brollat es primers sons, com es fabiolet se posa à dir:
—¡O mare, la mía mare!
me tocau, y no'm feys mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
—Però que diantre pot esser axò? deya'l rey, tot astorat. ¿Qui ha vist may un fabiol parlar?
Li passa p'es cap una idea feresta, y crida es seus dos fiys.
—¡Sonau, los diu, aquest fabiol!
Es major no anava d'aglans.
Es segón no hi feu dos mots: l'agafa, el se du á sa boca, sona; y es fabiolet se posa á dir:
—¡O germá, lo bon germá!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
—Ara has de sonar tu, diu el rey á n'es major.
—No tench sonera, respòn aquell ab males reclanques.
—Ydó fes de tenirne.
—No vos ho passeu per es cap: no sonaré.
Aquí el Rey, volat de tot, diu:
—No, ell sonarás ó'l dimoni te'n durá. ¡Sona més que depressa!
Es polissó no tengué altre remey que durse'n fabiol á sa boca.
Tot d'una quehi bufá, es fabiolet se posa á dir:
—¡O germá, lo mal germá!
tu'm tocas, y me fas mal:
m'enterrares dins l'arena
per la flor romanial.
