Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/16

aquesta gaveta per desllorigarlo y durlomên de munt aquell puig.
Y apuntá á n'es Coll de sa grava.
Ell ab quatre 'xadades va haver acabada sa gaveta; tira s'eyna, abraona sa torre des moli, li pega estreta, l'alsa'n pes, y, tris tras tris tras, la s'en du demunt es puig qu'havia dit.
—¡El dimoni éts! s'esclamá en Juanet. ¿Y que't diuen a tu?
—En Forcim, va respondre ell.
—¿Que't vols llogar ab mí?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Y qu'has de guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet, y seguiren envant.
Quant foren devora Algayda, en troban un ab arch y un grapat de fletxes, y en tenia una á s'arch, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Pera sempre.
—¿Y que fas, si no's massa preguntar?
—Apunt á un mosquit, posat á un uyastrell de munt es puig de Randa.
—¿Y el ferirás?
—Me pareix que no picará ningú pus.
Ell li despara, pujan á n'es puig, s'en van á s'uyastrell, y trobaren es mosquit en terra, xapat p'es mitx y sa fletxa devora ab una mica de sanch á sa punta.