tretze y no haguessen doblegats es vint y un; y prendría sa mes fina de totes.
N'hi acusaren una mala fi; però era tan prim cernut, bufava tant á n'es brou, que totes les trobava comunes.
Y be n'hi presentavan, però cap n'hi havia que li entrás per s'uy dret.
Al cap y á la fi, sa jaya Xeloch s'hi presenta.
—Senyor Rey, digué, tench una fadrineta, sa cosa mes fina y purificada del mon.
—¡Ay de bo! ¿Y que no le poriam veure?
—Vos diré, senyor Rey: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿Y per venir aquí no voldría sortir?
—No senyor. ¡Si no us poreu figurar lo fina y empagahidora qu'es!
—No res ydó, vendrem á ca-vostra.
—Veniu en voler; però vos fas de present que ni es sol l'ha tocada may ni sa serena, y que no hi ha ningú encara que haja tenguda sa ditxa de contemplar sa seua galania.
—Ja'u deu esser bufarella! pensá el Rey entre si meteix. No res, digué á sa jaya vendrem, y la veurem.
Ell s'hi presenta, y na Xeloch diu.
—Vostra Real Magestat deu venir per veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m'hájeu entês. digué el Rey, ¿Ahont es ella?
—Senyor Rey, dins sa seua cambra.
—Ydò que surta.
—Es que no vol sortir. ¡Sab qu'eu es d'empa
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/121
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
