Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/236

Son pare y sa mare l'abrassaren y el besaren tot lo que volgueren.....
Ja no's recordava ni's recordá pus de na Fadeta, com si no l'hagués vista ni sentida anomenar may.
Tot d'una qu'es criats tengueren enganxat, van á dirlehi, y no va sebre de que li parlavan.
Be li digueren qu'era ell que los havia fet enganxar. No li varen poder treure de sa boca mes paraules qu'aquestes.
—No sé de que'm parlau. Dexaume fer. No m'enfadeu.
Y seguí tot embebeyat, com un beneyt.
Be li demanavan son pare y sa mare ahont era estat, que li havia sutceit, qu'havia vist, per hont era vengut, com s'era campat; però no foren capasses de treureli mes paraules qu'aquelles:
—No sé de que'm parlau. Dexarme anar. No m'enfadeu.
Y passaren díes y mes díes, y setmanes y mes setmanes, y mesos y anys; y en Bernadet seguía en so seu embadaliment, y menjava y bevía es mes descansat del mon, sensa cap maldecap.
Na Fadeta, veent qu'en Bernadet no tornava ab cotxo ni sensa cotxo, se cansa d'esperar. Entra dins la ciutat, s'en puja fins á n'es Castell des Conte, s'hi planta devant. Veu trafegar criats y criades, entrar y sortir gent, guaytar per finestres y terrades es Conte y sa Contessa y en Bernadet y tot; però no prova de dir qui era ni va fer cap passa per donarse á conexer, perque be veya que, no recordantse de res en Bernadet, se