tat la vella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es trasformi intensament i depressa, en tots els ordres, avençant-se a les exigencies del nou ambient universal, o deixarà d'ésser o esdevindrà montjoia humil, mostra d'un passat caigut al marge d'una humanitat fortament trasmudada.
Trasformar-se de cara a l'esdevenidor, és enfortir-se, és créixer, és habilitar-se per a tenir el lloc que pertoca. I l'esdevenidor, entre altres característiques ben assenyalades, és universalisme i autonomía. Les al·liances presents i altres que en l'esdevenidor vindràn a completar-les, són el pròleg de federacions immenses, que no poden constituir-se ni subsistir sense la plena llibertat interior dels pobles, de les nacionalitats que les integren. Per això avui, ensenyant una vegada més el nexe fondíssim existent entre l'humanitarisme i el nacionalisme veritables, els directors d'aquesta trasformació, els que preparen aquesta nova forma d'Estat resultant de l'aglutinació de tots els Estats del món en dos o tres grans lligues o unions, són precisament els que s'esforcen en aparèixer campions de les llibertats nacionals, de l'autonomía de les nacionalitats, fins de les més petites i resignades.
El desig de Catalunya, aquesta voluntat d'autonomía reiterada en tantes eleccions i plebiscits populars i vots unànims de la vostra Assemblea, coincideix avui amplement, plenament, amb l'interès d'Espanya, que no pot,
Pàgina:Als diputats de la Mancomunitat de Catalunya.djvu/8
Aquesta pàgina ha estat validada.
