Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/54

aquesta? deya es carboneret quant s'en tornava á sa barraca.
Hi arriba, conta es pas á sa fia, y ella s'esclama.
—¿D'axò estau embarassat? Esperau, veureu.
Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben molta, y li diu:
—Jau aquesta farina. Duysla á n'el Rey. Que la sembr' y tendrem civada per dar á s'aviram en casarmos.
Es carboneret s'en hi va, va fer sa comanda de na Catalina, y el Rey va quedar sense paraula.
Després de pensarhi molt, pren un tros de roba, el fa bocins menuts menuts, com una ungla.
—Jas, li digué. Dulos á sa teua fia; que fassa es menuday per quant mos casem, y tenguem cap infant.
—¡Pobre fia meua! com n'ha de sortir d'aquesta! deya es carboneret tot enfadat, quant s'en tornava á sa barraca.
Hi arriba, dona á na Catalineta sa comanda del Rey, y ella s'esclama:
—¿Axò es tot?
Agafa un parey d'ensenays, los esmenuca tot lo que pot, los dona á son pare, y li diu.
—Jau, duylos á n'el Rey, y que'n fasse's bres per un si acas.
Ell ja es partit cap á ca'l Rey, li dona sa comanda de na Catalina, y el Rey ¡que havia de sebre respondre! Se posa pensa qui pensa, per