Na Fadeta se va veure en feynes per tancar dins es canonet d'or es dimonis boyets, qu'ana van desbaratats de tot. Quant los hi tengué, toca soletes, dient.
—¡Per amor de Deu, Bernadet, no digues á ningú que sia jo que t'he aydat!
—¡No hajes por! ¡no'u diré no! s'esclama ell.
Se presenta el Rey. Veu es bosch tret, veu qu'han llaurat, sembrat, entrecavat, xercolat, segat, batut, y molt es gra; veu es pa fet y cuyt dins es forn. L'homo román ab sos cabeys drets, sensa paraula.
—¡Ja es na Fadeta qui t'ha aydat! s'esclama à la fi.
—No m'ha aydat no, digué en Bernadet.
Y tenía rahó: no li havia aydat, le hi havia fet tot.
Lo en demá matí tornan cridar en Bernadet á les set.
—Hala, axequet; que es hora de barenar y d'anar á sa feyna.
S'axeca, barena, y el Rey el s'en mena á sa vorera de mar, y li diu.
—Fa cent anys qu'allá endins vaig tenir un combat ab un altre rey, y hi vaig perdre una tumbaga que duya á un dit. Cercalem. Si es vespre no la m'has trobada, de tu en farán quatre corters.
El Rey s'en va; y en Bernadet tot apurat, plora qui plora.
Li compareix na Fadeta.
—¿Que tens, tant de plorar? li diu.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/219
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
