A trench d'auba vengueren aquells dotze. Na Magraneta los sent, y surt.
Aquells homos quedaren sense polsos quant se veren davant una atlota tan bufarella.
Los contá tot lo que li havia passat, però sense destapar sa mare. Tots romperen en plors com la sentiren.
—Mira, li digué's capitá, ab tota veritat ara mos has de dir ahon vols que te duguem, ó si vols quedar aqui, y jo te tractaré com si fosses germana meua y aquests te respectarán com á senyora seua. Si vols que te duguem en lloch, t'clucarem, y en esserhi aprop, t'amollarem. Ara si vols quedar, mos farás contents de tot, y des d'ara te jur que dins un convent no estarias mes ben guardada y segura.
Na Magraneta, no sabent ahont anar que no estigués pitjor, digué.
—Quedaré ab voltros, y será lo que Deu voldrá.
Es capitá al acte li entregà ses claus, li omplí es dits d'anells y tumbagues d'or y pedres precioses, li dona collars de perles y moltes altres joyes una bona s'altre millor.
Desde aquell dia tots estavan seny à perdre per ella; no sabían que fer per regositjarla y donarli gust, y li tenían un esment fora mida, y li menavan un respecte que no'us ho poreu pensar.
Y ella los tractava com á germans, los ho tenía tot ben net y adesat, y se colometa de sa torre mes alta, en veurela, ja hi anava, y s'hi posa
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/112
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
