Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/262

un paumet per abastar la flor romanial, ja la tocava. S'arpa tot d'una l'estreny per sa soca, en Bernat pega tirada, y la se'n va dur per amunt.
Aviat va esser defora ab sa flor dins ses mans.
¡O que la hi trobava de guapa y bufarella! ¡ab quin gust la se mirava y l'olorava! Com que la s'hagués de menjar ab la vista, y no'n sabía decantar es nas! ¡Vaja quina flor! Feya un remellet de tres floretes color de cel, sa cosa més senyorívola, ab tres sostres de fuyes ¡tan ben tayades, tan ben compostes, tan lluentes, tan fresques! totes brufades d'un polsim fi, ben fi, com á de grana.
—Arrabassa una d'aquestes tres floretes, diu s'águila; fregalem per es tay, y fe hi tocar sa cama tayada.
En Bernadet ho fa axí, y, tot d'una que sa cama toca's tay, queda confegida ab sa cuxa, y ja no fonch conexedor que l'haguessen tayada may.
En Bernadet quedá ab sos cabeys drets.
—¿Ho veus, diu ella, com no hi havia que tenir ansia de sa cama? No hajes por: mentres tu me cregas, anirás be. Ara lo qu'has de fer, desseparar ses dues floretes que't quedan, y amagaleste ben amagades, y may en mostres ni en dones més qu'una; y mira: ¡veshi alerta á ferles servir! que, en haver servit una vegada, ja perden tota sa seua virtut.
—No més les he mester per curar sa cama de mon pare.