volta qui volta. Es drach desiara li arribava á sa roba y per ses anques, però no'l podia aturar perque Tacó feye s'espés tot quant sabia. Enrabiat de tot es drach, per trencarli el devant y sortirne d'una vagada, pega fua y llongo tot dret. No pogué arribar á s'altra vorera, y cau dins es fondal.
En Tacó tot d'una ja's partit a tirarli pedres y pedres y mes pedres; es drach sanfilava per sa paret, però era tan closa, que no podia aferrar; y, si aferrava qualque mica, tornava à caure, perque en Tacó no parava de ferli ploure una calabruxada de pedres demunt. Tantes n'hi tirá, que l'arribá á estormeir, y li va esclafar totquants de caps tenia.
Parteix correns á veure si agafaria es coranta soldats, per donarlos sa bona nova.
Los va veure que fogian, y se posa á cridarlos com un desesperat.
Es soldats el sentiren, s'aturaren, y l'esperaren, dient.
—¡El dimoni es Don Martin! ¡Ell és ell que s'en ve! ¡Ja l'haurá mort! ¡ja'u veureu!
Quant Don Martin arriba y los ho digué, no s'ho porian creure.
Per treurese es gat des sach, s'en anaren á n'es forn de cals, y veren es drach estês y fet una coca.
Quedaren en sos cabeys drets.
En Tacó ja tornava esser tan fanfarró com sempre, y prou se guarda de dir que's drach hagués caygut de desgracia dins es forn de cals.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/69
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
