anell, el dexa dalt una roca, y hala renta qui renta y canta qui canta.
¡A n'aquesta sí que la hi trobava guapa y ben tayada en Bernadet! Na Margalida y na Rosa no eran res devora ella.
L'homo no se poría assaciar de mirarla se.
Com la creu mes descuydada, surt de ses mates, de puntes de puntes, pega grapada á s'anell, y ja torna esser dins s'amagatay.
Na Fadeta no se temé de res.
Com va tenir sa roba mes blanca que la neu, la compón ben composta dins es covonet; se posa ses faldetes, repara que s'anell no es dalt aquella roca. Mira si ha llenegat ó si es vent l'ha fet redolar. Mira ben arreu per tot aquell endret. No'l veu lluir en lloch.
—¿Però ahont será aquest bo d'anell? Diu tota enfadada.
En Bernadet pega llongo, se planta tot xaravel-lo devant ella, y diu:
—Valtaquí.
—¡O que'm fas de contenta, jovenet! diu ella, prenint s'anell. Ja'm pensava no veurel pus. Y ¿que cercas per aqui, si no es massa preguntar?
—Es Castell d'irás y no tornarás.
—Jo'n som, diu na Fadeta. Mon pare es el rey. Mira, si'l vols trobar, prens aquest camí, per hont ses meues germanes y jo som vengudes. No'l dexes, y aviat hi serás. Mon pare se passetjará per sa carrera. L'escomets, te fará entrar, te posarán taula, te dirán que menjes. Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no't senten:
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/211
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
