Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/118

dins una cambra tan magnífica, devant el Rey, mirá y mirá, y queda com á estorada.
—¿Que somiy ó estich desperta? digué a la fi. ¿ahont me trob? ¿qui sou voltros?
Si esglayada estava ella, mes esglayts estavan el Rey y sa criada com sentían aquella veu tan dolsa, y contemplavan aquell cos tan ben tayat, aquella cara miray de tota gracia y hermosura.
Aviat na Magranete va veure que estaha ben desperta, y qu'era dins sa cambra d'un rey que ja demostrava estar enamoradíssim d'ella.
El Rey era fadrí, na Migreneta á la flor del mon; y ja poreu veure qu'havia de sutceir per forsa: qu'un va dir:
—¿Que mos casam?
Y s'altre va respondre.
—Ja'u hauriam d'esser.
Dins quatre dies tot estigué preparat, se reuní tota la cort, acudiren tots es reys veynats, se va fer es casament, y hi va haver unes noces com no s'en havían vistes may.
Quant acabavan de dinar, el Rey diu.
—Cadascú que cont un pas gustós.
S'en contaren molts que feren riure per ses butxaques tothom.
Quant tocá á na Magreneta, no feu mes que contar sa seua vida. Tothom va rompre en plors. Son pare y sa mare hi eran com á reys veynats convidats, y no l'havían coneguda.
Son pare aná correns á abrassarla. Sa mare tayava claus, y clamava á sa terra que la s'engolís.