Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/201

aplegava mans, sentia una ponyida dins es cor, com si un punyal le hi atravessas de part á part.
En Bernadet fa desset anys, y son pare un dia l'agafa, y li diu, rompent en plors.
—Fiy meu, se fa precís dirtho. Un día qu'havía perdut tot quant tenía, me sortí un homo, y me digué que, si li prometía durte, en fer desset anys, á n'es Castell d'irás y no tornarás, jo tendría mes doblers que no voldría, y per molt que jugás, no perdría may. Le hi vaig promete. Ell va cumplir sa seua paraula, y ara me toca á mi cumplir sa meua.
—¿Per axò tant de plors? diu en Bernadet, tot rabent. Demá meteix me pos en camí.
Pren un cavall y un serró de dobles de vint, y ja es partit. Camina caminarás, á tothom que veya, demanava ahont era es Castell d'irás y no tornarás. Ningú n'hi sabía donar noves.
Des cap de set dies, á entradeta de fosca, destría un lluinenaret blau.
—¡Oh! digué. ¡Un llumeneret blau! Hi arribarem, si á Deu plau.
Hi arriba, y va esser una ermita.
S'acoste à ses portes, y toch toch.
—¿Qui es? diu una veu.
—Amichs, diu en Bernadet. Obriu per amor de Deu.
S'obrí sa porta, y sortí un ermitanet, ab una barba que li pegava per sa cinta.
—¡Benvingut sies, ó jovenet! digué. Y ¿quin senyal per aquí?