tayar es botifarró, que'l tenía allá dins; na Catalineta, jugant jugant, s'enfila á una cadira; posá sa ma á sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temersen, li dona mitja volta; sa cuberta escapa; y, plam, cau demunt es cap de sa mare, y li va rompre s'ansa des coll, y dins una estona la pobreta ja va haver badayat.
Na Catalineta tot d'una queda freda, llavò va rompre ab un plors que cuydava á estellarse. Sense sebre que's feya, fuig de ca-seua com una loca; troba sa Mestra; le hi conta, y sa Mestra li diu.
—Mira, si no'm creus á mi, está fet de tu: dirán que l'has morta aposta.
—Digaume que tench de fer, s'esclama sa malanada.
—¿Qu'has de fer? digué sa Mestra. Anarten á ca-teua, posarli un tros de botifarró dins sa bo ca y un tros de pa ab ses mans, y surts á's mitx des carrer y te poses á cridar: ¡O mesquina de mi, que ma mareta s'es aufagadeta menjant pa y botifarronet. La gent s'ho creurá; ton pare sa podrá casar ab mi, y jo seré ta mare.
Na Calineta va fer lo que sa Mestra li havia comanat; y tothom sa va beure que sa mareta s'era eufagadeta menjant pa y botifarronet.
Des cap d'una temporada son pare se casa ab sa Mestra, que tenía una fia qu'havía nom Juanota, sa mes grossera, malfenta y gropelluda que s'hagués vista may, y en el mateix temps sa mes entonada y sa mes superbiosa que's sol escaufava.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/82
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
