Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/65

El Rey, quant el va veure, quedá ab sos cabeys drets.
Sa noticia s'escampá per tota la ciutat, tothom botava d'alegria, tots volian veure Don Martin, y el passetjaren en triunfo per plasses y per carrers.
Y tothom que li deya.
—¡Pero, Don Martin! ¿y sou vos que l'heu mort?
—¡Veam ydò si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no'm conexeu no! ¡Si jo som un homo que ab un golpe en mat quatro y en balt ocho!
El Rey el carregá de dobles de vint.
Tant gros era es viatje, que li vengué ben just arribar á ca-seua.
Se posá á fer vida de senyor, y feya raig y roy per allá hont passava.
—¡Es doblers! (deya ell, quant qualcú li aconseyava que no gastás tant). Ell los feren redons á posta, per que redolin.
Y no feya mes que anar de festes y bauxes.
Axí passà un parey d'anys.
Y heu de creure y pensar que a sa ciutat ahont el Rey estava, hi va comparêxer un altre animalot, mes farest que aquell primer, y que tenía set caps. Es seu amagatay era un barranch molt fondo; y, en tenir talent, sortía, y s'en anava allá hont veya que havia de fer mes matx, y tot ho arragussava: homos, dones, atlots, bestiar. No dexava res per vert. Cuantre ell no hi valian armes, ni tropes, ni forses humanes.
Tota la ciutat era un dol.