Aquesta pàgina ha estat revisada.
Dígasmho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.
Y tu, ets del cel guspira eterna
ò sols fantástica lluherna?
dus al infern ò al paradís?
Mes es ací tan dolç lo viure,
veyent somriure
ton ull blavíç!
Qué se me'n dona de la terra
si't tinch ací, en est cim de serra?
Mes còm nos mira'l sol naixent!
Pòrtam vers hont surt com poncella
que s'esbadella
pe'l firmament.
Dúsme vers hont los ulls va á cloure
de sa carroça l'or fent ploure,
rey que's retira á son palau,
y de son golf al golf d'estrelles
voguèm entre elles
per lo cel blau.
Pújam amunt, de branca en branca,
desde hont lo món com arbre arranca
fins al cimal entre'l fruyt d'or;
