Aquesta pàgina ha estat revisada.
Quant los ulls se clouen
l' ánima obre 'ls seus,
mirant á sos peus
los cels que 's desclouen:
los goigs que li plouen
no 'ls pot obeir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
La mort es la nau
que du nostra sort,
del mon es lo port,
del cel es la clau.
¡Dols somni de pau,
qui 'l puga dormir!
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Del cos se despulla
com d' un vell vestit;
al arbre florit
¿qué importa la fulla?
la mort sols esfulla
per fer reflorir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
¿Quí fuig de la mort
si espera la vida?
si á cobrar se crida,
¿quin jornalé es sórt?
