni rossas.
|
Vi.
|
Contestaré al acabar. (Se sent suroll al fondo.)
|
On.
|
Re, res, segueixin. ya vaix á veure lo que es.
|
(Sent vá pel foro y torna á tancá.)
ESCENA XIII.
Dits menos 'l Sr. Onofre.
Juana entrará á son temps.
Qui.
|
Be; ya ho veuen ¡quins papés! (Baix aixis que se n'anat 'l senyó Onofre.)
|
Es.
|
¡Y que la jent no ho conexin!
|
Ars.
|
¡Oh! yo, miri, hi he vingut per acompanyá la dona, que sinó....
|
Qui.
|
Ves qui m'abona l'aná al café que hi perdut.
|
Es.
|
Vaja, es no tenir vergonya fernos entrá á refrescá, y ves lo que 'ns gosa á dá!
|
Ars.
|
Ca, si es un Tio Carronya.
|
Qui.
|
¿Sab lo que es? un vanitós.
|
Es.
|
¡Be prou que se li coneix!
|
Ars.
|
¡Está mes tip d'ell mateix!
|
Qui.
|
Vejin si es ben fastigós, que tant sols perqué noble es, pren per jendra á un marqués que no te ni un vint y dos.
|
Ars.
|
Ja! ja! ja! (Rient.)
|
Qui.
|
Diguimho á mí; 'l marqués de la Garrofa.
|
Es.
|
No 'n conech d'altre.
|
Qui.
|
Un estrofa que está arruinat.
|
Ars.
|
Es axi; ell no mes per figurá faria cualsevol cosa; ¿que vá que ara ab D.ª Rosa ya está fent 'l granda allá?
|
Qui.
|
¡Oh! y aixó d'aquet convit que ara 'ns ha dat á nosaltres, ó fà perqué á tots 'ls altres anem á di que s'ha lluit.
|
Juana ha surtit á treure una cosa del armari, y al passá y sentí aquesta conversació s'atura un moment.
Es.
|
Que faria si estés be.
|
Jua.
|
Després que un s'ha escarressat (Ab ràbia). al últim es criticat; betaquí aixó lo que te. (Sen va sens que ningú la repari.)
|