Pàgina:Canigó (1901).djvu/100

l'aucellada se'n desnía!
Abú-Nezah fuig tot sol
del duch Eudes ab la filla,
fuig sense saber hont fuig,
com un cego sense guía.
Zeyan pe'l rastre'ls segueix
de moros ab sa canilla;
quant sent aprop sos glapits,
Lampegia plora sanch viva:
—Sálvat,—diu al seu espòs;—
jo sola morir voldría.
—Lampegia, no't deixaré;
primer deixaré la vida.—
S'aturan vora una font,
avuy Font de la Regina;
no beuhen, no, y tenen set,
massa l'aygua amargaria;
no dormen, no, y tenen son,
ses flors los semblan ortigues.
Allí'ls troba l'enemich,
al espòs ella s'inclina,
com alfábrega á son test
quan algun peu la trepitja.
Ab sa espasa ell y ab son cos
com ab una ala la abriga,
deixant ploure sobre seu
colps d'alfanch y coltellina,
fins que cau sobre l'herbey
que sa sanch ja envermellia,
com esgranall de rubins
damunt verdosa catifa.
Si'l ferro no ho hagués fet,