- 77 - Els núvols han plogut gotas de sang, els roserars tots s'han desclòs alhora i el nostre corser blanc per damunt de les flors, la pols i el fang s'ha perdut com un foll núvols enfora. Aquells camins que feia jo als cimals en companyia de la teva imatge, ara els vull fer reals amb tu que ets plena de sentits carnals i ets el començ i el fi del meu viatge. I ara que als nius ja piulen els moixons i els arbres ja brotonen i tu em crides: —què hi ha dintre els brotons?— et diré:— El matetx que en el teu fons hi ha mil fruits de passió, mil vides. No te les sents a dintre teu de ple com criden amb la veu enrogallada: — Treieu-nos del no-re, mare dels ulls tranquils i el front serè, que volem veure el cel i l'estelada?— Deslliura'ls de turment i de neguit. N'hi ha prou amb que en diguis la paraula: és dels teus fills el crit, senten mancar l'escalf del nostre llit i la claror del volt de nostra taula. Amada, arrenca'ls ja de dintre teu, no deixis que s'asseqnin de tristesa, que sense l'amor seu qui és que ens muniria de la neu i de l'hivern gebrat de la vellesa?
